L'estat de naturalesa i la imposició de la veritat

1. L’estat de naturalesa es caracteritza per la depredació mútua. L’humà no necessita la raó sinó la força per tal de sobreviure. Però, com també tendeix a viure amb els altres, necessita unes normes que facin possible la convivència, i aquesta convivència necessita d’un llenguatge per comunicar el que és acceptable i el que no ho és; això es fa fent ús de la raó a través del llenguatge i la imposició d’una suposada veritat objectiva (de fet, és inventada).

Conceptes clau

2. a) “estat de naturalesa”: pre-civilització. Situació de no control dels instints agressius.

b) “guerra de tots contra tots”: L’egoisme porta a la depredació contínua d’uns contra els altres.

La veritat al servei de les normes

3. La veritat està al servei de les normes per tal d’aconseguir la pau i la superació de l’estat “salvatge” basat en la força. Les normes són instruments per tal de domesticar els nostres instints i “civilitzar-nos”. Són, per tant, artificials per tal de disciplinar-nos i mitigar o frenar la nostra agressivitat i violència vers els altres. Ens faciliten la convivència amb els altres, però ens treuen la llibertat d’acció. Per tal que els membres d’una societat les obeeixin cal aconseguir fer-les passar per vertaderes, fixes, objectives i permanents, per tal de fer-les respectar.

La naturalesa és l’autèntica realitat, que és per definició incontrolable i inefable. Per contra, el llenguatge que utilitzem per tal de comunicar-nos sempre és una pàl·lida mostra de la realitat, o una de les infinites cares que la naturalesa canviant ens mostra. A través del llenguatge els poderosos en cada circumstància històrica imposen unes normes i una veritat per tal de fer-les complir en favor de la seva condició i/o interès, i facilitar així la vida en comú. Imposen aquesta realitat “virtual” com si fos obligatòria i l’única possible o “vertadera”. El llenguatge, per tant, mai no és objectiu sinó que sempre és enganyós doncs obeeix a la voluntat dels poderosos de cada moment. En definitiva, tot llenguatge, tot coneixement que es transmet amb el llenguatge, és fugisser, enganyós, il·lusori, ja sigui el dels valors, ja sigui el coneixement científic. En conclusió, la vida no es deixa conceptualitzar mai, sinó és traint-la o deformant-la.

La veritat està al servei de les normes i obligacions socials per tal d’assolir la pau i la superació de l’estat “salvatge” basat en la força. Les normes són instruments per tal de domesticar els nostres instints i “civilitzar-nos”. Són, per tant, artificials per tal de disciplinar-nos i mitigar o frenar la nostra agressivitat i violència vers els altres. En aquest sentit, val a dir que no són “naturals”, sinó artificials o “mentides”. Per part de qui? Del poder. El poder crea el saber que més li convé.

El llenguatge, per tant, mai no és objectiu sinó que sempre és enganyós doncs obeeix a la voluntat dels poderosos de cada moment. En definitiva, tot llenguatge, tot coneixement que es transmet amb el llenguatge, és fugisser, enganyós, il·lusori, ja sigui el dels valors, ja sigui el coneixement científic. En conclusió, la vida no es deixa conceptualitzar mai, sinó és traint-la o deformant-la.

Contrast amb Plató

4. Podem trobar el contrast amb les teories filosòfiques i polítiques de Plató.

Plató afirma que la veritat existeix si ens esforcem en captar allò constant i permanent més enllà de les aparences; si ens esforcem per captar les idees. Gràcies a aquest esforç que duu a terme mitjançant la raó, l’ésser humà es pot conèixer a si mateix, el món que l’envolta i com ell hi encaixa en un ordre perfecte. A això ho anomena la idea el Bé, la que englobaria tot. Els que siguin capaços d’assolir aquest objectiu poden arribar a una certa “immortalitat” a través del coneixement de l’ordre total (cosmos): són els filòsofs. En el pla polític, aquests savis/filòsofs són els que haurien de governar la societat, doncs són els que no es deixen endur per les modes, ni pels egoismes, ni pel profit personal, i així poden governar pel bé de la societat, car han assolit allò que és realment vertader i beneficia tothom, el bé comú. Perquè saben en què consisteix la Justícia (cadascú està en el lloc que li pertoca segons les seves capacitats).

Per tant, la concepció filosòfica i social de Plató es basa en que la veritat existeix i que els savis/filòsofs poden copsar-la. Per contra, Nietzsche considera que la veritat és una il·lusió que imposen aquells que tenen la força i la voluntat per imposar-la.

Reflexió final

5. Crec que sí, que les “veritats” són aquells sabers que els que ostenten una posició superior en la societat imposen als altres, per tal de no haver d’emprar la força, com si fossin els contes que expliquem als nens perquè s’hi conformin i ells ho prenen com la veritat o perquè tenen por d’enfrontar-se al poder de l’adult. Tot saber necessita d’una certa violència “suau”, de la repetició, ja sigui al si de la família, dels llibres de text, de l’escola, dels mitjans de comunicació, de la publicitat, etc... De manera que, al final, trobem normal situacions que, probablement, en el futur trobarem com absurdes o injustes.