El Nacionalisme, l'Imperialisme i la Revolució Industrial (1870-1920)

1. El Nacionalisme a la Darreria del Segle XIX

A mitjan segle XIX, tant els italians com els alemanys aspiraven a crear un Estat-nació unitari:

• A Itàlia, que es trobava dividida en diversos estats, el rei del Piemont Víctor Manuel II i el seu primer ministre Cavour assumiren el projecte d'unificació. La guerra contra Àustria va permetre alliberar Llombardia (1859); a continuació, Parma, Mòdena i la Toscana celebraren plebiscits i s'annexionaren al Piemont; el 1860, Garibaldi conquerí Nàpols i Sicília i en foragità els Borbons. El 1861 Víctor Manuel es proclamà rei d'Itàlia. Més tard s'ocuparen Venècia (1866) i els Estats Pontificis (1870). El 1871, Roma esdevingué capital d'Itàlia.
• La divisió d'Alemanya en 39 estats finalitzà quan Prússia es va imposar a Àustria. Otto von Bismarck, primer ministre del rei prussià Guillem I, va declarar la guerra a Àustria el 1866 i, un cop la va derrotar, creà la Confederació d'Alemanya del Nord, formada per 21 estats. El 1870 va vèncer a França i va obtenir Alsàcia i Lorena. El 1871, Guillem I fou proclamat kàiser del Segon Reich (imperi) alemany, un estat federal amb capital a Berlín.

Aquestes unificacions donaren pas a una etapa de pau que tanmateix amagava greus tensions:

• A l'Imperi austrohongarès, els polonesos, els txecs, els eslovacs i els hongaresos aspiraven a la independència. A més, hi havia rivalitat amb Rússia pel control dels Balcans.
• A l'Imperi turc, els croats, els serbis i els búlgars maldaven per deslliurar-se al més aviat possible d'un poder imperial que es trobava en decadència.
• L'expansió de l'Imperi rus cap a Orient provocava tensions amb els austrohongaresos, els turcs, els britànics i els japonesos. A l'interior hi havia una gran inestabilitat política i social.
• Alemanya, la principal potència industrial i militar de l'Europa continental, mirava de fer noves aliances per aïllar França. El 1882 establí una Triple Aliança amb Itàlia i Àustria-Hongria.
• França, humiliada en la guerra francoprussiana del 1870-1871, esperava l'oportunitat de recuperar Alsàcia i Lorena. El 1894 va signar un acord antigermànic amb Rússia.
• Gran Bretanya començava a veure trontollar la seva hegemonia marítima pel poder dels Estats Units i el Japó. Mentrestant, creixia el sentiment independentista a Irlanda.

2. L'Expansió Colonial

A partir del 1870, les nacions europees més industrialitzades van iniciar una ràpida expansió per controlar territoris a l'Àfrica, l'Àsia i Oceania. Les nacions imperialistes o metròpolis imposaren a les colònies la dominació política i cultural, com també el control total de la seva economia en benefici propi. Les causes d'aquest procés imperialista són diverses:

• La competència industrial: es buscaven mercats on vendre les manufactures industrials i invertir excedents de capital i on obtenir alhora matèries primeres i productes de consum.
• L'excés de població: molts aturats emigraven a les colònies cercant noves oportunitats.
• La política de prestigi: les nacions competien per crear imperis colonials grans i rics.
• L'esperit científic (explorar nous territoris) i l'impuls missioner (estendre-hi la fe).

L'expansió colonial va ser ràpida perquè les nacions industrialitzades tenien al seu abast tots els mitjans tècnics i econòmics per imposar-se a pobles sense Estat i sense exèrcits moderns. Les potències van mirar de justificar aquesta imposició amb diversos arguments:

• La necessitat de difondre la civilització entre els pobles que creien «endarrerits».
• L'obligació moral dels blancs d'estendre la fe cristiana als pobles que la desconeixien.
• La voluntat de garantir l'ordre i la pau per damunt de les lluites tribals.

Aquests pretextos en realitat amagaven una actitud racista (només denunciada per alguns socialistes i sindicalistes) que considerava que l'home blanc era superior a les altres ètnies.

