Els Tres Mosqueters: Amor, Gelosia i Redempció al Cafè de la Marina

Els Tres Mosqueters: Un Triangle Sentimental al Cafè de la Marina

El leitmotiv clàssic de les trames amoroses és el triangle sentimental. El Cafè de la Marina en presenta un: Caterina/Claudi/Mussiú Bernat. I en congela un segon (Caterina/Claudi/Artista), que resta en embrió perquè el mosso rebutja els oferiments de la cantant. Al·ludíem més amunt a les tres classes de personatges de l’obra en relació amb el grau de proximitat que els vincula al bar. Miquel Gibert ha observat com el triangle eròtic reuneix un representant de cadascuna de les parts: la propietària (Caterina)/ un pescador local (Claudi)/ un estranger (Bernat). Així doncs, el triangle es presenta com una síntesi de tot l’univers dramàtic. El remei de la crisi prové de dins el mateix grup on s’havia generat, a causa de l’entesa entre dos dels seus membres, en contrast amb la desestabilització, sempre exògena, sempre importada per cossos estranys al col·lectiu representat. La dualitat autòctons/visitants camufla, en realitat, una dialèctica entre sistemes de valors.

Així, l’avinença dels herois, basada en la sinceritat i la bondat, triomfa sobre el materialisme, encarnat en la fortuna de què presumeix Mussiú Bernat, o la corrupció moral, representada per l’Artista i el Valent. En la idea de ciutat suggerida a través d’aquestes dues últimes figures, repica, fluix o no, la tradicional dicotomia camp/ciutat, que tradueix en termes orogràfics les antítesis vida tradicional, agrícola i pura/vida moderna, industrialitzada i impura.

Un Bitllet Cremat: Clímax i Desenllaç

La nostra història d’amor litoral s’acaba bé. El happy end és recurrent en els poemes dramàtics dels anys trenta, en oposició a les resolucions tràgiques de les peces dels anys vint.

El clímax sentimental, com veurem, correspon a l’escena XIII del desenllaç. En un rapte a cor obert, Claudi incendia el passatge cap a Costa Rica amb un llumí, efecte especial que, al seu torn, encén el desig de Caterina i culmina amb un petó a la boca. Després dels llavis cargolats, Sagarra, a fi d’equilibrar el cim de tensió dramàtica i de deixar descansar el públic, hi proposa un anticímax, compost per les quatre darreres escenes de l’obra. Aquestes compleixen la funció de comunicar el nou ordre de coses a parents, amics i coneguts.

Igualment, l’acte anterior finalitzava al capdamunt d’una altra cresta sentimental (escena XVI), però sense anticlímax; un diàleg carregat de sexualitat continguda entre la parella protagonista. Pel que fa al primer acte, l’últim quadre (XVIII) també presenta un pic de tensió sense anticlímax: Libori, tou d’amor paternal, s’acomiada de Rosa, que es casa, amb Caterina plorant. Resumint: Sagarra clou sistemàticament els actes amb una descàrrega d’adrenalina emotiva, amb el matís d’un epíleg perquè baixi la pressió dramàtica en el tercer. Comparant entre si els tres clímaxs, s’intueix una progressió creixent.