Els motors ideològics i les revolucions del segle XIX

1. Els motors ideològics dels canvis polítics del XIX

El liberalisme

És una ideologia política i econòmica (s. XVIII-XIX) que defensa que la societat està formada per individus lliures (ciutadans), que tenen drets reconeguts per la Constitució i garantits per l’estat, rebutja l’absolutisme i l’Antic Règim.

La Revolució Americana i la Revolució Francesa van ser on primer es van dur a terme les teories liberals.

Les característiques del liberalisme polític són:

• Llibertat dels individus
• Supremacia de la llei
• Sobirania nacional
• Separació de poders
• Sistema parlamentari i eleccions dels representants polítics.

El nacionalisme

La paraula nació ha tingut diferents significats:

A l’edat mitjana i moderna, definia els diferents territoris que tenien un mateix rei (sentit geogràfic i cultural).

Al segle XIX adquireix una dimensió política, en reivindicar que les fronteres dels estats havien de coincidir amb les comunitats nacionals.

La Restauració absolutista va ignorar la identitat cultural, històrica i costums d’alguns pobles i també hi havia imperis (otomà, rus o austríac) formats per pobles molt diferents.

Es van iniciar processos d’independència, alguns eren per unificar-se i d’altres per separar-se, per tal de tenir pobles més uniformes.

2. La Revolució Americana

La Revolució Americana va suposar la independència dels Estats Units i és la primera en què es posen en pràctica idees liberals, com la igualtat davant la llei i la sobirania nacional recollides en la Declaració d’Independència.

Els orígens del conflicte

En el XVIII, Gran Bretanya tenia 13 colònies nord-americanes. Els colons no volien continuar pagant impostos si no tenien representació en el Parlament de Londres.

El 1773 Anglaterra va establir les Tea Acts (monopoli del comerç del te, arruïnant els comerciants americans). Els colons van atacar els vaixells carregats de te al port de Boston i van llançar al mar la càrrega. Els britànics van atacar la ciutat i treure tots els drets als seus habitants.

La guerra d’independència americana (1775-1783)

El 1774, les 13 colònies es van reunir a Filadèlfia i van decidir fer la guerra contra els britànics. El 4 de juliol de 1776 es va aprovar la Declaració d’Independència dels Estats Units redactada per Thomas Jefferson.

Els colons van rebre ajuda de països europeus enemics del Regne Unit (França i Espanya). Finalment, es va firmar la pau de Versalles (1783) en la què GB reconeixia la independència de les 13 colònies.

Un nou ordre polític

La Constitució de 1787 va configurar una estructura federal:

• El president (poder executiu), era escollit cada 4 anys per sufragi indirecte. George Washington va ser el primer president.
• El poder legislatiu (Congrés) era escollit pels ciutadans i està format per dues cambres (la Cambra dels Representants i el Senat).
• El poder judicial està controlat pel Tribunal Suprem.

3. L’esclat de la Revolució Francesa

La reunió dels Estats Generals

El rei necessitava més recursos i la noblesa no volia pagar impostos.

Per això Lluís XVI va convocar els Estats Generals (reunió dels 3 estaments, que no es reunia des de 1614) la primavera de 1789.

El principi de la Revolució Francesa

La noblesa i el clergat volien que es votés per estament (2 vs 1), mentre que els membres del 3r estament volien un vot per persona.

Es van tancar a la sala del Joc de Pilota i van redactar una Constitució (Assemblea Constituent).

El 14 de juliol de 1789 davant l’augment del preu del pa i els rumors de que el rei tenia un exèrcit a les afores de París, els ciutadans de París van assaltar la Bastilla (una presó símbol de l’absolutisme), iniciant així la revolució.

L’Assemblea Constituent (1789-1791)

Aprova el Decret d’abolició dels drets feudals (delme, restriccions a càrrecs públics...).

La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (reconeix llibertats, la igualtat davant la llei i el dret a la propietat).

La Constitució de 1791:

Monarquia parlamentària, Divisió de poders. L’alta burgesia volia donar per acabada la Revolució, però els sans-culottes (radicals) volien més canvis. Per evitar que la revolució s’estengués, Àustria i Prússia van declarar la guerra a França el 1792. El rei francès va intentar fugir però va ser detingut i empresonat.

Inici de la Revolució

4. La radicalització i moderació de la Revolució

La Convenció girondina (1792-1793)

Després de la detenció del rei es van produir matances de religiosos i nobles. Els revolucionaris es van dividir entre els girondins (moderats) i els jacobins (radicals).

El rei Lluís XVI va ser condemnat per traïció i va ser executat a la guillotina.

L’execució del rei va provocar que molts països declaressin la guerra a França.

La resposta dels revolucionaris va ser crear el Tribunal Revolucionari per jutjar a tots els contraris a la revolució.

El Terror (1793-1794)

El 1793, els jacobins (radicals) liderats per Robespierre van fer-se amb el poder i van implantar una dictadura.

Van aprovar les lleis de sospitosos (S’executen a 50.000 persones sense proves, entre elles la reina Maria Antonieta).

La situació era tan caòtica, que el propi Robespierre va ser jutjat i executat.

El directori i el final de la Revolució (1795-1799)

Nova Constitució: Es va establir el sufragi censatari i el poder legislatiu es va dividir en 2 cambres.

Els francesos partidaris de la monarquia van provocar la revolta de vendemiari el 1795, per intentar restaurar als Borbó al tro francès, però van ser derrotats per Napoleó Bonaparte.

Napoleó va anar guanyant popularitat i el 1799 va protagonitzar un cop d’estat, eliminant el Directori i posant fi així a la Revolució Francesa.

