Moviments artístics del segle XX: escultura, cinema, disseny i més

Escultura cinètica

Context cultural: desenvolupament tecnològic.

Estètica: rebutja la bellesa i l'èmoció tradicionals en l'art; implicació i participació de l'espectador.

Influències: constructivisme, neoplasticisme, electrònica.

Temàtiques: moviment natural, vent, aigua, electricitat.

Materials: alumini, plàstics (industrials).

1.9. Escultura povera

Context cultural: societat de consum; societats industrialitzades i contaminades; crítica a la desigualtat social.

Estètica: comprendre la societat a través de les seves deixalles; protesta contra el consumisme; evidència de la conseqüència ambiental; autocrítica d'alguns artistes de zones riques.

Influències: dadaisme, informalisme.

Temàtiques: denúncia i crítica social.

Materials: deixalles, materials orgànics (sorra, pedres).

1.10. Escultura hiperrealista

Context cultural: societat de consum, industrialitzada; denúncia sobre l'alimentació i la vida quotidiana.

Estètica: imatges de definició fotogràfica, grans formats, primers plans; monumentalitat per exaltar la banalitat; paròdia del consumisme.

Influències: fotografia.

Temàtiques: monumentalitat domèstica; quotidianitat i objectes de consum.

Materials: resina epoxi, bronze.

• Duane Hanson: nus i crítica del somni americà.
• Ron Mueck: hiperrealisme i gran escala.

Germen de la representació figurativa. Coneixement: anatomia. Les escultures semblen vives. Fetes de silicona, fibra de vidre, acrílic...

Cinema als EUA

Anys 50-60

• Grans produccions.
• Es gasten molts diners.
• No molta documentació històrica en alguns casos.
• Molt espectaculars.
• Temàtica religiosa en certs èxits.

A partir dels anys 60 la gent ja té televisió → les pel·lícules es veuen des de casa. El cinema comença a perdre espectadors, així que es reinventa. Reinvenció que més endavant fa pujar els espectadors als cinemes.

Als EUA es mirava sobretot pel benefici econòmic. Es seduïa el públic amb grans paisatges i accions fetes per especialistes.

Exemples de títols: «Volta al món en vuitanta dies», «El dia més llarg», «Spartacus» (Stanley Kubrick), «Els deu manaments» (DeMille).

Anys 70

Retorna la superproducció des del punt de vista de la qualitat i la rendibilitat → es deixa enrere el catastrofisme. Steven Spielberg amb «La guerra de les galàxies» és un exemple d'èxit comercial i estètic.

Alguns autors aposten per un cinema comercial tractat amb un estil personal i creatiu: Francis Ford Coppola, Martin Scorsese.

Anys 80

• Aparició i introducció del vídeo.
• Augment dels canals de televisió → la gent es queda a casa.
• Pel·lícules amb efectes especials que intenten atreure espectadors.
• Actors musculosos → superherois; cinema consumista.
• Com a reacció, apareixen autors preocupats per temes més polítics.

També hi ha una forta producció de melodrames i la recuperació de comèdies. Exemples: «Blade Runner» (Harrison Ford), «Manhattan» (Woody Allen).

Cinema europeu

No té el mateix pressupost que el cinema americà. Cinema d'autor → més intimista.

Neorealisme: apareix immediatament a la postguerra a Itàlia. No és el cinema clàssic: es busca captar el realisme sense artificis, amb certa improvisació (no tot), i irromp la modernitat en determinades cinematografies europees.

La càmera adquireix un moviment més flexible; els films no tenen històries ni guions tan lineals. Hi ha més llibertat creativa. El director esdevé figura principal en el desenvolupament de la producció → cinema d'autor.

5.1. Neorealisme italià

Cinema proper a la gent del carrer. Rebutja la caritat o la simple compassió.

Fort pes del passat feixista del país. Barreja de cristianisme i marxisme humanista. S'eviten trames i històries accessibles i clàssiques per passar a plantejaments més durs.

Mostra la duresa de la realitat dels personatges → no l'endolceixen.

• Estètica: documental (objectivitat).
• Localitzacions: reals (no decorats).
• Il·luminació: natural (no artificial).
• Actors: sovint no professionals.
• Mostraven activitats del dia a dia i aspectes profunds de la societat amb un sentit de l'humor.

