La narrativa catalana dels anys 70: Autors i característiques

2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. [2 punts]

Potser l’obra més coneguda d’Enric Valor siguin les Rondalles valencianes (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes. Altres obres d'estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970). La seva primera novel·la (que va iniciar entre els anys 40 i 50, però que es va reelaborar fins a la seva publicació el 1960) és L'ambició d'Aleix. Potser la seva obra novel·listica més important és el Cicle de Cassana, que consta de tres novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllaç de l'horitzó (1991). Aquesta trilogia, el Cicle de Cassana, representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939, període en què es va desenvolupar una febril activitat valencianista, amb col·laboracions a revistes com "El Tio Cuc", "El Camí" o "El País Valencià".

3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. [2 punts]

L'obra de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983) és una de les més importants en la narrativa catalana contemporània. De gran sensibilitat, descriu magistralment la psicologia femenina i infantil. Crea un univers mític, basat en la infantesa, que representa la felicitat senzilla, que només pot retrobar-se a la vellesa, sovint simbolitzada en la pau quieta d’un jardí. Abjura de tota la seva obra d’abans de la guerra. Només salva "Aloma" (1938), on ja apareixen algunes claus de la seva obra posterior: protagonista femenina, ambient advers contra el qual ha de lluitar, entrada al món adult amb unes relacions amoroses dissortades, etc. La seva novel·la més coneguda, "La plaça del Diamant" (1962), està escrita amb l’estil de l’escriptura parlada, és a dir, és un llarg monòleg interior en primera persona. Rodoreda fa de Natàlia, la protagonista, una de les seves típiques dones-coratge, sotmesa al seu home (que li diu Colometa), incomunicada i alienada, amb el sexe, els ocells i les flors esdevinguts simbòlics. És una peça fonamental en la seva obra. Altres novel·les destacables són "El carrer de les Camèlies", però sobretot "Mirall trencat" (1974), on recorre per primera vegada al narrador omniscient en tercera persona. Hi ha dues “heroïnes”: Teresa Goday, la representant del món dels adults, que es dissol en la vellesa, i la Maria, infant que acaba abocada a la mort. L’escenari és el món decadent del jardí, símbol de la bellesa i la felicitat que, com les flors, es marceix i mor. A més gran novel·lista, Rodoreda excel·leix en la narrativa curta. Els seus contes recullen bàsicament els temes que més amunt hem apuntat. Destaca "La meva Cristina i altres contes" (1967).

4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats de la tècnica literària i del context sociocultural. [2 punts]

La vitalitat de la narrativa catalana del segle XXI està assegurada, tant per l’aportació d’autors/es d’obra consolidada i prestigi reconegut, com per la d’autors joves que són ja, per sort, alguna cosa més que una promesa. En el que portem de 2010, per exemple, Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) ha publicat Els convidats (2010) ambientada en la postguerra a la comarca d’Osona, com la seva novel·la anterior Pa negre (2003). Hi narra la història d’un alcalde franquista que casa la seva filla i organitza, paral·lelament, un banquet per als caps locals de Falange, amb el suport dels quals espera reforçar el seu poder. Un relat de gran ambició literària, és l’última novel·la de Julià de Jòdar (Badalona, 1942), La pastoral catalana (2010), una reflexió sobre "la crisi de l’home en un món en crisi". La veterana Isabel-Clara Simó (Alcoi, País Valencià, 1943), proposa a Homes (2010) 22 retrats de tipus masculins. Un altre autor ja consagrat, Ferran Torrent (Sedaví, País Valencià, 1951), ha publicat Bulevard dels Francesos (2010), a la vegada un relat generacional i policíac. Jordi Puntí (Manlleu, 1967) ha tret Maletes perdudes (2010), la història entrellaçada de les vides d’uns personatges maltractats, com maletes perdudes pel camí. Llúcia Ramis (Palma de Mallorca, 1977) publica Egosurfing, on reflexiona sobre la influència de les noves tecnologies sobre les nostres relacions. El periodista Xavier Bosch (Barcelona, 1967) a Se sabrà, crea una trama trepidant sobre les relacions entre el periodisme i el poder. Segur que em deixo autors i obres, però (audaces!) no podem demanar més a una cultura minoritària com la nostra.

