Música Medieval: Trobadors, Joglars i Cant Gregorià

Monodia Profana: Trobadors i Joglars

En els castells feudals, en els pobles i en les primeres ciutats s’anà desenvolupant també la música profana. Aquesta tenia la funció d’entretenir i de donar expressió a altres sentiments no religiosos. A final del segle XI aparegué a la Provença (França) la lírica trobadoresca.

Els trobadors eren senyors feudals cultivats, al mateix temps poetes, compositors i intèrprets de les seves obres. Els seus temes eren l’amor cortès, la vida d’herois i fets heroics com les croades. Cantaven als castells, en llengua vernacla, acompanyant-se d’algun instrument. Les cançons eren petites melodies modals amb formes com el rondó, virolai, estampida o lais.

Expansió del Moviment Trobadoresc

Durant el segle XII, el moviment trobadoresc s’expandí per tot Europa:

• Sud de França: llengua d’oc, amb trobadors com Guillem IX.
• Nord de França: llengua d’oïl, amb els trovers.
• Península Ibèrica: llengua gallega, amb figures com Martín Codax.

Joglars: Companys dels Trobadors

Juntament amb els trobadors apareixen els joglars. Aquests eren d’origen humil i anaven de poble en poble. Per distreure els vilatans, feien representacions, mímica, malabarismes i música. Cantaven cançons de moda composades pels trobadors i les acompanyaven amb instruments.

Amb la desaparició dels trobadors (a mitjans del segle XIII), també van anar desapareixent els joglars, els quals foren substituïts pels ministrils (músics i instrumentistes assalariats).

Monodia Religiosa a l'Edat Mitjana

El Cant Gregorià: Música Litúrgica

El cant gregorià és el cant monòdic, en llatí i sense acompanyament instrumental de la litúrgia catòlica.

El papa Gregori I (590-604) va voler unificar els cants de la litúrgia d’arreu d’Europa per enfortir la unitat de l’Església. Aquesta unificació va afectar els cants de la missa (recollits en el llibre Graduale Romanum) i els cants dels oficis (recollits en el llibre Antiphonale Romanum).

Estructura de la Missa

La missa sempre té la mateixa estructura. Els cants de l’Ordinari no varien mai el text:

• Kyrie
• Glòria
• Credo
• Sanctus
• Agnus Dei

Els cants del Propi varien el text segons el dia de l’any litúrgic o segons les festivitats dels sants:

• Introitus
• Graduale
• Al·leluia
• Offertori
• Communió

Els Oficis: Pregàries Diàries

Els oficis són les pregàries que els monjos fan al llarg del dia:

• Laudes: a la sortida del sol
• Prima: a les set del matí
• Tèrcia: a les nou
• Sexta: a les dotze, migdia
• Nona: a les tres de la tarda
• Vespres: a la posta de sol
• Completes: a les vuit de la nit
• Matines: abans de sortir el sol

Característiques del Cant Gregorià

La Melodia del Cant Gregorià

La melodia del cant gregorià té un àmbit reduït i avança sovint amb moviment conjunt. La seva estructura no està regida per la música sinó pel text. Pot tenir tres estils:

• Sil·làbic: a cada síl·laba de text li correspon una nota.
• Neumàtic: a una síl·laba de text li corresponen tres o quatre notes de la melodia.
• Melismàtic: a una síl·laba de text li corresponen més de quatre notes de la melodia.

El Ritme del Cant Gregorià

El ritme del cant gregorià no es veu reflectit en la notació. La durada de les notes depèn del ritme del text, de la importància de les paraules. No hi ha una pulsació regular.

Maneres de Cantar el Gregorià

El cant gregorià es pot cantar de dues maneres: solista (el cantant o a capella) o responsorial (alternança de cor i comunitat o mig cor, com a la missa l’Introit o l’Offertori).

Modes Eclesiàstics

Les melodies gregorianes segueixen els modes eclesiàstics. Aquests són escales d’àmbit d’octava, amb una nota finalis al principi i a la fi de l’obra, i amb una nota tenor o tuba que és la que predomina en la composició. El seu origen està en els modes grecs.

Trops i Seqüències: Complements del Gregorià

Els trops i les seqüències són complements posteriors del cant gregorià. No se’n sap amb certesa l’origen, però van ser àmpliament conreats durant l’Edat Mitjana. N’hi va haver tants que el Concili de Trento (segle XVI) va haver de prohibir-los.

Hi ha tres tipus de trops: aquells on s’ha posat text a melismes, de manera que a cada nota del melisme li correspon una síl·laba del nou text.

La seqüència és un tipus de trop: l’aplicació de text al llarg melisma de l’última de l’Al·leluia (jubilus). Segons el monjo Notker Balbus, del Monestir de St. Gall (França), ell mateix posava text a aquests melismes per recordar-los. Està documentat l’origen de les seqüències en el segle IX, i el Concili de Trento va reduir a quatre les cinc mil existents.

En els segles XIII i XIII aparegueren els drames litúrgics i els misteris. Són trops dialogats i representats dins l’església per fer assequibles als fidels els misteris de la vida de Jesús o altres temes litúrgics.