Moral Universal o Relativisme Ètic? El Debat Filosòfic

La Tensions Filosòfiques de la Moralitat Humana

La qüestió sobre la possibilitat d’una moral universal o la relativitat dels valors no és només un exercici teòric, sinó una indagació sobre la naturalesa mateixa de l’ésser humà com a ésser moral. Des dels temps de Protàgores fins a l’era de la intel·ligència artificial, aquest debat interroga les bases de la convivència, la justícia i la identitat. Per a aprofundir-hi, cal transcendre la mera exposició d’idees i endinsar-se en les tensions filosòfiques que configuren la moralitat com a fenomen humà: la lluita entre l’arbitrari i l’objectiu, el particular i l’universal, l’emotiu i el racional.

Protàgores i el Relativisme: L'Home com a Mesura

La postura de Protàgores, sofista del segle V a.C., s’arrela en una visió profundament humana i terrenal de l’ètica. La seva famosa sentència —“l’home és la mesura de totes les coses”— no només declara la subjectivitat del coneixement, sinó que també dissol qualsevol pretensió de veritat absoluta en el camp moral. Per a Protàgores, allò que una comunitat considera “bo” o “just” és un reflex de les seves necessitats pràctiques, dels seus mites i dels seus temors.

Aquesta perspectiva, però, no és un simple relativisme passiu: és una crítica radical a la ingenuïtat de qui creu que els valors existeixen en un cel platònic, immutable i aliè a la condició humana. El sofista ens enfronta a una veritat incòmoda: la moral és un instrument de poder i supervivència, no una llei sagrada. No obstant això, aquesta visió porta en si mateixa una paradoxa:

• Si totes les morals són igualment legítimes perquè responen a contextos específics, ¿com explicar que, al llarg de la història, hagin sorgit individus i moviments que desafien les normes del seu temps en nom d’ideals com la llibertat o la igualtat?
• ¿És la rebel·lió moral només una il·lusió subjectiva, o apunta a alguna cosa més profunda?

Sòcrates i la Recerca de Principis Ètics Transcendentals

Sòcrates, amb el seu compromís inquebrantable amb la veritat, ofereix una resposta a aquest dilema. La seva insistència en qüestionar les certeses acceptades —com en el diàleg Eutifró, on interroga si “el piadós ho és perquè els déus l’aproven o els déus l’aproven perquè és piadós”— revela una convicció: la moralitat no pot reduir-se a un acord social o a un mandat diví.

En buscar definicions universals per a conceptes com la justícia, Sòcrates postula que la raó humana té accés a principis ètics transcendents, encara que aquests siguin difícils d’articular. La ironia socràtica, però, radica en què aquests principis no són dogmes, sinó veritats que emergeixen del diàleg crític. Així, Sòcrates no nega la diversitat de costums —com fan els moralistes rígids—, sinó que eleva la raó a eina per a discernir, entre el laberint de les opinions, allò que és comú a tots els humans. La seva mort, acceptada per respecte a les lleis d’Atenes encara que les considerés injustes, simbolitza la tragèdia de qui busca l’objectivitat en un món governat per la contradicció.

Kant i l'Imperatiu Categòric: La Raó Pura

La filosofia de Kant, dos mil·lennis després, intenta resoldre aquesta tragèdia mitjançant un sistema ètic construït des de la raó pura. Amb l’imperatiu categòric, Kant trasllada el debat moral del camp de l’experiència —amb la seva diversitat caòtica— al de la universalitat lògica. La seva ètica no pregunta “¿què passa si tothom fa això?”, sinó “¿què hauria de passar si tothom fa això?”.

Aquesta distinció entre el ser i el deure ser és revolucionària: allunya la moral de les conseqüències empíriques i la lliga a la coherència racional. Però aquí sorgeix una pregunta incòmoda: ¿és la raó realment universal, com assumeix Kant, o està condicionada per estructures culturals i històriques, com assenyalarien més tard pensadors com Nietzsche o Foucault? La dignitat humana, concepte central en Kant, és elevada a valor absolut, però ¿no és aquesta dignitat una construcció occidental, producte de la Il·lustració europea? La grandiositat de Kant rau en la seva audàcia per a postular un criteri moral que transcendeixi el temps i l’espai, però la seva fe en la raó universal pot llegir-se també com una negació de la fragilitat i la finitud humanes.

El Dilema en la Societat Actual: Multiculturalisme i Ètica

En la societat actual, aquestes tensions filosòfiques es materialitzen en conflictes quotidians. El multiculturalisme, per exemple, ens enfronta a un dilema pràctic: ¿fins a quin punt podem tolerar pràctiques culturals que violen els principis dels drets humans?

Un relativista radical, hereu de Protàgores, argumentaria que condemnar l’excisió femenina o els càstigs corporals és una forma d’imperialisme cultural. Un kantià, en canvi, insistiria que certs valors —com la integritat física o l’autonomia individual— són no negociables perquè són condició de possibilitat de qualsevol acord moral. Però aquest enfrontament és una simplificació.

El Mínim Ètic Universal en un Món Interconnectat

La veritable qüestió no és triar entre relativisme i universalisme, sinó comprendre com es construeix la moralitat en un món interconnectat. Les tecnologies globals, com les xarxes socials o la intel·ligència artificial, han creat un espai híbrid on conflueixen i xoquen valors de milers de cultures. En aquest context, la filosofia ha de preguntar-se si és possible trobar un mínim ètic universal sense caure en l’hegemonia cultural, o si, per contra, hem d’acceptar una ètica fragmentària, sempre provisional i local.

Conclusió: La Moral Universal com a Procés Dialèctic

La resposta pot trobar-se en una reinterpretació dialèctica de la tradició filosòfica. Protàgores ens ensenya que la moral és humana, massa humana —un producte de necessitats i pors. Sòcrates recorda que, malgrat això, l’ésser humà aspira a alguna cosa més gran que ell mateix. Kant intueix que aquesta aspiració es concreta en lleis universals, però oblida que aquestes lleis s’apliquen en un món marcat per l’ambigüitat. La moral universal, doncs, no és un conjunt de normes prefabricades, sinó un procés dinàmic: un diàleg continu entre la raó crítica i la realitat concreta, entre el respecte a la diversitat i la recerca de justícia. En aquest sentit, la filosofia no ofereix respostes definitives, sinó eines per a viure la tensió creativa entre allò que som i allò que aspirem a ser.