La moral del ressentiment i la mort de Déu segons Nietzsche

Moral dels esclaus/ del ressentiment:

És, segons Nietzsche, la moral occidental. Una moral antinatural pq imposa lleis en contra dels instints primordials de la vida. L’ideal de la moral tradicional és fer “l’home bo, modest, diligent i benintencionat”, la qual cosa el converteix en esclau d’aquestes virtuts fictícies. Com a moral postula l’existència d’un altre món vertader, el de més enllà, el món de la perfecció platònica. Conseqüència: despreci d’aquest món i de la pròpia vida. La moral defensa l’altruisme com a norma suprema de comportament, per això menysprea tots els valors de la vida. Considera que les accions més elevades no poden ser obra dels homes, sinó d’un ésser perfecte que s’anomena Déu, així, situa l’home entre les coses vulgars i dèbils. En conseqüència tots els valors de la moral tradicional són ficticis i propis dels dèbils, per la qual cosa aquesta moral és immoral.

Crítica a la Religió occidental:

La religió neix de la por que l’home té de sí mateix, és un mecanisme de defensa que permet atribuir el propi destí a un ésser més poderós, a Déu. Una religió que menysprea la vida humana i l’expressió dels instints vitals introduint en l’home el sentiment de que la vida terrenal no tenia sentit.

Mort de Déu:

Representa la negació de tots els mons inventats per la religió, són la gran mentida que converteix la vida en una aparença. La idea de Déu és la gran enemiga. L’esperit lliure és aquell que és capaç d’assumir la seva mort, d’acabar amb la metafísica i acceptar que res no s’hi pot posar al seu lloc.

Nihilisme:

És la força destructora de la base de la cultura occidental. Déu ha mort perquè entre tots l’hem assassinat i quan ho assumim, aleshores superarem l’estat nihilista (negatiu). El nihilisme és un procés ambivalent i dialèctic, té dues cares: una negativa i l’altre positiva i implica un moviment d’una a l’altre: hem de negar per afirmar, destruir per crear.

L’últim home:

La mort de Déu (que és un fet històric) pot donar lloc a dos fenòmens. Per una banda és la condició de possibilitat per a l’aparició del superhome; però, per l’altre la mort de Déu també genera l’arribada de l’últim home (aquest és l’ésser més menyspreable, ha substituït Déu per la seva comoditat; l’últim home representa la runa de la civilització i és la culminació de la decadència)

Superhome:

És aquell que accepta la mort de Déu i no el substitueix per altres valors, assumeix plenament la vida. És el més fort, el més noble, és l’autèntic filòsof, el que no necessita valors falsos, és aquell que supera la prova de l’etern retorn. El superhome és el més real dels homes, s’oposa a l’últim home.

Etern Retorn:

L’etern retorn del mateix fa referència a una prova moral que ha de passar el superhome. Implica una reflexió sobre el temps exposada en forma metafòrica. Cada instant és únic però etern, ja que en ell mateix es troba tot el sentit de l’existència. Nietzsche parla de l’etern retorn del mateix, però absolutament de tot el mateix, fins i tot les coses que considerem “insignificants” i rodegen al nostra existència. Si assumim la vida en la seva plenitud hem de voler que es repeteixi. Hem de voler l’etern retorn ja que cada instant que hem viscut és vida, i per aquesta raó hem de veure que en cada instant es troba el sentit de la nostra existència.