Nacimiento de venus

EL NAIXEMENT DE VENUS
Autor: Sandro Botticelli (Florència, 1445-1510).
Cronología: 1485.
Tècnica: tremp sobre tela.
Mides: 1,73 x 2,78m.
Estil: renaixentista.
Tema: mitològic.
Localització: Galleria degli Uffizi (Florència).
Context històric, cultural i artístic:
L’església de San Lorenzo va ser construïda a la Itàlia del segle XV. En aquella època Itàlia estava dividida en petites ciutats estats governades per famílies nobles i burgeses i que estaven en contínues guerres entre elles.
En el cas de Florència era governada pels Medici, una família de banquers molt rics que van ser els que van encarregar la construcció de l’església de San Lorenzo.
En el renaixement el corrent filosòfic predominant és el neoplatonisme, en el món de les idees. S’inspiren en la figura geomètrica del quadrat que és considerat una forma impura que representa el món físic. La perfecció era representada amb el cercle, com si a partir del centre s’originés el centre. Es centra en l’humanisme, és a dir, el que importa és l’home(antropocentisme).
L’artista és vist com un intel•lectual, en canvi, anteriorment era vist com un artesà. La funció de les obres segueix sent la mateixa mostrar el poder, la riquesa i la religió d’aquella persona que l’encarrega.
L’església de San Lorenzo està considerada com la primeraesglésia renaixentista i es troba situada en el quattrocento. El renaixement té tres etapes el Quattrocento( segle XV), el Cinquecento(segle XVI) i el Manierisme(segle XVI a partir del 1530).
Característiques formals i conceptuals de l’estil a què pertany l’obra (època i autor)
Les arrels de l’art pictòric renaixentista del Quattrocento cal cercar-les en Giotto, encara que el veritable renovador i introductor de la pintura renaixentista és el florentí Masaccio, que adopta una actitud radicalment oposada a la tradició gòtica i coincident amb la investigació sobre els espais de Brunelleschi i d’Alberti.
Els pintors representen el cos humà i els rostres de manera cada vegada més realista, mirant de reflectir fidelment els trets del personatge representat. Mostren també un gran interès per la natura i el paisatge. S’interessen pels volums i per la perspectiva, així com per les robes, que interpreten amb més elegància.
Tot això cal emmarcar-ho en un context clàssic, per la qual cosa les composicions comencen a preocupar-se per l’harmonia i sovint es disposen organitzades de manera geomètrica, especialment en forma triangular.
Aquest nou estil pictòric s’aparta completament dels principis de l’estil gòtic. Temàticament, encara que es practica la pintura religiosa, es tracten amb gran profusió els temes pagans. Estèticament es dóna molta importància al dibuix. Les tècniques més utilitzades són, en un primer moment, el fresc i el tremp, però a la darreria del segle XV s’hi afegeix l’oli, la qual cosa fa desaparèixer el retaule a favor de la tela.
Alessandro de Mariano Filippei, conegut amb el nom de Sandro Botticelli, es va iniciar en l’activitat artística com a orfebre, però aviat es va sentir atret per la pintura. El seu mestre va ser Filippo LIPPI, i aviat va rebre encàrrecs de les millors familias florentines, incloent-hi els Mèdici, gràcies als quals va conèixer la filosofia neoplatònica.

L’única vegada que es va haver d’absentar de la ciutat durant un temps llarg va ser quan va treballar, sota les ordres del papa Sixt IV, en la decoració mural de la Capella Sextina, entre el 1481 i el 1482.
Considerat en vida el pintor més popular de Florència, quan l’any 1500 LEONARDO DA VINCI va tornar a la ciutat, l’estil de BOTICELLI va començar a ser considerat arcaic i va quedar en un segon pla. Els darrers anys de la seva vida, BOTICELLI va destruir alguns dels seus cuadres mitològics, i va pintar religioses influenciat pels sermons del dominic Girolamo Savonarola.
Anàlisi formal
Al centre de la pintura s’hi dibuixa la imatge espiritual i bella de la deessa Venus nua sobre una petxina marina. La seva concepció anatòmica revela un grau alt d’idealització, tant en les diferents parts –coll massa llarg o espatlles massa estretes i caigudes-, com en la posició d’equilibri clàssic en contrapposto.
La figura esvelta de Venus s’estableix com a eix simètric del triangle compositiu imaginari que es forma a partir de les dues diagonals creades pels altres personatges i que té el vèrtex superior al cap de la deessa. Els altres personatges, situats als extrems, dirigiesen les seves accions directament a Venus, i Aixa compensen l’espai escènic i alhora li donen un ritme dinàmic contraposat a la serenitat del personatge central. Tota l’escena està emmarcada en un paisatge de naturalesa solitària i ideal, d’acord amb la bellesa harmoniosa de la deessa.
El dibuix lineal dels contorns, tant en les figures com en el paisatge, no només ajuda a distinguir amb nitidesa la figura del fons, sinó que n’estilitza i suavitza la forma. Amb el mateix objectiu és tractada la llum, uniforme en gairebé tota la superficie –sense clarobscurs-, i els colors, dominats per una paleta clara i sense estridències.
Interpretació
En la mitologia clàssica hi ha dues versions sobre el naixement de Venus (Afrodita), la deessa de l’amor. Segons Hesíode, va néixer de l’escuma del mar, en el qual havien caigut els genitals d’Urà, castrat pel seu fill Cronos. En una segona versió, explicada per Homer, Venus va néixer al mar i és filla de Júpiter (Zeus) i Dione, deessa de la terra.
No obstant això, el que BOTTICELLI representa en el seu llenç no és –com suggereix el títol- el naixement de Venus, sinó la seva arribada a les costes de Citera després d’haver nascut al mar, tal com narra Homer en un dels seus relats.
La deessa està acompanyada per les alenades de Zèfir, el vent de l’oest, i d’Aura, deessa de la brisa, i és rebuda a terra per una de les Hores (estacions de l’any), que, per les flors del vestit, és identificada amb la Primavera, l’estació de l’amor. Les roses també s’identifiquen amb l’amor, i la petxina en què és transportada la deessa, amb la fecunditat.
Més enllà de la lectura iconogràfica, és possible una interpretació neoplatònica, corrent filosòfic molt lligat a l’entorn cortesà del pintor, segons la qual aquest llenç representaria la unitat entre la bellesa, l’amor i la veritat, qualitats que s’encarnen en la figura de Venus. Cal assenyalar que, des de la Roma clàssica, aquesta és la primera representació d’una figura femenina nua. Botticelli vol assimilar l’Antiguitat amb el platonisme.
Aquesta obra va ser encarregada per Pierfrancesco de Medici per la vil•la que acabava de construir pel seu casament.