Monzó, Fuster i Mira: Pilars de la Literatura Catalana

La narrativa curta de Quim Monzó i la societat

Quim Monzó (Barcelona, 1952) és un dels escriptors actuals més traduïts i reconeguts de les nostres lletres. Els gèneres que més ha conreat són el conte i l'article periodístic, però també la novel·la. El seu quefer com a contista s’inicia el 1978 amb Uf, va dir ell. Des d’aleshores destaquen reculls com El perquè de tot plegat o Guadalajara; analitza l'actualitat amb una prosa aguda, ràpida i directa, posicionant-se sempre contra els tòpics i els llocs comuns.

Les situacions i els personatges que apareixen en els seus relats són un reflex de la societat contemporània, marcada per l'hedonisme i el tedi laboral, pel buit moral i per la falta de valors absoluts. Els seus personatges són antiherois profundament narcisistes. Generalment no tenen nom ni identitat, són com un objecte més d’aquest món postindustrial i despersonalitzat. Les relacions de parella apareixen marcades pels dubtes, canvis, paradoxes i la inestabilitat afectiva dels protagonistes.

Monzó fa referència a altres textos de la tradició literària occidental a fi de qüestionar aquests models i els valors que ha difós aquest cànon occidental. Aquest qüestionament es fa també a través de la ironia i per això els seus relats sorprenen. Pel que fa al seu estil, la seua tècnica ha evolucionat, des del seu primer recull, cap a un formalisme despullat d'elements superflus. La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica i perquè cada una de les paraules que escriu és insubstituïble i fascinadora. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors.

L'impacte de l'assaig de Joan Fuster

Durant la postguerra, les dificultats que viu la nostra literatura afecten també la literatura d'idees. No és una bona època per al debat i la reflexió ideològica, tenint en compte que la censura i la repressió imposades pel règim de Franco dominen el panorama sociocultural. És a partir dels anys 60 quan la censura s'atenua i comencen a recuperar-se tots els gèneres literaris.

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) fou una figura clau en la literatura catalana del segle XX. Tot i que hagué de vèncer en la seua trajectòria intel·lectual moltes adversitats (hostilitats, falta de mitjans, censura, etc.), la seua dedicació a la prosa d'idees fou amplíssima. Publicà més de 50 llibres d'assaig. Pel que fa als seus assajos humanístics, Fuster hi reflexiona, des de la seua posició d'humanista escèptic, sobre l'ésser humà i qualsevol aspecte de la realitat actual.

Cal destacar Diccionari per a ociosos (1964) i L’home, mesura de totes les coses (1967). Els seus escrits sociopolítics són els més polèmics i influents. Aquests textos naixen de la seua actitud de compromís amb la seua terra i el seu temps. Així, en Nosaltres, els valencians (1962), obra paradigmàtica i cabdal, Fuster fa una síntesi històrica i sociològica del passat, present i futur del poble valencià. D'aquesta forma, Joan Fuster es converteix en l'intel·lectual més important de la nostra cultura contemporània. És el referent més destacat del procés de recuperació cultural i civil dels valencians i la seua obra ha esdevingut el fonament de la nostra cultura actual.

Joan Francesc Mira: Humanisme i identitat

Es pot dir de Joan Francesc Mira que és un humanista en tot el sentit del terme: va estudiar Filologia Clàssica i es va especialitzar en grec. Interessat per la cultura italiana, va viure llargues temporades a Itàlia. L'antropologia cultural el va dur també a treballar en universitats americanes. A partir dels anys 70 va iniciar la seua ingent activitat com a escriptor de novel·les, biografies, crítica literària, assaig, traducció i articles periodístics.

A través de l'assaig, Mira fa una reflexió sobre l'actualitat dels últims decennis del segle XX i principis del XXI (política, societat, literatura...). Mostra especial interès per l'antropologia social, l'imaginari col·lectiu, l'anàlisi del nacionalisme, les relacions entre cultura i poder i el paper de la llengua en la creació de la consciència col·lectiva. El seu evident compromís cívic amb la societat valenciana i la seua reflexió constant sobre la identitat valenciana al llarg de la història i en la situació actual es deixen veure en obres com Població i llengua al País Valencià (1981).

Pel que fa a la seua llengua literària, es basteix sobre el model de la de Joan Fuster. És directa, concisa i incorpora el cabal lèxic valencià, de forma que esdevé elegant, rica i pròxima al lector valencià. D'altra banda, la frescor, l'adjectivació essencial i la ironia justa caracteritzen els seus articles periodístics, que es poden considerar assajos en miniatura. Ha rebut molts premis literaris al llarg de la seua llarga i fructífera activitat com a escriptor, entre els quals podem destacar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes del 2004.