3. Els Imperis Colonials

Els imperis colonials es van estendre per territoris de tot el planeta:

• L'Imperi britànic, el més ric i extens del món, abastava l'Índia, Ceilan, Birmània, Singapur, Hong Kong, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i diversos territoris des d'Egipte fins a Sud-àfrica.
• L'Imperi francès estava format per territoris a l'Àfrica (la costa mediterrània, l'Àfrica occidental i equatorial, etc.), Indoxina, la Guaiana i algunes illes de l'Índic, el Pacífic i el Carib.
• Alemanya dominava alguns territoris de l'Àfrica (Camerun, Togo, etc.) i el Pacífic.
• Itàlia conquerí Eritrea i part de Somàlia, però va fracassar en la conquesta d'Etiòpia.
• Espanya va implantar el seu domini al Sàhara Occidental i una part de Guinea.
• Portugal dominava Angola i Moçambic, a més dels antics enclavaments a l'Índia i la Xina.
• Els Països Baixos controlaven Indonèsia, Sumatra, Borneo, Java i Nova Guinea.
• Bèlgica va colonitzar el Congo.
• Rússia avançà cap a les fronteres xineses i fins a Samarcanda, Bukhara i Taixkent.
• El Japó es va expandir cap a Àsia i ocupà Manxúria, les illes Kurils, Corea i Taiwan.
• Els Estats Units van arribar a l'oceà Pacífic en lluita amb les tribus índies i, el 1898, incorporaren al seu territori les illes de Puerto Rico, les Filipines i Hawaii.

4. La Segona Revolució Industrial

La Segona Revolució Industrial (1870-1920) fou una nova etapa de desenvolupament de la industrialització que va tenir les característiques següents:

• Sorgiren noves potències industrials com Alemanya, els Estats Units i el Japó.
• Van aparèixer noves fonts d'energia que substituïren el vapor:
  • L'electricitat va fer possible el treball a la nit; l'enllumenat públic; l'ús del telèfon, el telègraf i la ràdio, i els transports amb tramvies, trens elèctrics i vaixells de turbines.
  • El petroli esdevingué el combustible dels motors d'explosió (automòbil i avió) i alhora va permetre fabricar els primers plàstics i les primeres fibres artificials.
• Es desenvoluparen noves branques industrials, com ara la indústria elèctrica, la indústria química, la indústria alimentària i la indústria de l'automòbil. La metal·lúrgia es va perfeccionar.
• Va augmentar enormement la productivitat gràcies als torns nocturns, el treball en cadena (que dividia el procés de fabricació en diversos passos coordinats) i l'automatització.
• Les empreses es van fer més grans i creixeren les necessitats de capital (sovint esdevenien societats anònimes amb l'aportació econòmica de molts socis); també s'associaren per limitar la competència mitjançant formes de concentració empresarial com el trust i el càrtel.
• L'expansió capitalista va esdevenir el motor de l'imperialisme colonial per la necessitat de territoris que fessin de mercats i de proveïdors de matèries primeres, i on, alhora, el cost de la mà d'obra de les mines i les plantacions resultés molt baix.

5. L'Impressionisme i el Postimpressionisme

Durant el darrer terç del segle XIX, els pintors impressionistes francesos, influïts pels avenços en els camps de l'òptica i la fotografia, desenvoluparen una forma nova d'entendre l'art, la bellesa i la llum. Els trets més destacats de l'impressionisme són els següents:

• Els pintors volen captar la llum, fan ús d'una pinzellada més lliure i complexa, i els contorns de les figures es desdibuixen.
• Els colors són purs i «no es barregen a la paleta sinó a l'ull de l'espectador».
• Els artistes pinten a l'aire lliure per captar l'aspecte dels objectes en el moment fugaç.

Entre els pintors impressionistes destacaren Édouard Manet, un dels iniciadors de l'impressionisme; Claude Monet i Camille Pissarro, excel·lents paisatgistes; Pierre-Auguste Renoir, gran pintor de la figura humana, i Edgar Degas, molt hàbil a l'hora de captar escenes, personatges i costums parisencs.

Auguste Rodin revolucionà l'escultura en bronze amb superfícies aparentment inacabades, que transmetien molt dramatisme.

A partir del 1880, els postimpressionistes van pintar per representar el seu món interior:

• Paul Gauguin introduí als seus quadres els colors plans (sense barrejar), vius i contrastats.
• Vicent van Gogh modificava les formes dels objectes per alliberar els seus sentiments.
• Henri de Toulouse-Lautrec manifestà un gran interès per captar els canvis i el moviment.
• Paul Cézanne s'interessà per l'estudi de les formes geomètriques i els volums.

A partir del 1880 també es va estendre per Europa el modernisme o art nouveau, un estil decoratiu, amb motius vegetals i línies ondulants, que pretenia fer arribar la bellesa a tots els àmbits, des dels edificis fins als objectes d'ús quotidià.

En arquitectura destacaren Víctor Horta (Bèlgica) i Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch (Catalunya).