La mort a sis vint-i-cinc

L’evolució del règim polític del 1959-1975 (1)

En aquesta etapa del segon franquisme (1959-1975) es produeix un intent per part del govern dictatorial per promoure el creixement econòmic i orientar l’Estat espanyol cap a una renovació política a nivell administratiu, legislatiu i institucional. A nivell econòmic, el desarrollismo havia de ser la garantia principal d’estabilitat social i continuïtat política, tot aconseguint una modernització del país sense que es qüestionés la dictadura. També cal destacar que, durant aquesta època, s’atenuaran les polítiques repressives que van marcar la postguerra.

La tecnocràcia (1957-1969)

Entenem per tecnocràcia aquella forma de govern en la qual els càrrecs públics no estan en mans dels polítics, sinó en especialistes dels sectors productius. Durant aquest període, els tecnòcrates dominaran la política amb la influència de Carreró Blanco (vicepresident del govern des de 1967). Aquest predomini dels tecnòcrates va causar tensions amb sectors falangistes, els quals només tenien competències en l’àmbit social (treball, habitatge). També cal destacar, no obstant, l’augment de la despesa en serveis socials i obra pública.

La institucionalització del règim

: Entre el 1957 i el 1965 els tecnòcrates van dur a terme una reforma a nivell administratiu i institucional. A través d’aquest reformisme es pretenia suplir la manca de llibertats. Tot i així, també es volia assolir un bon grau prosperitat i benestar econòmic en diferents àmbits de la societat de forma eficaç i racional.

Al 1958 es va aprovar la Llei de Principis Fonamentals del Moviment. Establia, com el seu nom indica, els principis en què es va basar el règim, els ideals de la pàtria, la família i la religió, juntament amb el màxim respecte a les lleis fonamentals i el règim franquista establert en aquell moment.

Font 1: Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958)

“El Jefe del Estado es el representante supremo de la Nación; personifica la soberanía nacional; ejerce el poder supremo, políTicó y administrativo; ostenta la Jefatura Nacional del Movimiento y cuida de la más exacta observancia de los Principios del mismo y demás leyes fundamentales del Reino, así como de la continuidad del Estado y del Movimiento Nacional.”

En aquest mateix any la Llei de convenis col·lectius va permetre la negociació de salaris i les condicions laborals entre empresaris i obrers. Al 1963 es va crear el “Tribunal de Ordén Público” que delegava els delictes polítics a la jurisdicció civil. Al 1967 va entrar en funcionament la “Ley de Bases de la Seguridad Social” que ampliava la cobertura d’assegurances estatals amb la intenció de començar a constituir un Estat del Benestar. Al 1966 el ministre Manuel Fraga Iribarne va promoure la “Ley de Prensa e Imprenta” que suprimia la censura i permetia la publicació de revistes i llibres que s’havien prohibit. Tot i això, el govern va crear un sistema de multes i penalitzacions. Al 1967 es va promulgar la “Ley Orgánica del Estado” que pretenia assegurar el futur del règim. Aquesta separava els càrrecs de cap d’estat i president del govern, però sobretot va permetre una certa participació popular a les Corts.

Una qüestió important durant l’època era el que passaria després de la mort de Franco. El dictador va designar com a successor Joan Carles de Borbó. Aquesta elecció quedarà escrita en la “Ley de Sucesión” (1969).