Exemples: «Roma ciutat oberta» (Roberto Rossellini), «Lladre de bicicletes» (Vittorio De Sica), «La strada» (Federico Fellini).

Cinema anglès

Influències: nouvelle vague francesa. Autors independents, desvinculats de les grans productores.

Temàtica: realitat social del moment; històries quotidianes de persones anònimes.

Gèneres: ficció de caràcter realista i documental. Inconformisme social; ús de la ironia; reflexió sobre la vida urbana mecanitzada (tristesa); denúncia de l'aïllament de l'ésser humà; compromís social amb enfocament humà.

Realisme i experimentació en muntatge formal; presència de transicions tipus videoclip; principis tècnics amb poc pressupost i equips reduïts. Música jazz com a banda sonora.

9. Cinema japonès

Cal destacar les produccions d'Akira Kurosawa:

• Esperit humanista i estil refinat.
• Va obtenir reconeixement internacional.
• Intensa càrrega psicològica.
• Va produir adaptacions de Shakespeare.
• Explosió de violència i poderós vigor narratiu.
• Molta sensibilitat.

10. Cinema independent

Introducció de continguts que fins fa poc haurien estat rebutjats pels comitès de censura. Cinema independent → desvinculat dels grans estudis.

No és un corrent únic, sinó la denominació d'una sèrie de produccions que trenquen les convencions tradicionals. Moviment heterogeni, amb creativitat desmesurada, plantejaments temàtics i formals provocatius.

Exemples: «Marty»; «La nit del caçador» (Charles Laughton).

12. Cinema espanyol

Evolució del cinema espanyol condicionada per la dictadura franquista; molta censura. Produccions d'enaltiment al règim sovint protagonitzades per nens prodigi.

Entre els anys 50 i 60: influència neorealista. Berlanga: imatges grotesques i sàtira sobre la burgesia.

Còmic

Televisió: mitjà principal de comunicació de masses.

Còmic: mitjà alternatiu amb el còmic underground (temes escatològics i sexuals) i el còmic negre (temes i formes sàdiques a Europa).

Intentant captar l'atenció de nous públics, es creen còmic per al públic més jove (Astèrix i Obèlix, Barrufets). El còmic perd part del seu pes per la dominància de la TV.

Anys 40: època de superherois; en règims autoritaris com el de Mussolini es presentaven històries d'herois amb gran musculatura; aparició de revistes d'històries de guerra; dictadura espanyola censura algunes sèries de còmic.

Anys 50: primeres històries de terror; Comics Code Authority; dibuixants espanyols publiquen a revistes estrangeres.

Anys 60: tornen els superherois, que ara són quasi humans; neix el còmic underground per ambients cultes i intel·lectuals; moviment de contracultura i canvis importants. 1964 → publicació de la sèrie protagonitzada per Mafalda, amb una visió crítica de la vida.

Experiència underground i tractament del còmic com a objecte cultural gràcies a guionistes i autors; donarà pas a noves publicacions per a adults.

Anys 80: moment de ciència-ficció, afavorit per l'avenç de la tecnologia; continua la publicació de revistes per a adults.

Anys 90: molt relacionat amb cinema i televisió: «The Simpsons»; relats de supervivència, narracions sobre horrors com el nazisme i patiments dels jueus.

Anys 2000: Manga → còmics setmanals japonesos.

Arquitectura

Del funcionalisme a l'arquitectura d'autor després de la Segona Guerra Mundial. Molts artistes comencen a rebutjar els plantejaments funcionalistes i recuperen elements decoratius d'estils anteriors a partir dels anys 80.

Tecnologia: instrument bàsic en la construcció; l'arquitectura va construint un llenguatge propi.

Mies van der Rohe a Chicago eleva gratacels → modernitat urbana. Puresa i simplicitat formal. El concepte del moviment modern coincideix amb el racionalisme i el funcionalisme.

Estil internacional

Anul·la les característiques pròpies de cada país. Exponents: Le Corbusier.

Brutalisme

Continuació del racionalisme (moviment modern). Deixar l'edifici «en brut», amb els materials inicials sense pintar (nou interès). Canonades i bigues a la vista.

Grup Metabolism

Sorgeix a partir de l'ordenació de Tòquio. Tracta cobertes i espais d'una manera abstracta; s'inspira en Le Corbusier i en el brutalisme; utilitza força maó. Destaca Kenzo Tange.

