La naturalesa de l'ésser humà i la persona: una reflexió filosòfica

Quadre d’autors

Filo antiga:

Plató: L’ésser humà està dividit entre dos mons. 

Epictet: L’ésser humà és una part del cosmos amb el qual ha de viure amb harmonia.

Epicur: L’ésser humà és un conjunt d’àtoms.

Aristòtil: L’ésser humà és una unitat substancial, una única realitat en la qual podem distingir, però no separar, dos elements: l’ànima i el cos.

filo medieval: 

Tomàs d’aquino: Tots els éssers humans som fills de Déu. 

Filo moderna:

Kant: L’arribada de l’home a la majoria d’edat “sapere aude”, atreveix-te a saber. 

Descartes: L’ésser humà és sobretot un esperit que pensa.

Hobbes: L’home és un llop per l’home. 

Maquiavel: L’home només fa el bé quan s’hi veu forçat. El fi justifica els mitjans. 

Filo contemporània:

Marx: L’ésser humà es realitza com a persona a través del treball. 

Freud: L’inconscient és l’origen i causa fonamental del comportament de l’ésser humà. 

Darwin: L’home és una espècie animal com les altres, fruit de l’evolució de la vida sobre la Terra.

Nietzsche: Cal superar l’home actual i crear nous valors, el superhome. 

Sartre: L’ésser humà està condemnat a la llibertat i, per tant, a la responsabilitat.

Heidegger: Tot ens pressuposa l'Ésser, que no pot ser pensat com un ens més, com una cosa o un objecte, sinó que és una espècie d'horitzó significatiu des del qual tota realitat, tot ens, és sempre vist. 

Presentació “Ésser humà i persona”. Una pregunta a desenvolupar relacionada amb aquesta temàtica

Digues si és cert o no (i justifica-ho amb raons) que tots els humans naixem humans, però que no tots els humans esdevenim persones.

Jo crec que és cert, ja que nosaltres naixem sent humans, entenent "humà" com a un ésser pluricel·lular existent, i arribem a ser persones, és a dir, som persones que estem en construcció a través de les relacions entre éssers i les accions que aquestes comporten, perquè la condició de persona no s'hereta, sinó que es duu a terme a través de l'acció i el contacte amb els altres. Podem esdevenir de persones, ja que els altres ens reconeixen com a persones i nosaltres reconeixem els altres, a mesura que anem seguint els comportaments característics de la persona. 

Com deia Kant (s. XVIII): “la persona humana és un agent racional i moral”, ell destacaba la capacitat moral i, per tant, la seva autonomia. Kant dona el sentit filósòfic i modern al terme persona, l’autonomia d’un ésser racional i moral és el fonament de la seva dignitat.El valor de tota persona és absolut. Segons Kant, la categoria de persona converteix l’ésser humà en un fi en si mateix, és a dir, en algú que no pot ser només utilitzat com a mitjà per obtenir un altre fi, i que, per tant, mereix tot el respecte i reconeixement. La pregunta que ens plantejem és si tots els éssers humans són persones i si hi pot haver persones que no siguin éssers humans i com gairebé sempre en filosofia, depèn del que entenguem per persona. 

També estan les persones que no son humans, son Individus racionals i morals que pertanyen a altres espècies o a altres gèneres, com ara els àngles, els esperits descarnats, els extraterrestres o els déus, no serien humans però es podrien considerar persones si mostressin consciència de si mateixos, racionalitat i capacitat moral. Ademés estan els humans que no son persones, que son aquells humans que han perdut la raó per una malaltia mental, els fetus humans, els nadons i els humans en coma o en estat vegetatiu no tenen la consciència de si mateixos, ni són capaços de tenir racionalitat i sentit moral. 

El fet que els conceptes d’ésser humà i persona no siguin equivalents, planteja alguns problemes ètics i jurídics,  com ara determinar quins són els seus drets i deures. Únicament les persones en sentit estricte poden tenir drets i deures, això ens compromet a tractar moralment i jurídicament com a persones els éssers no humans que ostentin, ara o en el futur, robots o extraterrestres (característiques d’una personas) i els nadons o als malalts mentals (els humans que no són persones). Tenen drets però no deures. Són “persones en sentit social” que, pel fet de pertànyer a l’espècie humana, tenen la mateixa dignitat i drets que la resta de persones.

Tenen drets, no tenen obligacions, alguns autors, com ara Jorge Riechmann (1962), les anomena quasipersones, entenent que no són agents morals ni poden ser moralment responsables dels seus actes, ni imputables en Dret, aquesta denominació de quasipersones es pot fer extensiva a determinats primats dels quals es considera moralment justificat atorgar alguns drets, ja que per exemple, alguns animals, com ara els goril·les i ximpanzés quan socialitzen entre humans, assoleixen les capacitats dels nens normals de tres o quatre anys, evidentment, no tothom pensa així, i hi ha un gran nombre de filòsofs i juristes que defensen la identificació entre els conceptes “d’ésser humà” i “persona”, desatenent  les reflexions anteriors. 

