Música Instrumental Barroca: Formes, Instruments i Compositors

Música Instrumental del Barroc

Al Barroc apareixen noves formes musicals com la Suite: una unió de diferents danses, de diferent ritme però amb la mateixa tonalitat, formant una única obra. Normalment la suite estava formada per les següents danses: allemande, courante, sarabande i giga, amb una introducció que rep el nom de preludi o obertura. En ocasions també es poden trobar bourrées, gavottes, minuets i altres.

També se segueixen composant peces instrumentals antigues com la canzona, ricercare i toccata. Aquestes formes prenen un altre caràcter, donat el desenvolupament de noves tècniques. Normalment són peces musicals per a instrument de teclat, amb importants passatges virtuosístics de lluïment.

La Suite i el Concert

La Suite també es troba en la música per a orquestra, però la novetat més gran rau en el Concert, havent-hi una doble classificació:

• Concert Solista: per a un instrument solista i orquestra.
• Concerto Grosso: per a un grup de solistes (concertino) que dialoga amb la resta d'orquestra (ripieno).

Instruments del Barroc

Alguns dels instruments del Renaixement deixen de fer-se servir. Altres, com la trompeta, el trombó, la flauta, l'orgue i el clavicèmbal, es varen perfeccionar. Apareixen instruments nous: l'oboè, el fagot, el timbal i la guitarra. Cal remarcar l'aparició de la família del violí (violí, viola, violoncel i contrabaix), que assumiran un paper importantíssim en la música barroca.

Antonio Vivaldi

Venècia 1678 - Viena 1741

Antonio Vivaldi va viure tota la seva vida a Venècia. Fou ordenat sacerdot el 1703, però no sembla que tingués un gran interès pels afers de l'Església. De seguida fou nomenat mestre de violí i de cor del Seminario Musicale del Pio Ospedale della Pietà, institució benèfica per a nenes òrfenes i un dels conservatoris més famosos de Venècia, càrrec que exercí fins al 1940, any en què abandonà Venècia per anar a morir, sol, a Viena.

Conegut com el "prete rosso" pel color dels seus cabells, regularment recorria Itàlia i algunes capitals europees com a virtuós del violí.

Afirmava haver escrit milers d'obres i, de fet, ens n'han arribat més de 700. Sembla ser que tenia una gran facilitat per a escriure, característica no pas aliena a altres compositors de l'època i que es mantingué, ben bé, fins a principis del segle XIX, on encara trobem Rossini amb aquesta facilitat. Són famoses les mastodòntiques produccions de Vivaldi, Bach, Mozart, Haydn, etc.

Actualment són coneguts, sobretot, els seus concerts (i ben poc, en canvi, les seves òperes), sobretot els quatre concerts per a violí agrupats amb el nom de "Les quatre Estacions" i els 12 que formen el grup anomenat "L'estro armonico". Entre la música vocal, el més conegut és el "Gloria".

Johann Sebastian Bach

Eisenach 1685 - Leipzig 1750

Johann Sebastian Bach està reconegut, avui en dia, com la figura cabdal del barroc musical. Malgrat això, en un cas similar al de Mozart, després de la seva mort la seva obra romangué en l'oblit pràcticament fins el 1829, en què Mendelssohn va dirigir a Berlín la "Passió segons Sant Mateu", amb un èxit esclatant.

J. S. Bach pertanyia a una extensa família de músics que venia, almenys, de quatre generacions enrere. Dels seus fills, quatre van seguir la vocació familiar (Carl Philip Emanuel Bach en fou el més famós). Es calcula que, durant els segles XVII i XVIII, no menys de cinquanta membres de la família van ocupar càrrecs musicals en corts i ciutats d'Europa.

Bach era un músic exigent i, malgrat ser admirat, canvià diverses vegades de feina, normalment perquè no podia fer les coses com ell creia que calia fer-les. Així, feu de violinista a la cort de Weimar, organista a Sant Bonifaci d'Arnstadt (època durant la qual viatjà a Lübeck per conèixer Dietrich Buxtehude, com, abans que ell, havia fet Händel), organista a Sant Blai de Mülhausen, organista i músic de cambra a la cort del duc Wilhelm Ernst de Weimar, director de l'orquestra de la cort del príncep Leopold a Köthen (època durant la qual va conèixer el marcgravi de Brandenburg, per a qui composà els famosos concerts) i cantor de Sant Tomàs de Leipzig, època en la qual dirigí també el Collegium Musicum i la Thomasschule. El 1736 obtingué el títol de compositor de la cort de Saxònia.

La seva obra, extensíssima, no està classificada per Opus, sinó que té un catàleg propi, fixat a mitjans del segle XX, que respon a les inicials BWV (Bach Werke-Verzeichnis, "Catàleg de les obres de Bach").

Les quatre obres vocals més importants de Bach són "La Passió segons Sant Joan", "La Passió segons Sant Mateu", el "Magníficat" i la "Missa en si m", i compongué, també, 295 cantates, a més d'alguns oratoris i motets.

Entre l'extensa obra instrumental, destaquen les obres per a orgue (entre elles la famosa "Tocata i fuga en re m") i per a clave (sobretot el recull "El clave ben temperat", fet amb finalitats didàctiques). La seva obra orquestral més coneguda són, sens dubte, els "Concerts de Brandenburg".

Georg Friedrich Händel

Halle an der Saale 1685 - Londres 1759

Händel és, juntament amb Bach, el gran mestre de l'època barroca. Nascut a Alemanya, rebé allà la seva formació musical i la influència dels italians que, aleshores, dominaven la cort de Berlín. Es guanyava la vida com a organista a Halle quan conegué G. P. Telemann. El seu talent excepcional fou reconegut en vida, primer a Itàlia, on visqué del 1706 al 1710 i, després i sobretot, a Anglaterra, on visqué la resta de la seva vida i on fou nacionalitzat. L'enterraren a l'abadia de Westminster, on li erigiren un monument.

Va escriure, sobretot, música vocal: 46 òperes, 30 oratoris i unes 150 obres més breus. Entre les òperes, les més famoses són "Agrippina", "Ariodante", "Berenice", "Giulio Cesare" i "Serse". Entre els oratoris, gairebé tots de tema religiós, la seva obra més famosa és "El Messies", i altres, com "Saúl", "Israel a Egipte", "Samsó", "Judes Macabeu" i "Salomó". D'entre les obres instrumentals, que són menys, són famoses la "Música aquàtica", escrita per acompanyar el rei Jordi I en els passeigs en barca pel Tàmesi, i la "Música pels Reials Focs d'Artifici", composta per a les festes de celebració del tractat d'Aquisgrà.