Arquitectura pop

Obres vinculades a la nova cultura de masses. Tipus d'obres: motels i discoteques; Las Vegas és una ciutat emblemàtica.

Arquitectura postmoderna

Espais ambigus, angles oblics, façanes ornamentades. Rebutja la fredor del racionalisme i aposta per una arquitectura variada i imaginativa: columnes eclèctiques. Destaca Michael Graves.

Deconstructivisme

Arquitectura d'autor oposada al racionalisme; idea d'arquitectura com a espectacle; edificis de formes fragmentades i aparentment «cubistes». Exponent: Frank Gehry.

Arquitectura d'autor

Principalment deconstructivisme; projectes realitzats per arquitectes coneguts. Destaca Zaha Hadid.

Disseny

Per una banda, influència del funcionalisme arquitectònic. A partir dels anys 60 hi ha una reacció contra el funcionalisme. Condicionat per factors geogràfics. Nous materials: plàstic, fibra de vidre. El disseny lligat al consumisme.

Disseny escandinau (1953-55)

Treball amb vidre. Integren el procés artesanal a la producció industrial. Mobiliari: fusta clara, formes simples i escultòriques. Arne Jacobsen: racionalista; materials i formes amb línies orgàniques. Fusta modelada; cadires amb un sol seient-respatller en una peça.

Disseny italià

Predomini del color. Producció en sèrie barrejada amb artesania. Originalitat; formes aerodinàmiques i, a vegades, surrealistes. Objectes destacats: màquina d'escriure (Olivetti), telèfon Grillo.

El disseny pop

Obsolescència dels objectes: la moda i la necessitat de renovar-los. Es qüestionen i rebutgen conceptes del moviment modern (funcionalisme, racionalisme). Objectes vistosos, acolorits i cridaners; formes atrevides; ús intens del plàstic: barat, reproducible en sèrie, impermeable, durable i modelable.

Repetició d'elements, formes arrodonides i agradables; estris apilables, cadires plegables.

Influència de l'Op Art en el disseny

Obres que són físicament estàtiques però provoquen efectes visuals com moviment aparent, vibració, parpelleig o difuminació. Recursos òptics: formes simples, línies paral·leles (rectes o sinuoses), contrastos cromàtics marcats (poli o bicromàtics), efectes de llum i ombra, canvis de forma i mida, combinació i repetició de figures. Utilitza figures geomètriques bàsiques i genera sensació de profunditat.

Disseny gràfic

Inspirat en els efectes dels al·lucinògens; determina l'estètica hippie i psicodèlica. Influències de l'art nouveau i de l'Op Art. Rebuig del moviment modern. Formes distorsionades, repetició i colors brillants contrastants; algunes obres molt detallades.

Escola d'Ulm

S'intenta retornar als plantejaments de la Bauhaus: serietat i simplicitat. Volen transmetre sensació de confiança amb una línia visual neta i l'ús d'elements mínims.

Música

Música culta

Elitista. Experimentació: trenquen els esquemes de la música tradicional. Juguen amb els silencis i amb sons; replantejament de la música des dels seus inicis. Experimentació amb sorolls i silencis. En alguns casos s'utilitzen enregistraments i no instruments convencionals.

Música popular

Difusió a través de ràdios, televisions i bandes sonores de pel·lícules. Evolució del jazz; fusió de músiques que donen peu a noves corrents com el rock i el folk. Música protesta (per exemple, The Beatles en algunes fases). Música espectacle: Freddie Mercury i el glam rock amb David Bowie. Incorporació de músiques d'altres llocs.

Tecnologia: apareix a mitjans del segle XX una gran importància al timbre i a les noves tecnologies: es creen noves fonts sonores. Invenció del magnetòfon (permet manipular el so). Les cintes magnètics permeten enregistrar i manipular sons; els compositors no depenen tant d'un intèrpret. La música es difon pels mitjans de comunicació.

Nous tractaments instrumentals

El piano: no només es toca amb els dits, sinó amb l'avantbraç; es crea el clúster (notes successives que sonen simultàniament).

El piano preparat: diferents objectes entre les cordes del piano. La veu: diferents recursos vocals, no només entonacions; també sorolls, rialles, etc.

El sorollisme

Influït pel futurisme. Defensa l'ús del soroll en composicions musicals i l'ús de màquines en les noves músiques.

