Natura, Cultura i Societat: Dimensió Sociocultural de l'Ésser Humà

La Dimensió Sociocultural: Natura i Cultura, Individu i Ésser Social

1. La Dimensió Biològica: D’on Venim i Què Som?

1.1. L’origen de l’ésser humà

Per saber què som és important saber d’on venim. La pregunta sobre l’origen de l’ésser humà està directament vinculada a la pregunta sobre l’origen de la diversitat de les espècies. Per donar resposta a aquestes preguntes tenim les tres principals teories que han intentat explicar la diversitat d’espècies.

1.2. Fixisme

La ciència antiga

La teoria que va dominar durant tota l’antiguitat va ser la del filòsof i científic Aristòtil.

• Aquest va classificar els animals en espècies, però no es va preguntar per l’origen de les espècies perquè afirmava que aquestes existien des de sempre per la idea que l’univers és etern.
• En les espècies els fills són sempre essencialment igual que els pares, l’espècie com a tal roman invariable.
• Teoria fixista: les espècies han estat sempre iguals i són inalterables.
• Afirma que alguns organismes (cucs o insectes) sorgeixen de la matèria en descomposició (generació espontània). Al segle XIX Louis Pasteur va demostrar que era impossible, tot ésser viu procedeix d’un altre ésser viu.

1.3. Creacionisme

La ciència fins a la modernitat

• Se seguia afirmant el fixisme, però les espècies no existien des de sempre, sinó que tenen un origen determinat, el moment de la creació.
• El creacionisme, adoptant un model d’explicació mític basat en la revelació, parteix de la interpretació literal del primer llibre de la Bíblia, el Gènesi.
• Els filòsofs cristians (Tomàs d’Aquino) van interpretar la perfecta adaptació al medi dels organismes a través dels seus òrgans específics com una prova evident que darrere d’aquest disseny funcional hi ha el disseny intel·ligent d’un creador omniscient.

La ciència moderna

• Al segle XVIII es van fer classificacions sistemàtiques (taxonomies) de caràcter morfològic per Aristòtil i posteriorment Teofrast.
• Les més importants van ser elaborades per Linné i Cuvier, dos creacionistes.

1.4. Teories evolutives

Teoria de l’adaptació

• Lamarck en la seva obra “Filosofia zoològica” defensa que en els éssers vius hi ha una tendència cap al perfeccionisme.
• El mecanisme fonamental és la necessitat que tenen els organismes d’adaptar-se al medi en el qual es mouen mitjançant el desenvolupament dels òrgans adequats.
• Llei de l’ús i desús dels òrgans: si un animal, per la necessitat d’adaptar-se al medi, utilitza freqüentment un òrgan, aquest es fortifica i s’engrandeix. Si, en canvi, no l’utilitza, aquest òrgan es debilita i s’empetiteix fins a poder desaparèixer.
• Llei de la transmissió hereditària dels caràcters adquirits: tot el que la natura fa perdre o guanyar als individus per la influència del medi es conserva a través de les generacions, s’hereta.
• Evolucionisme: les espècies ja no són fixes i immutables, sinó que poden variar i originar noves espècies.

Teoria de la selecció natural

• Charles Darwin en el seu llibre “L’origen de les espècies” va explicar la seva teoria de la selecció natural.
• Les espècies deriven unes de les altres per selecció natural.
• L’ésser humà també és resultat d’aquest procés evolutiu: proclama que l’origen animal de l’ésser humà, com una espècie més dins del procés evolutiu.

El procés evolutiu s’explica a través de dues idees:

• La lluita per l’existència: Darwin, influït per Malthus, constata que la velocitat a la qual es multipliquen els animals és major que la velocitat a la qual es produeixen els seus mitjans de subsistència. Això porta a una lluita per l’existència que fa que els animals, a més de lluitar contra les condicions que els imposa el medi per sobreviure, entren en competència entre si i també amb les altres espècies per assolir aquets mitjans.
• La supervivència del més apte: Darwin constata que existeix una variabilitat dins dels individus de cada espècie. La selecció natural: aquells que posseeixen les característiques que els fan més aptes per poder adaptar-se a les circumstàncies del medi, tindran més possibilitats de sobreviure i reproduir-se.

Evolucionisme cristià

Chardin va intentar conciliar les teories evolutives amb el cristianisme.

