Narrativa Catalana Postguerra: Censura i Renaixement

El Context Sociopolític i la Narrativa Catalana (1939-1970)

Els canvis polítics iniciats el 1939 tenien com a objectiu la unificació lingüística i la substitució de les llengües minoritàries de l'Estat pel castellà. La dictadura franquista, recolzada per factors com el cinema, la ràdio, la televisió, l'escolarització i la immigració, va aconseguir un gran avanç en la implantació del castellà. En trenta o quaranta anys, el català va perdre més terreny que en els tres o quatre segles anteriors.

La Repressió Lingüística i Cultural

Es van abolir la Generalitat, l'Estatut i els partits polítics. Es va prohibir l'ús públic i oficial del català, així com el seu ensenyament. La llengua va quedar relegada a l'"ús privat i familiar". Els organismes culturals i literaris van ser prohibits, i sense revistes, diaris, ràdio ni editorials, la literatura catalana va quedar condemnada a ser un fenomen minoritari.

L'Exili dels Intel·lectuals

Els intel·lectuals que havien donat suport a la Generalitat es van haver d'exiliar. La llista inclou figures de totes les generacions i tendències: Carles Riba, Pompeu Fabra, Josep Carner, Ferran Soldevila, Mercè Rodoreda, Pere Calders, entre d'altres. Alguns van morir a l'exili, però la majoria van tornar amb el temps. A l'exili, els catalans es van organitzar i van col·laborar en revistes com Quaderns de l'exili (1943-1947) o Pont blau (1952-1963).

La Renaixença de la Novel·la a l'Exili i a Catalunya

Després del 1939, la novel·la en català va reaparèixer lentament, primer a l'exili. Autors com Vicenç Riera Llorca, Avel·lí Artís-Gener i Xavier Benguerel van preferir editar les seves obres a Catalunya malgrat la censura. El 1947, l'editorial Aymà va obtenir permís per convocar el premi Joanot Martorell de novel·la.

La Literatura Catalana als Anys Cinquanta

Malgrat la censura, el contacte dels escriptors amb el públic es va dinamitzar als anys cinquanta amb la creació de col·leccions com "El Club dels Novel·listes". Es van publicar obres d'escriptors com Josep Pla, Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda. Salvador Espriu va reeditar narracions com Ariadna al laberint grotesc i Laia. Va sorgir una nova generació de novel·listes com Jordi Sarsanedas, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs i Joan Perucho.

Simbologia, Mite i Realisme

Les circumstàncies polítiques van portar a rebutjar el tractament directe de la realitat, explicant-la a través de la simbologia i el mite. Mites, de Jordi Sarsanedas, n'és un exemple. Altres autors, com Joan Perucho i Pere Calders, van optar per una literatura fantàstica amb lectures metafòriques. La novel·la psicològica, amb autors com Joan Sales, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga i Maria Aurèlia Capmany, va incorporar elements de la història recent. Una línia més realista inclou Manuel de Pedrolo i Josep Maria Espinàs, autor de Combat de nit. La novel·la psicològica va dominar fins als anys seixanta, quan es va notar la influència del neorealisme italià i la novel·la nord-americana d'entreguerres.

La Literatura al País Valencià

Al País Valencià, la producció literària de postguerra es va decantar pels versos. L'editorial Sicània, creada per Nicolau Primitiu el 1955, va publicar novel·les de Maria Ibars i Beatriu Civera. Als anys cinquanta es va publicar La dona forta de Maria Beneyto i van aparèixer els volums de Rondalles valencianes d'Enric Valor, que també va publicar la novel·la L'ambició d'Aleix. Des de l'editorial Torre es van publicar reculls de contes com Paràboles i prou de Josep Iborra.

Els Anys Seixanta: Canvis i Consolidació

L'any 1959, amb la mort de Carles Riba, va marcar el pas als anys seixanta amb canvis significatius. Es va produir un relleu generacional i es va passar del resistencialisme a actituds més confrontades amb la dictadura. La dictadura va evolucionar cap a posicions més permissives a causa de l'obertura internacional, cosa que va permetre un funcionament menys restringit de la cultura catalana, malgrat la censura.

El Panorama Editorial

El panorama editorial es va consolidar amb la reaparició de la col·lecció "A Tot Vent" i la creació d'Edicions 62, que va llançar "El Balancí" i "La Cua de Palla", dirigida per Manuel de Pedrolo. Aquestes col·leccions van publicar moltes traduccions, permetent l'accés a les noves formes de la narrativa europea. A finals dels seixanta, la novel·la havia recuperat la seva hegemonia.

La Generació dels Setanta

A finals dels seixanta i principis dels setanta, els escriptors crescuts després de la guerra van començar a publicar amb gran impacte. Terenci Moix i Baltasar Porcel són els capdavanters d'aquest nou grup.

Terenci Moix

Terenci Moix es va donar a conèixer amb La torre dels vicis capitals (1968), obra que va marcar la generació dels 70 per la seva tècnica, to provocatiu i estètica pop. El dia que va morir Marilyn (1969) presenta l'antagonisme entre generacions.

Baltasar Porcel

Baltasar Porcel va iniciar una brillant carrera el 1961 amb Solnegre. El 1963 va publicar La lluna i el "Cala llamp", iniciant el cicle temàtic del mite d'Andratx. Dins d'aquest cicle se situen Els Argonautes i Difunts sota els ametllers en flor. El 1975 va publicar Cavalls cap a la fosca, culminació del cicle. En altres novel·les, com Les pomes d'or i Els dies immortals, Porcel aprofita la seva experiència com a viatger.

La Normalització Lingüística i Cultural al País Valencià

El procés de normalització al País Valencià no es va traduir immediatament en la publicació de novel·les. Caldrà esperar als anys setanta perquè una nova generació, coneguda com a generació dels setanta, comenci a publicar narrativa de manera sòlida. Al costat d'aquesta generació, es van incorporar escriptors com Joan F. Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Palàcios i Enric Valor, que va publicar la trilogia de Cassana.