El Naixement de les Llengües Vulgar: Una Anàlisi de la Diversitat Lingüística a Espanya

El Naixement de les Llengües Vulgars

La descomposició de l’Imperi Romà (S. V dC) va provocar la desvinculació política dels diferents territoris conquerits amb un centre de poder unificat. Aquest fet va obrir un procés de fragmentació lingüística.

3. Espanya

El model autonòmic vigent a l’Estat espanyol és d’aplicació recent (1978). La història de l’Espanya moderna i contemporània (S. XVIII a XX) presenta un fort caràcter centralista i uniformista. L’estat espanyol s'organitza en 17 comunitats autònomes, cada una de les quals disposa de Govern i Parlament. Les 6 comunitats autònomes que presenten llengua pròpia (Catalunya, País Valencià, Illes Balears + Pitiüses, País Basc, Galícia i Navarra) elaboren entre 1982-1986 els estatuts.

Article 3 de la Constitució

1. El castellà és la llengua oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2. La resta de llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes segons els seus estatuts.

3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte de respecte i protecció!

Desigualtats Lingüístiques

El règim de desigualtat es posa de manifest en tres aspectes fonamentals:

• Quant a deures lingüístics dels ciutadans: tots els ciutadans de l’Estat tenen el deure constitucional de conèixer el castellà. En canvi, els ciutadans de les comunitats autònomes no tenen el deure de conèixer la llengua pròpia de la comunitat.
• Quant a l’ús de les llengües en els òrgans centrals de l’Estat i en les relacions entre els ciutadans i l’Administració central: les llengües no castellanes són absents en els òrgans centrals de l’Estat.
• Quant a reconeixement de les llengües (catalana, basca i gallega) en els àmbits europeus: el fet que l’única llengua oficial de l’Estat sigui el castellà impedeix el reconeixement oficial de les altres llengües en l’àmbit europeu.

4. El Marc Català

L’àrea lingüística catalana resta fragmentada dins l’Estat espanyol en 3 comunitats autònomes: Catalunya, País Valencià i Illes Balears.

- Bilingüització de la població autòctona: La imposició d’aquesta llengua durant el període franquista i la gran allau d'immigrants d’arreu de l’Estat durant els anys 60 van estendre el bilingüisme entre la població catalana.

- Situació de diglòssia: Durant el període franquista, les funcions socials que compleixen ambdues llengües presenten una distribució de tipus diglòssic. El castellà era la llengua A i el català, la llengua B.

- Prejudicis lingüístics i normes d’ús desfavorables per al català: La llengua A, que acompleix els usos formals, tendeix a ser més valorada perquè és la llengua prestigiada pel poder. La llengua B, en canvi, tendeix a veure’s com a prescindible i perd la consideració de llengua apta per a totes les funcions socials.

- Alt nivell de reivindicació popular: La manifestació de l’any 1977 és la mostra més representativa del nivell de consciència i de mobilització de la població. L’aprovació de la Constitució espanyola (1978) i dels estatuts d’autonomia de Catalunya (1979) obre el període democràtic i s’inicia el procés de normalització de la llengua.

Catalunya: Catalunya aprova l’Estatut d’autonomia del 1979. La llei de normalització lingüística de l’any 1983 tenia com a objectiu desenvolupar l’article 3 de l’estatut d’autonomia. El nou Estatut de Catalunya, aprovat l’any 2007, apunta en matèria lingüística el deure dels ciutadans de conèixer les dues llengües i la necessitat d'ampliar el reconeixement del català en els organismes internacionals.

Els eixos principals de la nova realitat sociolingüística són:

• Superació de la situació de diglòssia.
• Recuperació desigual de funcions en els diversos àmbits socials.
• Més coneixement passiu de la llengua.
• Distribució desigual de la demografia.