Teoria sintètica de l’evolució

• És la que actualment es considera la teoria millor fonamentada i completa.
• Desenvolupada per Theodor Dobzhansky, Ernst Mayr i George G. Simpson, fa una síntesi de les teories de Darwin amb la genètica moderna. Explica el procés evolutiu a partir de dos mecanismes:
• La variabilitat genètica: l’adaptació d’individus amb característiques noves s’explica a partir de la recombinació genètica i les mutacions que creen combinacions noves de les heretades dels progenitors.
• La selecció natural: que actua sobre aquesta variabilitat, seleccionant aquells individus que puguin tenir una característica nova segons el medi resulti un avantatge adaptatiu.

2. La Dimensió Cultural: Què és Cultura?

2.1. Som una realitat biològica i cultural

La capacitat per pensar indissolublement unida al desenvolupament d’un llenguatge abstracte ha permès a l’ésser humà adquirir consciència del món i crear una realitat més enllà de la viscuda immediatament: una realitat cultural. En ell la creació de cultura constitueix una segona naturalesa que se superposa i interacciona amb la seva naturalesa biològica. L’ésser humà és, per tant, una realitat biològica i cultural.

2.2. L’especificitat cultural de l’ésser humà

Hi ha algunes espècies animals que poden adquirir i transmetre socialment cultures mitjançant la imitació o la interacció amb altres membres de l’espècie. El que caracteritza i diferencia la cultura humana és el seu caràcter simbòlic. Està construïda i transmesa a través d’un llenguatge articulat i abstracte exclusivament humà.

2.3. Què és cultura?

Cultura

Cultura és tot allò que va més enllà del que és genèticament programat en l’ésser humà. La cultura no només és apresa socialment, sinó que també és un producte social. El llenguatge abstracte és el suport fonamental de la construcció social de la cultura ja que és el seu vehicle de transmissió i l’instrument principal del seu aprenentatge social. La cultura no es manifesta com un conjunt de fenòmens aïllats, sinó que s’organitza sota patrons de conducta i idees compartits per una col·lectivitat que els serveixen per organitzar i dirigir les seves idees.

Cultura és el conjunt de pràctiques que constitueixen la forma de vida de la societat (col·loquialment).

Subcultura

Encara que sempre hi ha una cultura predominant, no tothom segueix les mateixes pautes, el mateix estil de vida. En aquets casos parlem de subcultura per definir les diverses formes d’expressió cultural que es donen dins dels diferents grups que formen la societat.

Contracultura

La contracultura és el conjunt de cultures que estan totalment en contra dels cànons de conducta general i han proposat un model totalment alternatiu.

2.4. La diversitat cultural

Forma de vida d’una societat: origen

Amb la possibilitat de desenvolupar conductes complexes, més enllà dels mers instints, l’ésser humà no s’ha quedat en un nivell simple de supervivència, sinó que té la possibilitat de definir el seu propi estil de vida. Els diferents grups humans en les diverses parts del planeta han desenvolupat les seves pròpies formes de vida, la qual cosa ha generat en el transcurs del temps una gran diversitat cultural. Els éssers humans s’organitzen en societats per poder satisfer les seves necessitats.

Etnocentrisme

L’etnocentrisme consisteix a avaluar i jutjar les altres cultures prenent com a punt de referència els nostres propis valors i criteris, considerant que aquests són més evolucionats i avançats.

Relativisme cultural

El relativisme cultural sosté que no existeixen valors universals o criteris absoluts pels quals es puguin jutjar les diferents cultures.

Transculturalisme

La solució per evitar aquest relativisme portat a l’extrem és l’intent d’establir un conjunt de valors que siguin transculturals, que estiguin presents en la major part de les cultures. Es poden consensuar un conjunt de valors que tinguessin una validesa transcultural sobre la base dels drets humans i la dignitat de la persona.

Interculturalisme

L’interculturalisme implica acceptar la diversitat cultural i veure-hi un fet enriquidor.

3. La Dimensió Social: D’on Han Sorgit les Meves Idees Sobre Com He de Viure?

3.1. Som una realitat biològica, cultural i social

El tercer tret que defineix l’ésser humà i ens permet comprendre què som és la seva dimensió social. La dimensió social el constitueix i defineix, perquè aïllat de la societat no podria arribar al desenvolupament d’aquelles capacitats que són específicament humanes i perquè la relació amb els altres és un element bàsic en la configuració de la seva personalitat.

