Narrativa Catalana dels 70: Autors Clau i Evolució Literària

La Nova Narrativa Catalana dels 70 i els seus Autors Clau

La Narrativa Catalana dels 70 en Endavant

Als anys 70 es dona un canvi de perspectiva artística. Amb el sistema democràtic i els diferents estatuts d'autonomia, la llengua catalana va anar recuperant la consideració social i legal que havia perdut anys enrere. A més, als anys 60 apareixen dos novel·listes que assumiren la revolució i la indagació narrativa en català: Terenci Moix i Baltasar Porcel.

A poc a poc, les característiques de la nova narrativa se centren en la crítica a l'època dictatorial i l'obertura a un món modern i social amb tot el que això comporta. Va aparèixer una nova forma de narrar on s'apel·la als recursos imaginaris, rebutjant l'estètica realista, amb un cosmopolitisme constant, les referències d'autors cultes i de llocs clàssics, les ocasionals transgressions narratives com a experimentació formal i una llengua treballada. Per tot això, la forma de narrar esdevingué molt cridanera i la novel·la s'omple de referències a pel·lícules i música de l'època amb una actitud rebel que fa que sigui un producte molt dirigit a un públic concret, deixant fora la gent d'altres generacions.

Quim Monzó: L'Humor Agre i la Renovació

Nascut a Barcelona, Quim Monzó ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls dels seus articles periodístics. També ha traduït obres d'importants autors estrangers. A més, les seves obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. Cal dir també que les seves freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.

Les seves narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d'un punt de vista gens innocent, com a Uf, va dir ell. D'altra banda, en el llibre de contes L'illa de Maians (que inclou No tinc res per posar-me i Halitosi), indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc., fent ús de l'humor agre.

Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. Té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.

Vicent Andrés Estellés: El Poeta del País Valencià

És el més gran poeta del País Valencià des del segle XV. A la seva obra hi ha al·lusions constants a la guerra i la postguerra que el propi poeta va viure, convertint-se en símbol de la recuperació cultural del País Valencià dels anys 70. Els àmbits temàtics tractats a la poesia d'Estellés són la poesia amorosa, cívica i quotidiana.

Algunes de les aportacions d'Estellés a la lírica són el seu llenguatge literari, directe i senzill, forjat sobre la llengua poètica dels clàssics valencians, especialment d'Ausiàs March, i la llengua col·loquial que aprengué a l'horta durant la seva infantesa. A més, busca el contrast o trencament amb la tradició més immediata i la intenta suplir amb la tradició clàssica. També fa ús de comparacions i adjectius qualificatius que li donen un ritme lent a la seva poesia.

Miquel Martí i Pol: Compromís i Poesia Vital

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, traductor i que també ha fet nombroses col·laboracions musicals, ja que els seus poemes han estat musicats per Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Paco Muñoz... Cal recordar que ha sigut un dels nostres poetes més guardonats; entre els premis que ha obtingut destaquen el Premi Nacional de Literatura i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A més, ha estat proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions. La seva obra poètica s'ha traduït a moltes llengües.

La seva poesia de qualitat no s'entén sense el seu compromís amb el poble, la seva condició obrera i una malaltia, l'esclerosi múltiple, que l'acompanyarà tota la vida. La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic i la podem classificar en diverses etapes. De vegades, els seus temes venen condicionats per la seva malaltia i són la solitud, l'angoixa i la presència de la mort, com es veu a Vint-i-set poemes en tres temps.

Superada aquesta etapa, es va renovar amb l'actitud d'agafar-se a la vida i d'apostar clarament pel futur amb optimisme, com a Quadern de vacances. En aquest context de represa vital, al final dels anys setanta, publica Els bells camins i un llibre de poesia amorosa, Estimada Marta, obra dedicada al seu nou amor, un segon matrimoni després de la mort de la seva primera esposa.

En els llibres que publica durant els anys noranta, la poesia presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat. A El llibre de les solituds fa una reflexió sobre el país en el vessant polític i social.