5. L’etapa napoleònica

El poder de Napoleó es basava en els èxits militars i en el suport d’una gran part de la població, tant és així que el 1804 es va proclamar emperador:

La seva primera etapa (1799-1804) va ser victoriosa militarment aconseguint la pau amb Àustria i el Regne Unit, i també va modernitzar la societat i l’Estat francès.

La seva etapa imperial (1804-1814) va ser un fracàs per voler conquerir gairebé tota Europa, esgotant els recursos del país.

Napoleó a França

Acapara tot el poder i redacta una Constitució sense separació de poders. També va promoure l’educació pública i va establir una nova noblesa basada en els mèrits civils i militars.

Napoleó i Europa

Es va llançar a la conquesta d’Europa (derrota a GB, Prússia, Àustria...). Va prohibir comerciar amb GB, però Portugal no ho va acceptar i per això va decidir envair-lo. El 1808, quan els francesos travessaven Espanya, van ocupar les grans ciutats, iniciant així la Guerra d’Independència (o guerra del francès).

Napoleó també va intentar envair Rússia el 1812, però va ser derrotat, i poc després també va perdre a Espanya, sent el principi de la fi de l’Imperi.

A l’abril de 1814 Napoleó va abdicar i es va exiliar a l’illa d’Elba, tot i que poc després va tornar al poder durant 100 dies. La derrota a la batalla de Waterloo (1815) va ser definitiva i Napoleó va ser deportat a l’illa de Santa Helena on va morir.

6. La Restauració absolutista i les revolucions liberals

Després de la derrota de Napoleó els reis absoluts recuperen el poder i fan com si la Revolució Francesa no hagués passat (Restauració absolutista).

Es reuneixen al Congrés de Viena (1815) per garantir la pau duradora i evitar noves revolucions:

• França torna a les fronteres que tenia abans de la Revolució.
• S’enforteixen 2 estats coixí (Holanda i Piemont) per evitar una nova expansió francesa.
• Àustria, Prússia i Rússia guanyen territoris per garantir un nou equilibri.

Les aliances internacionals contra la Revolució

Els reis absolutistes volen consolidar la Restauració absolutista a través d’aliances:

• La Santa Aliança (Prússia, Rússia, Àustria i França) es comprometen a intervenir per defensar l’absolutisme.
• La Quàdruple Aliança (GB, Àustria, Prússia i Rússia) busca defensar el nou mapa polític creat en el congrés de Viena.

Les revolucions de 1820 i 1830

Però tant el liberalisme com el nacionalisme havien arrelat a la societat:

El moviment de 1820 s’inicia a Espanya on és derrotat per la Santa Aliança. A altres països (Portugal, Rússia o Grècia, que va aconseguir la independència de l’Imperi Otomà el 1829).

El 1830, nova onada revolucionària a França, provoca l’expulsió del rei. Bèlgica s’independitza d’Holanda, però a Itàlia, Alemanya o Polònia la revolució va fracassar.

Les revolucions de 1848

El 1848, a França es va proclamar la Segona República i a les eleccions va guanyar Lluís Napoleó Bonaparte (nebot de Napoleó) qui va proclamar el Segon Imperi (1852-1870).

Fora de França es van produir revolucions a l’Imperi austríac, Polònia, Prússia i Alemanya, i tot i no tenir èxit, van obrir una nova etapa política.

7. Els moviments nacionalistes

Els moviments nacionalistes disgregadors

Alguns moviments nacionalistes van provocar disgregacions com a Bèlgica (Països Baixos, 1830) o als imperis austrohongarès i otomà, formats per poblacions molt diverses.

L’Imperi austrohongarès es va mantenir durant tot el s. XIX, però l’Imperi otomà es va anar fragmentant: Grècia (1829), Sèrbia, Romania, Montenegro, Bulgària i Albània es van independitzar.

Els moviments unificadors

Altres moviments nacionalistes van donar lloc a una unificació (Itàlia i Alemanya):

La unificació d’Itàlia: La península estava dividida en diversos estats. La unificació s’inicia a Piemont (vs austríacs el 1859). Un exèrcit, liderat per Garibaldi, va unificar el sud i el 1861 es va proclamar el regne d’Itàlia amb Victor Manuel II com a rei.

La unificació alemanya: Prússia va dirigir la unificació després del Congrés de Viena i derrota a Àustria (1866), França (1870) i funda el Segon Reich alemany, que es va convertir en una gran potència.

La política nacionalitzadora dels estats

Els estats del segle XIX van potenciar el sentiment nacional, la cohesió cultural i l’orgull patriòtic.

Molts territoris amb identitats culturals pròpies es van veure afectats (en substituir la seva llengua i manifestacions culturals per les “oficials” de l’Estat).

El sistema educatiu i el servei militar obligatori van servir per transmetre valors patriòtics i per implantar l’ús d’una llengua nacional. També es van escriure himnes i adoptar noves banderes.

8. La independència d’Hispanoamèrica

Entre 1814 i 1824 es van independitzar gairebé tots els territoris hispanoamericans.

La societat hispanoamericana estava formada per espanyols, criolls, indis, negres i mestissos.

L’elit la formaven espanyols i criolls (nascuts a Amèrica de pares espanyols). Els criolls no podien ocupar càrrecs importants (reservats pels peninsulars), per això van liderar els moviments d’independència.

La majoria de la població estava formada per indis, mestissos i negres que treballaven a les feines més dures i van donar suport a la independència gairebé al final.

El retorn del rei Ferran VII (1814) a Espanya va suposar el retorn de l’absolutisme. Per això generals com Bolívar o San Martín van liderar exèrcits contra el domini espanyol, confirmant així la independència de la majoria de les colònies.

La transformació i el creixement dels Estats Units

A inicis del segle XIX:

• Arriben milions d’immigrants europeus.
• Es produeix l’expansió per l’Oest (indis).
• Es forma així la seva identitat nacional.