Els éssers humans quan es relacionen entre si, constitueixen el seu medi social, que a la vegada configura i col·labora en la formació de la personalitat de cada individu que forma part d’aquesta societat. Per tant, així com la societat és un producte humà, l’ésser humà, a més d’una realitat biològica i cultural, és, també, un producte social.

3.2. Interacció individu-societat: els grups socials

Des del punt de vista de la sociologia, la societat es pot definir com una estructura formada pels diferents grups humans en què els diferents individus interaccionen entre si. La sociologia mira d’estudiar la posició que ocupa cada individu dins de cada grup al qual pertany influeix en la seva manera de pensar, actuar i en el seu estil de vida.

Grup social

Un grup social pot estar constituït per un nombre variable d’individus. Qualsevol conjunt de persones no constitueix un grup social. Ha de complir unes condicions:

1. Integració mútua: han de mantenir relacions de forma regular i estable.
2. Consciència de grup: ha de tenir una certa consciència de pertinença al grup. Aquest sentiment de pertinença forma part de la identitat personal de cada un dels membres que el formen.
3. Cohesió en l’acció: per bé que tot el grup està compost d’individus que poden actuar de forma diversa han de tenir un conjunt d’objectius, creences i activitats compartides que els proporcioni una certa cohesió en l’acció i que els permeti ser reconeguts per aquells que no pertanyen al grup.

Subgrup social

Els grups no són sempre quelcom totalment homogeni. Els diferents subgrups poden mantenir una actitud hostil o de col·laboració amb els altres subgrups del mateix grup o amb el grup superior al qual pertany. D’això depèn la integració i el bon funcionament del grup.

Grups de referència

En el món social pertanyem a uns grups i observem altres grups als quals no pertanyem, però que també ens serveixen de referència a l’hora de determinar les nostres conductes.

Grups imaginaris

També hi ha altres grups que no coneixem de forma directa sinó per mitjà d’informacions d’altres o especulacions nostres, als quals atribuïm conductes o maneres de ser que no es corresponen amb la realitat.

3.3. Rol i estatus

La posició social d’un individu dins dels grups queda determinada pels rols o papers socials que hi té i l’estatus que se li atribueix.

Rol o paper social

Els rols o papers socials són conjunts de normes i pautes de conducta que orienten la relació dels individus amb els diferents membres del grup. Són importants perquè generen unes expectatives en els altres que asseguren una certa previsibilitat i estabilitat en les relacions socials.

Els rols no només tenen un caràcter funcional, el que hem vist, sinó també una dimensió moral ja que impliquen deures.

Estatus

L’estatus implica una certa jerarquia en funció del reconeixement del prestigi, el mèrit o la posició de l’individu dins del grup. Així mateix, determina un conjunt de drets i obligacions diferenciats.

3.5. El procés de socialització

Socialització

Cada grup social intenta mantenir el seu estil de vida imposant-lo a les generacions més joves mitjançant el que es denomina procés de socialització.

Quina funció té

Té la funció d’integrar i adaptar l’individu a la societat en la qual viu, fent que assimili la seva cultura. A la vegada té un paper fonamental en la formació de la personalitat de cada subjecte.

En què consisteix

És un aprenentatge social realitzat a través del llenguatge de l’estil de vida del grup social al qual es pertany. Això inclou:

1. La transmissió d’un conjunt d’habilitats, coneixements i creences.
2. La interiorització de les formes de pensar, valorar i comportar-se dominants en aquest grup social. En concret s’interioritzen:

a) Normes: estableixen què es pot fer i què no.

b) Valors: determinen què és per a l’individu important.

c) La nostra imaginació: allò que es desitja i fins i tot allò que s’espera (expectatives). Marca quines són les nostres possibilitats i els nostres límits.

d) Rols: papers socials que s’han d’assumir en cada grup.

Quan es produeix

Es desenvolupa al llarg de tota la vida, però la seva incidència és més intensa en la infantesa. Va en paral·lel amb el desenvolupament psicològic del nen, i en ell tenen un paper fonamental la pressió de grup, la imitació i el reforç. Això ens mostra que la nostra personalitat és fruit d’una construcció social.

Com es realitza

Es realitza a través dels denominats agents de socialització on distingim dos moments:

1. La socialització primària: es desenvolupa a la infantesa i els agents de socialització que intervenen són:

a) la família.

b) l’escola.

c) els grups d’afins o amics.

d) Els mitjans de comunicació de masses.

2. La socialització secundària: es produeix quan l’individu té una certa autonomia en la societat.