5. Explica en quina mesura la narrativa de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. [2 punts]

La seva faceta de periodista experimentat que ha recorregut més de mig món li dóna un profund coneixement de la condició humana que traspua en les seves novel·les i contes, aquests darrers compilats a Vuitanta-sis contes (1999). Com algú va dir a "Le Monde" –en un comentari que apareix a l’entrada corresponent de la Viquipèdia– Quim Monzó (Barcelona, 1952) presenta dos registres: un, realista i líric; un altre, fantàstic i grotesc. A més, és un “virtuosista” en el maneig de les paraules i els seus contes són “una llança d’acer” amb què critica la nostra vida quotidiana. El recurs al sentit de l’humor i la reducció a l’absurd són altres eines que fa servir per disseccionar el comportament neuròtic, obsessiu, tendre o irritant que tenim les persones. Això, a petites dosis, amb la qual cosa no cansa, et diverteix i et fa pensar. A estones, ens recorda el millor Julio Cortázar. D’altres, la millor narrativa nord-americana actual. Retrata tan encertadament la conducta humana que, com passa en aquest conte, el lector és capaç de sentir empatia (de posar-se en el seu lloc) amb els seus personatges de... ficció? L’actualitat dels seus temes i l’originalitat dels seus enfocaments, ha fet que la seva obra hagi estat traduïda a més de vint idiomes.

6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70. [2 punts]

Segurament determinat pel marc polític en què es crea, trobem una poesia “realista” (trets bàsics: el poeta no s’aparta, sinó que se sent part del seu entorn, concep la poesia com una expressió personal i alhora compartida, s’inspira en l’experiència real, fa una poesia “clara” -que pot desembocar en la sàtira o l’èpica de l’heroi del carrer-, en un llenguatge bastant col·loquialitzant i directe, i un destinatari molt heterogeni). Autors com el mallorquí Josep Maria Llompart o els valencians Vicent André Estellés, Lluis Alpera, Emili Rodríguez-Bernabeu o Jaume Pérez Montaner representen aquest corrent. L’actitud personalíssima, inclassificable, de poetes com Salvador Espriu, Pere Quart, Gabriel Ferrater, i la difusió dels poemes d’un autor tan “experimentador” com J.V. Foix, propiciaren l’aparició d’un nou corrent anomenat “formalista” (trets bàsics, oposats al realisme: el poeta fuig de la realitat concreta, se sent cosmopolita, s’inspira en el món personal, concep la poesia no com un deure cap a la societat sinó com un plaer en ell mateix, juga amb el llenguatge i “codifica” la seva obra, de manera que el lector, necessàriament més reduït i culte, ha de “desxifrar” aquest codi si vol gaudir del poema). Noms a destacar: Pere Gimferrer, Pere Gomila, Joan Navarro, Salvador Jàfer, Vicent Salvador, Manuel Rodríguez Castelló, etc.

7. Explica les aportacions de Vicent André Estellés al gènere poètic. [2 punts]

Vicent André Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) és el millor poeta valencià del segle XX. Periodista i poeta extraordinàriament prolífic, l’edició de la seva obra en els anys 70 (deu volums d’obra completa apareguts a poc a poc) suposa tot un esdeveniment, tant per la qualitat dels seus poemes, com pel mestratge que exercí sobre els joves poetes d’aquells anys. En la seva producció destaquen obres com "Llibre de meravelles" (1971), on brilla especialment la seva poesia, d’arrel popular, localista i al mateix temps universal (Jaume Pérez Muntaner ha traduït a l’anglès molts dels seus poemes i no perden gens la força original). Estellés es converteix en la veu d’un sentiment cívic col·lectiu, transforma en poesia els anhels i reivindicacions, polítiques i lingüístiques del seu poble, el valencià. El poeta es presenta a ell mateix com "un entre tants", com "la veu d'un poble" en marxa, i ens parla alhora de la seva circumstància personal i dels seus amics, emmarcada en la València grisa i provinciana de la postguerra, cap i casal d'un país –el seu, el nostre- que descriu de manera amarga, però esperançada. Ens parla de manera gràfica i detallada de les petites coses de la vida, de la misèria de la repressió política, però també sexual. L’amor físic, molt present en la seva obra i descrit de forma explícita, és font de vida i d’esperança, i vàlvula d’escapament de la grisor general. La mort, un altre dels seus temes bàsics, es veu com un fenomen quotidià, casolà, com una mena de veïna i companya a la qual el poeta tracta de tu a tu. I és que l’ús sorprenent del registre col·loquial, és una altra de les seves aportacions. La ciutat de València, directament o transvestida en la Roma clàssica ("Horacianes", 1974) és una altra de les seves obsessions. En "Les homilies d’Organyà" (1981), ret homenatge a la llengua catalana. El seu "Mural del País Valencià" (editat pòstumament el 1996) és un retaule colorista on exalça, amb un to èpic que ens recorda Pablo Neruda, la geografia i la història dels pobles valencians. Un magnífic poeta, qualificat de “realista” pels poetes més simbolistes que el van succeir.

