Música Medieval: Gregorià, Polifonia i Notació

Música a l'Edat Mitjana (Segles V-XIII)

Romànic i Gòtic: Monodia i Polifonia

Segles V al XIII: Romànic - monodia - cant gregorià. Segle XIII: Gòtic - polifonia - inici del contrapunt.

Característiques de l'Edat Mitjana

L'Edat Mitjana comprèn des de la caiguda de l'Imperi Romà fins a la caiguda de Constantinoble.

• Del segle VIII fins al XII, Europa es troba unida pel cristianisme.
• Dos poders universals: el religiós, representat pel Papa, i el civil, representat per l'emperador.
• El sistema feudal i les croades portaran el desenvolupament de la música profana (no religiosa).
• Els abats i bisbes vivien a les grans abadies i a les seus episcopals, que eren els grans centres culturals on es copiaven els llibres i les partitures.
• La música religiosa tindrà les mateixes característiques que l'arquitectura romànica.
• A partir del segle XIII, amb la formació de les primeres ciutats, hi ha un desenvolupament de l'agricultura i del comerç.
• Es desenvolupa un nou estil musical en la societat, la polifonia.

Les Croades

Van ser una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós, organitzades per coalicions d'estats europeus per tal d'alliberar Terra Santa (Jerusalem) dels musulmans, i sostingudes pels denominats estats cristians de la regió (segles XI i XIII).

L'Escriptura de la Música

Boeci (polític i filòsof romà que va compondre un Tractat de Música que inclou una descripció detallada de l'harmonia grega) i Cassiodor van ser els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l'Europa medieval. Al segle IX, el tipus de notació [A(la) B(si) C(do) D(re) E(mi) F(fa) G(sol)] va canviar per la notació neumàtica.

Els Neumes

Signes que es col·locaven sobre les síl·labes del cant i que intentaven dibuixar la línia melòdica, sense voler indicar l'altura ni la durada exacta, sinó que només servien com a recordatori.

Hucbald: al segle X, aquest monjo va tenir la idea de dibuixar línies paral·leles que corresponien cadascuna a una altura d'entonació diferent.

Guido d'Arezzo: monjo que decideix utilitzar tant les línies com els espais, escrivint el text sota les línies i situant a la pauta uns signes que substitueixen les síl·labes. Origen del pentagrama (abans del pentagrama hi havia el tetragrama).

El Cant Gregorià

• Durant el pontificat del Papa Gregori I, per tal de tornar a donar un sentit d'unitat al cristianisme, aquest va treballar per recopilar els cants propis dels primers cristians. Aquest tipus de música va ser el propi i únic de l'Església cristiana durant molt de temps. En honor al Papa Gregori I, aquest tipus de música es coneix com a cant gregorià.
• Aquesta música s'anomenava cant pla pel dibuix de la seva línia melòdica (cant monòdic), gairebé sense salts i amb un àmbit que no sobrepassava l'octava.
• Es cantava en llatí, quasi sempre per homes i segurament a cappella.
• Els cants podien ser antifonals (després d'una frase musical introductòria, un cor canta alternant-se amb un altre tot el salm, i al final es repeteix la frase musical de l'inici) o d'estil responsorial (un o més solistes canten els versets del salm i les tornades són cantades per un gran cor o pels fidels).
• Segons la relació entre les notes i les síl·labes, es classificaven en:
  • Sil·làbiques: cada síl·laba es canta amb una nota diferent.
  • Melismàtiques: cada síl·laba es canta amb una sèrie de notes (melisma).
  • Salmòdiques: diverses síl·labes es canten sobre la mateixa nota (recitat).
  • Neumàtiques: per cada síl·laba hi ha dues o tres notes.
• No s'utilitzaven les escales que coneixem avui dia, sinó que feia servir els modes, un sistema d'escales especial. Cada mode representava un sentiment diferent i en cada composició s'havia de fer servir el més adequat. Cada melodia de cant pla es caracteritza per la seva nota final (la nota per la qual comença i acaba) i el seu àmbit (la distància entre la nota més greu i la més aguda).