El Naixement de l'Europa Feudal

1. El Naixement de l'Europa Feudal

1.1 L'Imperi de Carlemany

A finals del segle VIII, Carlemany, rei dels francs, va unificar una gran part de les terres de l'Europa occidental i es va proclamar emperador l'any 800 i va intentar ser el successor dels antics emperadors romans. Per això, va elaborar lleis i va organitzar el territori en comtats. Per defensar les terres frontereres, va crear les marques, que tenien un exèrcit dirigit per un marquès.

1.2. La Fragmentació de l'Imperi Carolingi

A la mort de Carlemany, l'imperi es va desmembrar. L'any 843 els seus successors van dividir l'imperi en diversos regnes. A més, una sèrie de pobles van dur a terme atacs i invasions durant els segles IX i X. Els normands pel nord, els musulmans pel sud i els hongaresos per l'est es van abatre damunt d'Occident.

1.3. Els Orígens del Feudalisme

En aquesta situació de crisi, el poder dels monarques era molt dèbil. Per poder governar i mantenir unit el seu regne, van haver de comptar amb els nobles. Els monarques establiren amb els nobles un sistema de relacions conegut com a vassallatge. Molts dels antics comtes, eclesiàstics i altres grans propietaris es van convertir en senyors feudals que repartien entre altres nobles menys importants, cavallers o guerrers, una part de les seues terres (feus) perquè visqueren, governaren i mantingueren un petit exèrcit.

2. La Noblesa Feudal

2.1 El Rei i els Seus Vassalls

A la cúspide de la societat feudal se situava el rei. Els monarques eren representants de Déu a la Terra, amb la missió de governar el seu poble i de mantenir unit el seu regne. El rei tenia les següents atribucions: dirigir campanyes militars, demanar impostos en cas de guerres, coronacions, casaments, etc. i exercir de jutge suprem en litigis o plets, però no podia interferir en els feus dels seus nobles o dels de l'Església.

2.2 La Noblesa Guerrera: un Grup Privilegiat

A la societat feudal, la funció principal de la noblesa, i del mateix rei, era la de ser guerrers. Eren els cavallers. Els fills de les famílies nobles eren educats i ensinistrats com a guerrers. Als divuit anys se'ls armava cavallers en una cerimònia en què rebien les armes. Els nobles feien la guerra per defensar el seu territori o per enfrontar-se a altres nobles. La seua funció social permetia a la noblesa viure amb privilegis.

El Vassallatge: Característiques

• El feudalisme es caracteritza per un tipus de relació social que es coneix com a vassallatge. Aquesta relació es va donar bàsicament entre els nobles i el monarca.
• El vassallatge és un conjunt d'institucions que creen i regeixen obligacions d'obediència i servei -principalment militar- obligacions de protecció i sosteniment per part del senyor respecte al vassall. En el vassallatge lligava un home lliure anomenat vasall cap a un home anomenat senyor.
• La majoria de les vegades l'obligació de sosteniment del senyor implicava que aquest atorgava al vassall la possessió d'una extensió de terra anomenada feu.

Relacions Feudals

El Feu

El feu propietat territorial va ser la peça clau dels llaços de dependència entre un senyor i el seu vassall.

• Si un noble donava un feu (terres) a un altre noble, aquest es convertia en vassall del senyor que li atorgava la propietat.
• Així és com es va crear una cadena de senyors i vassalls que es devien lleialtat i obligacions uns als altres.
• Els nobles eren senyors i a la vegada vassalls

Una Estructura Econòmica

• En cada feu hi havia un castell, la residència del senyor, varis llogarrets, terres de cultiu i boscos. Les terres es dividien en reserva senyorial (on hi havia els mansos) i terres comunals.
• La reserva era la part de la terra explotada per el propi senyor on treballaven els serfs. Tot el que es cultivava en aquestes terres pertanyia al senyor.
• Les terres comunals (tinences), era la terra que el senyor concedia als camperols pel seu manteniment. A canvi els camperols havien de pagar al senyor unes rendes (diners, especies o treball).
• Tant els camperols lliures com els serfs vivien, en el feu, en llogarrets.

