Moviments cinematogràfics: Expressionisme, Neorealisme, Nouvelle Vague, Surrealisme i Cinema verité

Expressionisme

L'expressionisme: un moviment que tenint com a precedents a Goya i Munch intenta expressar la seva visió del món a través de la subjectivitat, de la visió única de l'artista. Els colors es tornen violents i les formes es distorsionen en funció dels estats d'ànim. Acabada la I Guerra Mundial amb la derrota dels imperis centrals, Alemanya, vençuda, inicia la seva reconstrucció. Durant els anys immediatament posteriors al conflicte europeu el cinema nordamericà és el més vist a Alemanya. Per això, el Govern alemany decideix fundar la UFA, productora estatal de cinema per tal d'impulsar el cinema propi. És en aquest context que l'expressionisme entra al cinema: El Gabinet del Doctor Caligari (1919) -la pel·lícula fundacional- de Wiene, Nosferatu (1922) de Murnau i Metropolis (1926) de Fritz Lang, en seran la seva màxima expressió. En forma estricta, el cinema expressionista podria definir-se com una de les corrents més importants de la producció fílmica alemanya en el període immediat al final de la Primera Guerra Mundial, més exactament de 1919 a 1926.

Característiques:

La seva principal característica consisteix en l'intent de representació oposada al naturalisme i l'observació objectiva dels fets i successos externs, fent èmfasi en el que és subjectiu. Per a l'artista expressionista el més important és la seva visió interna, que s'estén a allò que s'intenta representar deformant-ho, intentant trobar la seva essència. Algunes de les seves principals preocupacions es plasmaven en crítiques al materialisme dominant en la societat de l'època, a la vida urbana i en visions apocalíptiques sobre el col·lapse de la civilització, de vegades carregats de contingut polític revolucionari. EL GABINET DEL DOCTOR CALIGARI. Robert Wiene. 1919/METRÒPOLIS. Fritz Lang. 1926/NOSFERATU. F.W.Murnau. 1922.

Neorealisme

Neorealisme: moviment cinematogràfic sorgit un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquest moviment va ser reflectir el dia a dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes i misèries. Amb aquest objectiu, en algunes de les produccions es va decidir no comptar amb actors professionals, no utilitzar decorats sinó localitzacions reals i prescindir d'il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en pantalla fos el més semblant al que es podia trobar a la realitat. Característiques: no té cap contingut polític intrínsec. Això distorsionaria la seva màxima d'oferir una imatge 'objectiva' de la realitat. Una de les característiques que li són més pròpies a aquest moviment és la posada en escena i el tractament que li donaven a les escenes dialogades. Per a l'ideòleg d'aquest moviment, Cesare Zavattini, el cinema hauria d'explicar el que és l'aventura d'un home, fins al punt de poder explicar en un film de 90 minuts, la vida d'un home al que no li passés res de res.

PRINCIPIS TEÒRICS

1. Es vol apropar el mitjà a la gent del carrer.
2. Refusen la caritat i la compassió, a la vegada que la gratuïtat a l'hora de realitzar judicis morals.
3. Hi té un fort pes el recent passat feixista del país.
4. Una barreja de cristianisme i marxisme humanista.
5. Donen més importància a les emociones que als plantejament ideològics.

PRINCIPIS ESTÈTICS

1. Evitar les trames i històries d'un cinema més accessible i clàssic en favor de plantejaments més durs en què es vegi reflectida la dura realitat dels seus protagonistes.
2. Opta per una estètica documental.
3. Utilitzen localitzacions reals, no sets de rodatge, en part perquè a causa de la guerra estaven destruïts.
4. Utilització d'actors no professionals per als papers principals.
5. Utilització del llenguatge col·loquial, no del literari.
6. Deixen de banda l'artifici, ja sigui en l'edició, rodatge o il·luminació en favor d'un estil més lliure.

LLADRE DE BICICLETES. Vittorio De Sicca

Nouvelle Vague

Nouvelle Vague: va ser un moviment artístic que neix a França a mitjans del segle XX. El seu objectiu era trencar amb el mode convencional de fer cinema en aquella època. El gran canvi que comporta Nouvelle Vague va significar un dels canvis més influents en la cinematografia. Els components d'aquest moviment denunciaven el deteriorament del cinema d'aquella època, la dècada dels 50. Aquests deien que el cine havia de ser més conscient de la seva propia naturalesa. Característiques: per la recerca artística de la veritat humana, i exposar-la amb la major sinceritat possible. Altres característiques com: Gravar en localitzacions reals. Ús de diàlegs improvisats. Produccions de baix pressupost. So directe. Càmera en mà. Ús de elipsis o jump cut. Ús del plànol seqüència. Directors de la Nouvelle Vague més destacats: Jean-Luc Godard/Jacques Rivette/François Truffaut/Eric Rohmer/ Louis Malle/Agnès Varda.

Surrealisme

Surrealisme: resumeix una de les tendències avantguardistes més originals del segle XX. Va ser l'intel·lectual francès André Breton qui va publicar el primer Manifest surrealista (1924), a partir del qual es van definir alguns dels seus compromisos més destacables. En evolucionar a partir de certes nocions del dadaisme, el surrealisme va admetre entre els seus principis fundacionals l'automatisme en la creació. A aquest efecte, l'inconscient es convertia en animador de tota proposta, independentment de la seva correcció moral o del seu respecte a les normes imposades per la tradició estètica. Òbviament, Breton va manejar la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud, particularment en el que fa referència a la construcció psíquica del desig i la sexualitat. D'aquí que, per desenvolupar aquest fonament en el discurs creatiu, els surrealistes haguessin de guiar-se per les passions libidinales, juxtaposant tota una diversitat d'elements en la seva imatgeria.

Cinema verité

Cinema verité: característiques d'aquest corrent cinematogràfic provenen del documental, i més específicament, dels documentals rodats amb càmera portàtil i un equip de so sincronitzat. Per aquesta raó, la tendència que comentem deu molt al desenvolupament tecnològic que es va produir durant la dècada dels seixanta al segle XX. El disseny d'equips de filmació més petita i manejables va ser indispensable perquè els documentalistes ampliessin el seu marge de maniobra i, al mateix temps, desenvolupessin un estil narratiu capaç d'influir en els cineastes dedicats a la ficció. Òbviament, els teòrics del nou estil van reclamar l'herència d'un cineasta soviètic, Dziga Vertov, que anys enrere ja s'havia referit al 'Cinema-ull'.