Música del Renaixement: Característiques, Gèneres i Context Històric

El Renaixement: Context històric i cultural

Aquesta obra pertany al Renaixement. El Renaixement és un període ple de canvis ideològics, socials, culturals, artístics i musicals que s’inicia a Itàlia i al Ducat de Borgonya al segle XV.

En aquesta època es produeix un rebuig de la tradició medieval i es torna al classicisme grecoromà.

Canvis socials i el naixement del mecenatge

Apareixen ciutats-estat italianes, amb independència i autogovern, dirigides per l’alta burgesia. La burgesia competeix amb la noblesa i ho fa envoltant-se d’artistes, perquè la cultura era un signe de distinció.

La ciutat es converteix en el centre de la vida: es creen palaus en lloc de castells, catedrals en lloc de monestirs i també es creen universitats.

Aquests temps van ser el segle d’or de la polifonia (s. XV-XVI).

D'una concepció del món teocentrista, es va passar a una visió antropocentrista. La religió no desapareix, però l'ambient és més secundari. Això va implicar que predominés la música profana davant de la religiosa.

Desapareix l’anonimat. Nobles i burgesos reclamen els millors músics i així neix el mecenatge, per exemple, amb els Mèdici.

El paper de la dona

El paper social, cultural i artístic de la dona encara és escàs. Però les dones nobles o de l’alta burgesia rebien una educació i gaudien del cant i de la música.

Característiques generals de la música renaixentista

En general, la música es basa en modes eclesiàstics medievals, però aquests s’utilitzen amb més llibertat. S’utilitza més el mode major i menor, i la música està escrita en un estil més lliure i expressiu.

L'evolució de l'harmonia i l'estil

Els compositors intentaran fusionar les idees melòdiques dins de la textura musical, en lloc de produir contrast amb aquestes idees. Hi ha també una major concepció de l’harmonia, del flux dels acords, de la seva progressió, i les dissonàncies es tracten amb més suavitat. També l’estil podia ser contrapuntístic o homofònic.

Gèneres i difusió musical

La música religiosa i la impremta

En la música religiosa, les formes típiques són la missa, el motet i l'himne. Algunes peces són a cappella i generalment contrapuntístiques amb molta imitació. També es compon música religiosa amb instruments musicals, com la música policoral.

La invenció de la impremta permet la impressió de les primeres partitures i llibres sobre instruments i teoria musical.

Augmenta la cultura musical i s’origina una classe mitjana culta que s’interessa per la música i per aprendre a tocar-la. Aquesta activitat va començar a considerar-se un gest elegant en la societat.

L'auge de la música instrumental i profana

Per primera vegada es compon música instrumental per a l’oci, que a poc a poc anirà guanyant prestigi i rellevància. Aquest estil es desenvoluparà en l’àmbit profà, ja que els instruments estaven prohibits a l’església.

Cada noble i ciutat que es respectés hauria de tenir una orquestra que ambientava els esdeveniments públics o celebracions. També es dona importància a les danses, sobretot a les cases nobles. Els instruments més destacats eren la xeremia, la flauta, la vihuela, etc.

Anàlisi: L'Ave Maria de Tomás Luis de Victoria

Pel que fa a la peça que acabem d’escoltar, l'Ave Maria, és un motet de música religiosa. A partir d’un motiu provinent del cant gregorià, Victoria (Tomás Luis de Victoria) construeix una textura polifònica magistral. La música està al servei del text i el compositor aconsegueix que les paraules principals siguin perfectament comprensibles, ja que Victoria va ser rigorós amb les indicacions del Concili de Trento.

Les veus avancen amb independència rítmica i melòdica, com és propi de la textura polifònica contrapuntística. En arribar a la frase Benedicta tu, totes les veus s’uneixen i canten aquestes paraules homofònicament.

A la segona part es produeix un canvi de compàs i un canvi de textura; totes les veus ressalten el text. A la tercera part torna a ser de textura contrapuntística i el compàs torna a ser quaternari. Al final, a mode de coda, trobem un melisma sobre dos compassos.