Música i Cinema: Del Mut al Contemporani

Òpera i Musical

Òpera

Drama representat amb text cantat, acompanyat d’orquestra i elements teatrals:

• Música profana
• Teatre amb música
• Caràcter moralitzant
• Estructura: obertura-recitar-danses-ària-final

El Musical

Neix a finals del segle XIX als EUA i Gran Bretanya (Broadway i West End). Amb cançons i balls intercalats en el text. Primers musicals: Oklahoma i South Pacific.

Música i Cinema

BSO i BSM

BSO (Banda Sonora Original)

Part sonora enregistrada a la pel·lícula que inclou:

• Diàlegs
• Sorolls
• Música
• Silenci

BSM (Banda Sonora Musical)

Música enregistrada a la pel·lícula sense sorolls d'ambient ni paraules, amb intenció explicativa.

Tècniques més importants

• Música de fons: ambienta escenes i crea atmosferes.
• Música de pantalla: dóna sentit a l'escena.
• Música accidental: presència de la font sonora en pantalla.
• Música incidental: no presència de la font sonora en pantalla.
• Tema principal: cançó que s'identifica amb la pel·lícula.
• Tema secundari: altres músiques amb funcions diverses (sobretot de fons).
• Tema de personatge, tema de situació, tema de l'estat d'ànim (Leitmotiv): notes recognoscibles tot i ser tocades de diferents maneres.
• Tema "fàcil" o promo comercial: cançons per a finalitats promocionals.
• Tema "marc": cançó al principi i al final de la pel·lícula (recordatori).

Història de la música de cinema

Els orígens. El cinema mut

Films seqüencials amb orquestres i grups instrumentals (orgue, piano, conjunts de cambra). Al 1895, Demeny crea el fonògraf i Edison el Kinetòfon per sincronitzar so i imatge. Música en directe (música de fossa) amb els següents objectius:

• Reflectir el clima de l'escena.
• Estimular les emocions de l'espectador.
• Promocionar el film.
• Tapar el soroll dels projectors i converses.
• Repertori:
  • Improvisació al piano o orgue.
  • Cue sheets: col·leccions de peces per a escenes específiques.
  • Composicions originals.
• Estils: música popular, jazz i música culta.

El pas del cinema mut al cinema sonor (a partir de 1935)

Música amb escenes justificades visualment. Transició lenta a Europa. Tècnica de les 3 pistes (música, sorolls i textos).

El cinema clàssic

Model estable amb entrades i sortides musicals organitzades. Criteris:

• Música no escoltada conscientment.
• Música per traduir emocions.
• Contribuir a la continuïtat i unitat.
• Ús esporàdic del leitmotiv.

Durant els anys 50 i 60:

• TV: millora del cinema i públics específics.
• Ús del tema principal i el tema fàcil.
• Declivi de l'orquestra com a instrumentació dominant.

El cinema contemporani. Principals innovacions. El leitmotiv

• Fins al 1975, pocs cinemes amb sistemes multipistes.
• Naixement del retro nostàlgic.
• Tècnica del music on air (fragment musical sobre imatges).
• Naixement del film-catàstrofe.
• Consolidació del leitmotiv (ritme i caràcter de la narració):
  • Ritme de la narració:
    • Anticipar l'acció.
    • Accelerar l'acció.
    • Alentir l'acció.
    • Mickeymousing: l'acció marca el tempo.
  • Caràcter de la narració:
    • Sentiments personals.
    • Força.
    • Llegenda.
    • Lluita.
    • Festa.
    • Comèdia.

Instrumentació en música de cinema

• Orquestra simfònica
• Jazz
• Rock
• Sintetitzadors

Processos de creació: Sinfonisme i Filmscoring

Mètode tradicional

• Composició de la partitura original.
• Preparació de la partitura per l'orquestrador.
• Assajos.
• Enregistrament i mescla.
• Entrega del màster.
• Muntatge de la música a la pel·lícula.

El filmscoring és un procés modern amb ordinador i protocol MTC (enregistrament a temps real).

Actualment, conviuen els dos mètodes:

• El tradicional, tot i que va desapareixent.
• El filmscoring, consolidant-se en grans productores.