Amb això, cal dir que una persona és un producte social que és el resultat de la vida en comú amb els altres humans, de la convivència i l'aprenentatge. Els humans que han perdut la raó per alguna una malaltia mental, els fetus humans, els nadons i els humans en coma no tenen consciència de si mateixos, ni són capaços de tenir raó ni sentit de la moral. Llavors, sí que podria dir que tots som humans, però no tots som persones.

Requisits d’una acció: elements subjectius i objectius. Exemples

OBJECTIUS (una conducta observable)

- S’hagi produït un esdeveniment. Ex: Tocar el piano.

- Una conducta observable de l’agent (normalment és un conjunt de moviments corporals) Ex: Pressionar les tecles de l’instrument, aixecar les mans, etc.

- Una conducta que causi l’esdeveniment. L'agent ha d’estar la causa. Ex: El moviment dels dits d’amunt les tecles fa sonar el piano. 

SUBJECTIUS (procés psíquic inobservable)

- L’agent cregui que la seva conducta provocarà l’estat final de les coses. Tot el que ha estat provocat per l’atzar, la casualitat o a partir de la més absoluta ignorància, no es pot considerar una acció.

- L’agent ha de desitjar que es produeixi l’esdeveniment que la seva conducta causarà. La seva conducta s’ha d’orientar cap a una finalitat. L’agent assumeix un desig com a finalitat. 

- El procés conscient que duu l’agent a elegir una finalitat i a cercar la conducta necessària per assolir-la és la deliberació. Per tant, la deliberació és una condició necessària de l’acció.

- L’agent ha de decidir emprendre efectivament una conducta. L’elecció o decisió voluntària de l’agent és una altra condició per poder afirmar que un esdeveniment és una acció. 

- Exemple: 

UNA ACCIÓ:conducta deliberada i decidida, ´es a dir, una conducta intencionada. 

Descripció. Interpretació

DESCRIPCIÓ

La descripció d’una acció és la descripció tant dels aspectes objectius com dels aspectes subjectius que la configuren. Coneixem les intencions de l’agent. 

INTERPRETACIÓ

Una interpretació d’una acció és una hipòtesi sobre el sentit d’aquella acció. Només suposem les intencions de l’acció, no les coneixem. Cada vegada que responem a la pregunta sobre el sentit d’una acció, sense conèixer la finalitat que pretenia l’agent, estem fent una interpretació.

Exemple: En una cadira està un alumne assegut mirant l’ordinador que hi ha al damunt d’una taula. Aquesta descripció constata el que és observable i públic. És fàcil descriure aquesta acció? Depèn. Allò que és fàcil de descriure en aquesta acció és l’aspecte objectiu: la conducta de l’agent i l’efecte d’aquesta conducta. No és la descripció de tota l’acció, falta l’aspecte subjectiu.

Què pretenia l’agent (alumne) mirant l’ordinador? La resposta a aquesta pregunta, a la demanda del sentit d’una acció, només es pot donar si es coneix la finalitat que l’agent pretén.  Volia estudiar per un examen? Volia distreure's una estona jugant a l’ordinador? Volia parlar amb alguna persona? 

Acció positiva, acció negativa, absència d’acció

Acció positiva:

l’agent decideix que la conducta corporal consisteix en moviments corporals. Ex: Avui decideixo tocar el piano.

Acció negativa:

l’agent decideix no fer cap moviment corporal. Ex: Avui decideixo no tocar el piano.

Absència d’acció:

l’agent no s’ha decidit ni per fer ni per no fer res, simplement perquè no ha deliberat sobre la seva conducta: hi ha absència d’acció. Ex: Avui m’he oblidat de tocar el piano.

Evitació. Omissió

Evitació
: Sempre que duem a terme una acció i, per tant, produïm un esdeveniment, n’evitem un altre. Acció i evitació són conceptes correlatius, perquè un no es pot produir sense l’altre. Ex: Quan podo les branques evito que les branques creixin. Esdeveniments evitats: esdeveniments que s'haurien produït si no s'hagués dut a terme l'acció.

Omissió

Totes les accions que podríem haver fet i no hem fet són les accions que hem omès. Acció i omissió són conceptes correlatius, perquè no es poden produir l’un sense l’altre. Ex: anar a córrer, saltar, etc. Accions omeses: accions que es podrien haver dut a terme, però no ha estat així. 

Resultats. Conseqüències

El resultat d’una acció és l’estat final de les coses causat per una acció, és a dir, causat per una conducta intencionada de l’agent.

Les conseqüències  d’una acció són tots els esdeveniments causats per una acció, però al marge de la conducta intencionada de l’agent, és a dir, no pretesos per l’agent. 

La diferència està en el fet que l’agent creia, desitjava i havia decidit que es produís el resultat, mentre que no creia, no desitjava o no havia decidit que es produïssin les conseqüències.
Tenia la intenció que es produís el resultat, però no que es produïssin les conseqüències.