Narrativa Catalana (70s-Avui): Tècniques i Context

Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,46 KB

Anàlisi de la Narrativa Catalana: Dels 70 a l'Actualitat

Tema 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Context Sociopolític dels Anys Setanta

Als anys setanta del segle passat, es viuen els darrers moments del franquisme i les primeres passes cap a la democràcia parlamentària. S’aprova la Constitució (1978) i es reinicia el procés de normalització lingüística amb l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia (Catalunya, 1979; País Valencià, 1982), que reconeixen el caràcter oficial del català.

Influències i Autors Destacats dels Setanta

Els autors dels setanta estan influïts per tots aquests canvis sociopolítics i per les conseqüències del Maig Francès del 1968. Montserrat Roig, Terenci Moix, Carme Riera... en són una mostra.

La «Novel·la de Trencament»: Experimentalisme Formal

Les tècniques narratives clàssiques (espai, argument, personatges, plantejament-nus-desenllaç...) s’abandonen en favor d’una «novel·la de trencament» o «novel·la de canvi», en què té més importància la forma que el contingut. Pel que fa als temes, hi predominen:

  • Els problemes de personatges joves en ambients urbans.
  • La crítica política (la condemna del franquisme i l’exigència de llibertat).
  • La reivindicació dels valors contraculturals (l'exaltació de la marginalitat, la llibertat sexual, la defensa de l'homosexualitat...).
  • El desig de modernitat i d'universalisme.

En són una mostra Terenci Moix (El dia que va morir Marylin, 1969), o els valencians Amadeu Fabregat (Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc», 1974) i Isa Tròlec (Ramona Rosbif, 1976).

El Corrent Realista i la Crítica Social

També en aquesta dècada apareix un corrent realista, caracteritzat per històries versemblants narrades amb un llenguatge popular, sobre les classes baixes més desfavorides. És una crítica de la injustícia viscuda durant l’última etapa de la dictadura franquista. És el cas d’obres com El bou de foc (1974) i Els cucs de seda (1975) de Joan Francesc Mira.

Els Anys Vuitanta i Noranta: Consolidació i Diversitat

Als anys vuitanta i noranta, es configura una nova situació a causa de diversos factors:

  • La introducció del català a l’ensenyament.
  • L'aparició d'un nou públic lector.
  • La consolidació del procés de normalització social de la llengua.
  • La consolidació del sector editorial.

Com a conseqüència, s'observa una tendència a la professionalització dels escriptors. S’inicia així un nou període que trenca amb l'experimentalisme de la dècada precedent i retorna a les novel·les de factura més clàssica, abastant gèneres molt diversos: narrativa policíaca, de ciència-ficció, de terror, històrica, eròtica, entre d'altres. Torna l’argument treballat, els personatges guanyen importància i les descripcions prenen un paper essencial.

Autors i Gèneres Destacats dels 80 i 90

Destaquen figures i obres com:

  • En la novel·la negra: Jaume Fuster (La corona valenciana, 1982) i Ferran Torrent (No emprenyeu el comissari, 1984; Penja els guants, Butxana, 1985; Un negre amb un saxo, 1987).
  • En la novel·la històrica: Josep Lozano (Crim de Germania, 1980).
  • En altres gèneres: Jesús Moncada (El Cafè de la Granota, 1985; Camí de sirga, 1988).

El «Realisme Brut» i la Influència Nord-americana

A la segona meitat dels vuitanta, apareix el «realisme brut», un corrent procedent de la literatura nord-americana. Aquest estil retrata i critica els defectes de la societat capitalista urbana: burgesa, conformista, insolidària i consumista. Un dels seus màxims exponents en la literatura catalana és Quim Monzó.

Narrativa Catalana Actual: Pluralitat i Nous Autors

Actualment, la narrativa catalana es caracteritza per una gran disparitat de temàtiques i estils, una elevada quantitat de títols publicats i la coexistència d’escriptors de generacions diferents. S'observen dues tendències principals:

  • Incorporació de nous narradors: Per exemple, Albert Sánchez Piñol (destacat en ciència-ficció amb obres com La pell freda, 2002, i Pandora al Congo, 2005). Entre els autors valencians, trobem figures com Josep Palomero (El tatuatge dels apàtrides, 1997) i Silvestre Vilaplana (Les cendres del cavaller, 2005; L’estany de foc, 2009), entre d'altres.
  • Continuïtat d'autors consolidats: Novel·listes que van iniciar la seva carrera als anys setanta i vuitanta continuen publicant, com ara Ferran Torrent (Boulevard dels francesos, 2010; Ombres en la nit, 2011), Jaume Cabré (Les veus del Pamano, 2004; Jo confesso, 2011) i Joan Francesc Mira (Purgatori, 2002; El professor d’història, 2008).

Aquesta pluralitat de veus s'expressa en una mateixa llengua, demostrant un alt nivell d'escriptura i una creixent flexibilitat idiomàtica.

Entradas relacionadas: