La mort a sis vint-i-cinc

16. Explica la vida i el seu judici de Sòcrates

El Seu pare era escultor i la seva mare llevadora, ell comparava la seva Feina amb la de la seva mare ja que ell ajudava a donar llum a la veritat.
Va participar en diverses batalles i estava integrat en la Societat. Per a ell filosofar era parlar, atreia a la gent perquè feia Pensar però també molestava, li deien que era un tàbac (insecte amb Picada tòxica). Vivia de les almoines dels seus interlocutors. La seva Tasca no va estar ben entesa pels polítics fins al punt de que el van Acusar de corrompre la ment dels joves i de impietat (no creure en els Déus), al judici es va defensar així:
-    Corrupció: va dir que ell No podia haver corromput perquè ell mai els havia ensenyat res, només Conversava i els feia dubtar, en cap moment els deia què havien de Pensar. A més, si fos cert, qui l’hauria d’acusar havien de ser els Joves o els familiars que són qui el coneixen.
-    Impietat: ell Creia només en un déu i deia que totes les divinitats eren Representacions d’un sol déu (la societat era politeista), tot i així, Mai s’havia posat en les creences de la resta de gent.
Els jutges el Van declarar culpable i li van dir que havia de pagar una multa. Ell es Va negar dient que era pobre i no tenia diners. Llavors, els jutges van Proposar l’exili, però tampoc el va acceptar i va dir que allà on anés Faria el mateix. Finalment, decideixen posar-li una pena de mort i Sòcrates la accepta, mor enverinant-se amb cicuta.
En la seva filosofia la mort no és res dolent, ja que:
-    O no hi ha res més o hi ha una altra forma de vida.
-    La mort s’assembla a un dia en què anem a dormir però no despertem, per tant, no és res dolent.
-    Si l’ànima continua existint passarà per un judici en que els Veritables jutges el jutjarien, com què la seva vida ha estat justa i Honrada no podrien culpar-lo de res.

17. Explica en què consisteix filosofar per Sòcrates

Per Sòcrates la filosofia es pensar, raonar, i creia que era una activitat que s’ha de realitzar en diàleg. Avantatges:
-    En el diàleg reproduïm el procedir de la nostra ment (el procés de raonament)
-    En el diàleg intervenen interlocutors, per tant no pensem sols i ens enriquim amb els pensaments dels demès.
-    Els diàlegs són oberts, no hi ha una sola persona. És possible aportar nous enfocs.
Sabem el que Sòcrates pensava a partir dels seus deixebles (principalment Plató) que escrivien els seus diàlegs.
Diàlegs (dialèctica socràtica): habitualment tenien dues parts: moment d’ironia i moment de maièutica.
-  

Moment d’ironia

Primer moment, apareix un tema a tractar proposat per Sòcrates o un interlocutor.
Sòcrates espera a que l’interlocutor Respongui i qüestiona la seva resposta. Llavors l’interlocutor torna a Donar una altra resposta, llavors Sòcrates torna a qüestionar-lo. Pot Haver-hi més d’un interlocutor. Resum: en aquest moment Sòcrates Pregunta contínuament per fer que els joves pensin i reflexionin. Finalment aquests se n’adonen de la pròpia ignorància = es negatiu i Depurador (neteges idees i mentides). En aquest moment no es coneix la Veritat, només salvem el que no és veritat. Aquest moment és important Per Sòcrates ja que adonar-nos de que el que creiem saber no és veritat Ja és un gran pas.
    · “Sap més aquell que sap q no sap, que no pas aquell que creu que sap però en realitat no sap”
    · “Només sé que no sé res”
-    

Moment de maièutica

És el moment de “donar llum”. Cada interlocutor Dóna llum a la seva veritat, troba la resposta a la pregunta que es fa. Si no troba la veritat tota, com a mínim s’hi apropa. Aquest moment és Positiu.
Sòcrates no era relativista, creia en la veritat i deia que Si no hi hem arribat és perquè no hem raonat prou. Només creu en una Veritat.

Ètica Socràtica

És una ètica intel•lectualista. Sòcrates prima el paper de La raó, de l’enteniment i la intel•ligència. Lema socràtic: “sigues savi I seràs bo”. Si no et pares a pensar abans d’actuar, actuaràs de Qualsevol manera i es més probable que acabis actuant malament. Quan Parla de ser savi no es refereix a tenir molts coneixements (erudició), Sinó a aquell que sap distingir entre què és el bé i que no arriba a ser El bé  preferible.