8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu. [2 punts]

L'obra de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) es mou entre la tendència a la diversitat (canvis en la relació amb la quotidianitat, pluralitat de gèneres i de tècniques compositives) i a la unitat (uns temes, una visió del món i de la vida comuns a tota ella). La relació amb Déu (principi unitari, llum, i veritat) només és possible a través dels múltiples éssers i coses de la Creació. L’obra d’Espriu reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència i eternitat. En el món literari de Salvador Espriu conflueixen en perfecta harmonia l'antic Egipte (Llibre dels Morts), la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Sobre aquesta base, Espriu construeix els seus mites: Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, d’on procedia la seva família i que simbolitza la infantesa i, de vegades, també Catalunya), Sefarad (el nom jueu de la Península Ibèrica), Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya) i Konilòsia (Espanya). En la seva narrativa destaquen monòlegs interiors com El doctor Rip (1931) o novel·les com Laia (1932), d’ambient mariner en què els tocs de realisme, tragèdia, psicologia, la barreja del grotesc amb l’elegíac ens recorden la narrativa modernista de principis del XX o el recull de contes Ariadna al laberint grotesc (1935). La seva obra teatral Primera història d'Esther (1948), autèntica obra mestra, entrecreua el mite bíblic amb el món de Sinera des de l'estètica grotesca i esperpèntica. Altres obres destacables, són, entre moltes altres, Cementiri de Sinera (1946), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). La pell de brau (1960), esdevingué molt coneguda arreu de la Península perquè hi parla de pau, de tolerància i de respecte entre els diversos pobles en temps durs de dictadura.

9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual. [2 punts]

La poesia actual en català viu un moment bastant dolç, si tenim en compte el caràcter minoritari del gènere. Hi ha un grup especialment actiu, que s’autopromociona amb l’etiqueta d’“imparables” (sembla que un dels seus membres, Hèctor Bofill, va dir, en rebre el premi Josep Pla –de narrativa!– de 2003: “Som una generació imparable!”). Fins i tot ja tenen antologia: "Imparables. Una antologia" (Proa, 2004) i un volum col·lectiu Dogmàtica imparable (2004). Formen part del grup, entre altres, Joan Elies Adell (Vinaròs, 1968), guanyador del premi Gabriel Ferrater (“La matèria del temps”, 1994), Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972), premi Salvador Espriu per "Rafel" (1994) i també narrador, Hèctor Bofill (Badalona, 1973), que es donà a conèixer com a poeta el 1995 amb el "Poema a Calipso", Lluis Calvo i Guardiola (Saragossa, 1963), poeta, escriptor i assagista, que entén la poesia com una manera d'entendre's a si mateix, de fer introspecció i experimentar-se i reinventar-se, Manel Forcano i Aparicio (Barcelona, 1968), poeta, traductor i estudiós de l’àrab i l’hebreu, Maria Josep Escrivà (Gandia, 1968), Txema Martínez Inglés (Lleida, 1972), Isidre Martínez Marzo (València, 1964) i Susanna Rafart (Ripoll, 1962). Un grapat de noms, procedents de tots els territoris catalanoparlants, amb poètiques diverses i trets comuns que no és aquí el lloc per assenyalar, però que estan injectant nova saba a la poesia més recent en la nostra llengua.

10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho. [2 punts]

La poesia de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003) ha aconseguit un gran ressò fonamentalment per la seva gran qualitat, que conjuga la temàtica realista i la gran qualitat formal. Es llegeix Martí Pol com qui llegeix el diari, però alhora gaudeix d’una experiència poètica agradable i enriquidora. D’origen obrer, una malaltia que patí als 19 anys, l’obliga a fer llit durant una llarga temporada, que aprofita per a llegir abundantment. Durant la dictadura, participa en moltes activitats il·legals de tipus catalanista. El 1970 li diagnostiquen una malaltia degenerativa, una esclerosi múltiple, que el farà abandonar el seu treball en una fàbrica del seu poble i dedicar-se de ple a la literatura. Més de 30 llibres de poemes componen la seva obra (entre ells, "L’arrel i l’escorça", "Amb vidres a la sang", o "Llibres de solitud"). Els seus poemes han estat traduïts a 12 idiomes. Ell mateix fou un magnífic traductor a la nostra llengua de clàssics francesos com Apollinaire, Zola o Flaubert. S’ha fet molt popular gràcies a la interpretació que han fet dels seus poemes Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Paco Muñoz o Ramon Muntaner. En bona mesura, deu a aquestes veus la popularitat tan extraordinària de què avui gaudeix.