El Moviment Obrer i el Desastre del 98 a la Restauració Espanyola

El Moviment Obrer i la Crisi de la Restauració (1875-1898)

L'Evolució del Moviment Obrer

La classe obrera i camperola van sortir de l'experiència del Sexenni Revolucionari amb un alt grau d'escepticisme respecte de les formes del poder i l'organització. Pel que fa a les seves organitzacions, es van dividir en dos corrents principals:

• El corrent marxista.
• El corrent anarquista.

L'inici de la Restauració coincidí amb la divisió de la branca marxista (Filadèlfia) i l'anarquista (Londres). Durant els primers anys de la Restauració, amb Cánovas com a cap del govern, les organitzacions obreres van haver d'actuar en la clandestinitat.

D'altra banda, el període de la Restauració es va caracteritzar per la despreocupació general i per un cert grau d'intransigència pel que fa a les qüestions socials. Això es pot notar ja que l'any 1877 el grau d'analfabetisme era extrem. L'Església, reconciliada amb el règim liberal, aprofità l'ocasió per fundar moltes escoles, però gairebé totes anaven adreçades a les classes mitjanes i altes.

La intransigència social es pot detectar en les dures condicions de vida de la classe obrera:

• Sovint masses illetrades, per la cultura de les quals dirigents polítics o de l'Església no es van preocupar gens.
• Treballaven 13 o 14 hores diàries tots els dies de la setmana.
• A més, les dones i els infants, que treballaven a les fàbriques fent la mateixa feina, cobraven sous inferiors als dels homes.

El Moviment Obrer d'Inspiració Marxista

En dissoldre's la Primera Internacional, Marx havia aconsellat la formació de partits marxistes nacionals que actuessin amb independència a cada país. El 2 de maig de 1879 es funda clandestinament a Espanya el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), presidit pel tipògraf Pablo Iglesias.

L'any 1881, aprofitant la nova llei d'associacions del govern liberal, els seus impulsors van inscriure el partit oficialment i van convocar una vaga de tipògrafs a Madrid. Com a conseqüència d'aquesta vaga, Pablo Iglesias va ser detingut i molts tipògrafs acomiadats.

El 1888, coincidint amb l'Exposició Universal, el PSOE celebrà el seu primer congrés a Barcelona, pocs dies després de la fundació de la Unió General de Treballadors (UGT).

A la dècada de 1890, el socialisme espanyol va incorporar dues noves idees:

1. La creació de les anomenades cases del poble, centres de reunions amb finalitats doctrinals, culturals i formatives.
2. La reivindicació de la jornada laboral de 8 hores.

Aquesta reivindicació es manifestava en concentracions convocades l'1 de maig de cada any (amb molta participació, sobretot a Barcelona i Madrid).

El Moviment Anarquista

Les idees anarquistes van tenir un èxit notable entre el moviment obrer de Catalunya. Aquestes idees es centraven en dos principis bàsics:

• La llibertat absoluta sense jerarquies de cap mena.
• La bondat de la societat lliure com a obra de la naturalesa.

Eren idees directes i senzilles que van despertar gran entusiasme. No se sap el número exacte d'afiliats, però devia ser nombrós.

L'apòstol de l'anarquisme a Espanya va ser un altre tipògraf: Anselmo Lorenzo. La manca d'organització dels anarquistes va ser el seu defecte més important.

La desaparició de l'organització i la influència de les noves idees de propaganda pel fet o d'acció directa dels anarquistes europeus (Bakunin, Malatesta, Kropotkin) van dur alguns sectors anarquistes al terrorisme.

A la dècada de 1890, a Barcelona, el moviment anarquista era dominat per la tendència anarcocomunista, que creia en l'acció directa i espectacular. El resultat van ser nombrosos atemptats terroristes. Santiago Salvador va llançar dues bombes al Liceu amb el resultat de 20 morts i nombrosos ferits. Va ser detingut i executat, i 6 obrers van ser afusellats.

La legislació espanyola es va endurir contra l'anarquisme. El 1897 es va produir un fet sagnant relacionat amb el procés de Montjuïc: l'assassinat de Cánovas del Castillo a mans d'un anarquista italià, que actuà per venjar els anarquistes jutjats. A partir d'aquesta data, l'activitat terrorista del moviment obrer començà a disminuir.

El “Desastre” de 1898

Des de 1868, les insurreccions cubanes havien estat gairebé permanents i s'havien anat sufocant per la via militar i mitjançant pactes polítics. Els Estats Units volien substituir els espanyols en el domini de l'illa. Aprofitant un incident no aclarit, l'enfonsament del vaixell de guerra nord-americà Maine al port de l'Havana, atribuït a un sabotatge espanyol, els Estats Units van declarar la guerra a Espanya. La flota espanyola va perdre.

El govern espanyol no va tenir altre remei que demanar la pau. Mitjançant la Pau de París, signada el 10 de desembre de 1898, Espanya perdia definitivament totes les possessions ultramarines:

• Cuba
• Puerto Rico
• Antilles
• Filipines i les Marianes al Pacífic.