4.3 L'Organització de l'Església

L'Església medieval tenia immensos feus i cobrava als cristians el delme, un impost per mantenir el clero. Van estructurar una organització excel·lent. Així, els cristians s'agrupaven en parròquies, dirigides per un sacerdot (rector): un conjunt de parròquies formava una diòcesi, dirigida per un bisbe. Capellans, rectors i bisbes formaven el clero secular, mentre els monjos i monges, sota l'autoritat d'un abat o abadessa, el regular.

5. Els Monestirs Medievals

5.1 L'Església es Ruralitza

En un món on la majoria de la població era camperola, l'Església es va haver de ruralitzar, és a dir, establir-se al camp, per a evangelitzar i dirigir la vida dels llauradors. L'església era l'edifici central de qualsevol vila, poble o ciutat, on els fidels acudien a oir missa diumenges i festius. A partir de l'any 1000, a més de les esglésies parroquials, es van construir molts monestirs, que es convertiren en centres de cultura.

5.2 La Vida als Monestirs

Un monestir era un conjunt d'edificis i dependències, a més de l'hort, el molí i les terres de la seua propietat. El centre del monestir era l'església, on els monjos i les monges anaven a resar diverses vegades al dia. L'oració era la seua activitat principal amb l'objectiu allunyar-se del món i tenir un contacte més directe amb Déu.

5.3 Les Regles Monàstiques

Els qui aspiraven a la vida monàstica entraven al monestir i feien tres vots o promeses: obediència, pobresa i castedat, i vestien un hàbit que els identificava. Tots els ordes religiosos estaven sotmesos a una regla, és a dir, un conjunt de normes que regulaven totes les activitats monàstiques. Durant l'Edat Mitjana es van fundar molts ordes religiosos. El més important va ser el dels benedictins, que sant Benet de Núrsia va fundar a Itàlia al segle VI.

6. L'Art Romànic: L'Arquitectura

6.1 Un Art Religiós

Entre els segles XI i XIII es va desenvolupar a gran part d'Europa un estil artístic anomenat romànic. La gran importància de la religió a la societat medieval i el pes excepcional de l'Església van fer que les manifestacions artístiques d'aquella època foren essencialment religioses. Dins de l'art romànic, l'arquitectura va ocupar un lloc fonamental.

6.2 Les Esglésies Romàniques

L'element essencial d'una església romànica és la planta d'un únic braç amb una o tres naus. Aviat es va afegir un braç més curt, el transsepte, que donava a les esglésies una forma de creu llatina. Es van aixecar voltes de canó sòlides per donar consistència als edificis. Per reforçar els murs que sostenien les voltes de pedra s'hi adossaven contraforts sòlids a les parets exteriors. També era habitual col·locar una torre campanar a l'exterior. Als monestir es van construir claustres.

7. La Pintura i l'Escultura Romàniques

7.1 Ensenyar i Decorar

L'estil romànic decorava les esglésies amb escultures i pintures de caràcter religiós, que explicaven al poble els fets sagrats de la Bíblia. Al món medieval, la immensa majoria de la població era analfabeta, és a dir, no sabia llegir. Per això, les imatges es van convertir en llibres on els cristians podien llegir i aprendre sobre la religió. A més de la seua funció didàctica, les pintures i escultures tenien una funció decorativa.

7.2 Frescos i Taules

Les pintures romàniques tenen una gran força expressiva, però tècnicament són molt senzilles. S'hi utilitzava, essencialment, la tècnica de la pintura al fresc. Els motius més utilitzats en la pintura romànica eren les representacions del Pantocràtor, que se situaven a l'absis i ocupaven una posició central dins de l'Església. A més dels frescos, es feien pintures sobre taules.

7.3 Una Escultura al Servei de l'Arquitectura

L'escultura romànica tenia una dependència important de l'arquitectura i les figures solen adoptar les proporcions i la forma de la superfície damunt la qual van ser esculpides. També eren importants els capitells de les columnes o pilars, tant de l'interior de l'església com de la portalada o dels claustres. També són abundants les talles religioses de fusta, policromades de colors vius.