Música del Segle XIX: Nacionalisme i Impressionisme

El Nacionalisme i la Música al Segle XIX

El segle XIX ha estat definit com el segle del nacionalisme. El 1830 es formen nous Estats a Europa (Itàlia, Alemanya i Polònia). Altres països ja consolidats (Espanya i Rússia) o petits països que sempre havien estat dependents de nacions més poderoses, van afermar la seva identitat reivindicant el seu propi patrimoni cultural. En música, l'amor a la terra pròpia s'expressà a través del nacionalisme musical. Pobles que no tenien la poderosa tradició musical d'Alemanya, Itàlia o França, van buscar un estil propi a les arrels del seu folklore. Com la música russa, espanyola, finlandesa o txeca, amb un so i unes característiques musicals pròpies.

A finals del segle XIX, l'empremta de Wagner continuava sent determinant; els músics es dividien en dues categories:

• Wagnerians (tardoromàntics)
• Antiwagnerians (rupturistes)

Els tardoromàntics (wagnerians) portaren el llenguatge i les formes musicals del romanticisme fins a les últimes conseqüències; els compositors impressionistes com Debussy es col·locaren a les antípodes de Wagner i van buscar nous camins, més radicals i rupturistes, que inauguraren la música del segle XX.

El Nacionalisme Musical Txec

A mitjans del segle XIX, Bohèmia (futura Txecoslovàquia) formava part de l'imperi Austrohongarès, que comprenia nombrosos grups ètnics: alemanys, hongaresos, polonesos, italians, romanesos, eslovacs i alguns pobles eslaus. Bedřich Smetana (1824-1884) reivindicà la llibertat de la seva Bohèmia natal. Fundà orquestres i escoles formades per músics txecs i va escriure òperes en txec basades en llegendes del país, amb els ritmes de balls (polca) i melodies tradicionals. La seva obra Ma Vlast (La meva pàtria) inclou el famós poema simfònic El Moldava, el riu que travessa Praga. Praga, molt apreciada per Haydn i Mozart, continuava sent una gran ciutat cultural i musical. Antonín Dvořák (1841-1904), autor de la Simfonia del Nou Món, és considerat el successor de Smetana.

Impressionisme Musical: Debussy i Ravel

El francès Claude Debussy (1862-1918) trià melodies senzilles de poques notes i sonoritats pures. Escrivia al·ludint a la música wagneriana. Debussy es girà cap a cultures molt llunyanes i altres temps: "Prefereixo les poques notes del so de la flauta d'un pastor egipci; contribueix al paisatge i sent harmonies que els vostres tractats ignoren". Rebutjà les regles acadèmiques i les lleis de l'harmonia tradicional.

Claude Debussy i Maurice Ravel (1875-1937), gran impressionista francès, actuaven com els pintors. Treballaven amb tocs de color i creaven paisatges sonors: el color és el timbre de cada instrument. Per primera vegada, els músics estudiaven el fenomen sonor i les seves lleis físiques. Així obrien el camí de la ciència acústica, que es desenvoluparia durant el segle XX. Amb el canvi de segle, els compositors es bolcaren en l'art de l'orquestració. Els impressionistes també van ser autèntics mestres a l'hora d'escollir i de combinar timbres instrumentals. Al Bolero de Ravel és precisament la variada instrumentació la que trenca la monotonia d'una mateixa melodia que es repeteix durant gairebé 20 minuts sobre un únic disseny rítmic.

Nacionalisme Musical Escandinau

Dinamarca, Noruega i Suècia estaven molt vinculades històricament a la tradició germànica. Noruega tingué el seu desenvolupament musical més gran gràcies a Edvard Grieg, la música del qual recuperava les arrels musicals del folklore noruec. A finals del segle XIX, Finlàndia estava dominada per Rússia. Jean Sibelius compongué Finlàndia amb una intenció clarament reivindicativa. L'obra es convertí en un autèntic manifest patriòtic que reflectia les aspiracions de llibertat i d'independència del poble finlandès.