La música concreta

Consisteix a enregistrar qualsevol so o soroll d'objectes reals i quotidians, i transformar-lo (augment o disminució de la velocitat, sobregravació, addició d'efectes com l'eco...). Els resultats s'enregistren en cinta magnètica; no necessiten intèrpret. Un compositor destacat fou Edgard Varèse.

La música electrònica

Aparició dels mitjans electrònics per a la producció i l'enregistrament de la música; es creen sons a partir de circuits oscil·ladors. Els sons són manipulats i els resultats s'enregistren en cinta, cosa que substitueix la partitura per la cinta magnètica i el concert en directe per l'audició enregistrada.

Fotografia

Càmeres ràpides a l'abast de tothom. Als anys 50 la fotografia esdevé més accessible; es desenvolupa la fotografia instantània i la fotografia de carrer, improvisada i ràpida. Apareix interès pels personatges marginals i per persones anònimes que expliquen la ciutat marginal. A partir dels anys 80-90 es desenvolupa un punt de vista més artístic, entès com a procés per enregistrar pensaments, actituds i accions.

Fotografia subjectiva

Otto Steinert funda a Alemanya el grup Fotofor, de caràcter experimental, donant continuïtat a la «Nova Visió» dels anys 20 i 30 i esborrant els danys ocasionats per les prohibicions del nazisme. Reintroduïa la creativitat individual i valorava l'experiència tècnica i visual.

Fotografia de carrer

Tot i que la fotografia de carrer té una gran tradició des dels començaments del mitjà, aquesta denominació es refereix especialment a fotògrafs com Robert Frank a Nova York, que a les dècades de 1950 i 1960 van fer del carrer el seu punt de partida per a una fotografia més subjectiva amb un llenguatge visual radical, amb enquadraments i punts de vista inusuals.

Performance

L'origen de la performance es troba en els actes públics provocadors que els dadaistes i futuristes organitzaven a principis del segle XX. A finals dels seixanta i setanta es converteix en un mitjà d'expressió privilegiat per a artistes insatisfets amb la comercialització de l'art i l'acomodament de l'objecte artístic. Eliminant l'objecte, la performance facilitava la comunicació directa entre artista i espectador.

Artistes destacats: Vito Acconci, Joseph Beuys, Rebecca Horn, Chris Burden, Ana Mendieta, Bruce Nauman, Denis Oppenheim, Gina Pane, entre altres.

El vídeo i la fotografia són vehicles habituals per documentar aquestes accions.

Documental conceptual

En les darreres dècades la fotografia i el documental han mostrat una gran capacitat de renovació, no només en les fronteres entre gèneres sinó també en les pràctiques documentals. Apareixen nous llenguatges: documentals abordats des de plantejaments conceptuals i filosòfics que denoten un gran coneixement de les pràctiques fotogràfiques i de l'estètica.

Escultors i moviments

Juli González

Es pot situar en diversos moviments segons l'obra: per exemple, «La Montserrat cridant» podria considerarse expressionista, mentre que altres obres serien més surrealistes.

Pioner de l'escultura en ferro (sovint en peces grans). Símbols catalanistes. No modelava la planxa d'acer, sinó que treballava en guix abans de passar al ferro. Obres amb caràcter expressionista, com el «Cap de la Montserrat cridant».

Henry Moore

Abstracció orgànica; estètica inspirada en formes orgàniques de la biologia. L'espai buit és un recurs estètic funcional també per a l'arquitectura. Influències: brutalisme i expressionisme abstracte.

Temàtiques: absència de temes identificables; identificació d'alguns elements antropomòrfics. Materials: ciment, formigó armat, marbre, pedra, ferro, acer, alumini. Figures femenines amb corbes.

1.6. Escultura existencialista

Temes centrats en la condició humana: angoixa i pessimisme postguerra. Figures desproporcionades i distorsionades; dimensions no reals per a una reflexió metafísica. Influències: expressionisme.

Temàtiques: figura humana fora d'escala. Materials: ús del buit com a «matèria» principal; bronze. Temes de solitud i aïllament; tornada a l'art figuratiu. Exemples: «L'home que camina».

1.7. Abstracció geomètrica

Estètica: formes geomètriques, grans formats en espais urbans, funcionalitat relacionada amb l'arquitectura. Tècniques: soldadura i assemblatge.

Influències: constructivisme i Bauhaus.

Temàtiques: absència de temes identificables. Materials: ferro, acer, alumini. Exponent destacat: Eduardo Chillida.