Narrativa a l’època de Postguerra

Característiques de la narrativa a l’època de Postguerra

Les característiques més importants de la narrativa a l’època de Postguerra són: En la immediata postguerra tenim la prohibició de l’ús del català, tant a nivell oficial com a nivell literari, és a dir, es prohibí a les editorials publicar llibres en català. Malgrat això, hi hagué escriptors que sí que intentaren seguir produint narrativa; aquests foren fidels als gèneres més tradicionals. En la primera etapa de la Postguerra sols es publicaren novel·les que corresponien al model del realisme del S. XIX, que representaven una novel·la sentimental o bé, transmetien inquietuds catòliques o socials. En la segona etapa de Postguerra, el franquisme, pressionat per l’oposició hagué d’acceptar una lleugera liberalització en aquest àmbit. I és per aquesta raó, que els nostres narradors conrearen la novel·la psicològica i realista amb els següents trets:

• Punt de vista múltiple:

  enfront del narrador omniscient, apareix la possibilitat que la novel·la siga narrada per més d’un narrador.

• La limitació de la importància de l’argument:

  en moltes ocasions, l’argument pràcticament no existeix, no és més que un pretext per a elaborar artificiosos jocs formals.

• Estructura complexa:

  es trenca amb la tradicional estructura de plantejament, nus i desenllaç, basat en la linealitat temporal.

• Monòlegs interns:

  els personatges poden expressar lliurement i desordenadament el fluir dels seus pensaments.

• Estil i llenguatge:

  es menegen amb total llibertat, que es veu en: frases de gran extensió, absència de puntuació, etc.

En els anys seixanta s’esdevé un procés de modernització cultural on modificaven els hàbits d’una societat que iniciava una connexió amb Europa. En la narrativa, els autors adopten una actitud més intimista i individualista, es mostren més preocupats per la llibertat personal i pel propi destí. Per això la producció novel·lística es caracteritzà pel realisme poc imaginatiu i per la indagació formal.

Enric Valor i Joan Perucho

Enric Valor va ser un gran activista cultural a favor del valencià. Combina el vessant literari, com a narrador i recopilador de rondalles, amb el lingüístic, com a gramàtic i lexicògraf. Es trasllada a València on va escriure Rondalles valencianes. La seua narrativa és continuadora del realisme europeu amb obres com: L’ambició d’Aleix. Joan Perucho: La seua obra es caracteritza per estar escrita en un estil molt personal però basada en una estructura fictícia plena de mites fantàstics com vampirs, móns misteriosos i exòtics quant a espai i temps, a més de moltes referències dirigides al món culte. Entre la seua obra destaquen les següents obres narratives: Llibre de cavalleries (l’acció que es desenvolupa a la novel·la té lloc al present i al segle XIV), Les històries naturals (una obra que reconstrueix aspectes i temes del segle XIX), Les aventures del cavaller Kosmas i la Novel·la de Palmira (dues obres que barregen fets històrics i episodis fantàstics).

Novel·la psicològica i realista

La novel·la psicològica fou la més dominant durant la postguerra i se centra en l’anàlisi del món interior i íntim d’un personatge en concret. La novel·la realista va desenvolupar nous corrents al llarg del temps: El testimonialista que és aquell que pretén representar els fets viscuts després de la guerra. L’existencialista que té com a objectiu denunciar la situació política de la postguerra. Presenta una influència de l’existencialisme que és un moviment que situa l'existència humana al centre de la reflexió. El realisme mític que utilitza un narrador subjectiu que explica els records i reprodueix alguns fragments de memòries. La novel·la experimental va ser aquella que va representar noves formes i noves tècniques narratives. Així, autors com Pedrolo que tractà temes del món futur, amb pensaments innovadors. La novel·la fantàstica i d’evasió que rebutja el tractament directe de la realitat. S’explica la realitat però des del punt de vista dels mites i de la simbologia. També en algunes obres apareixen mons fantàstics, sorpresa, màgia i una actitud irònica. L’obra de Mercè Rodoreda es caracteritza per tractar el model psicològic sobretot dels personatges, aquests pateixen dolor i soledat.

Literatura a les últimes dècades del segle XX

La nostra literatura en les tres últimes dècades del segle XX millora considerablement: nous narradors, es consolida un públic lector, premis literaris, la llengua torna a l’escola, entre altres. Els anys setanta es caracteritzaren per la narrativa experimental, que s’allunya de les tècniques clàssiques i aposta per una transformació i modernització de les nostres lletres: - Es busquen noves formes d’expressió i d’estructura narrativa, és tan important la forma com el contingut. - Es fa recerca de la transgressió moral ideològica, amb una actitud rebel enfront dels valors socials i culturals. Els anys huitanta abandonen les experimentacions i es torna a un forma més clàssica de contar històries. Podem aportar algunes constants: els recursos humorístics, la temàtica urbana, el conreu de la novel·la de gènere, la voluntat de professionalització i la despolitització. Molts aposten per la narrativa de gènere: negra, històrica, eròtica... Finalment durant la dècada dels noranta el panorama principal continua sent la diversitat d’estètiques; s’intensifica el conreu de la literatura de gènere: històrica, eròtica, policíaca, narrativa urbana, infantil i juvenil gràcies a l’auge editorial.

Baltasar Porcel i Terenci Moix

Baltasar Porcel: aquest autor mallorquí conrea narrativa, teatre, assaig i articles periodístics. En els primers anys, destaca la voluntat realista o testimonial, amb l´evocació mítica de la geografia i la gent d´Andratx, la seua ciutat natal, com es pot veure en La yaya i la Cala d'Yamp. A partir dels anys setanta, la producció literària esdevé més intimista en obres com les Primaveres i les Tardors. Terenci Moix: és l'autor que millor representa els trets que caracteritzen la generació literària dels anys setanta, com l'interès per la cultura pop o els mites cinematogràfics, les innovacions tècniques o la crítica a la hipocresia moral de les formes burgeses.