Monuments i escultures clau de l’antiguitat: Colosseu, Santa Sofia i més

Colosseu: història i descripció

El Colosseu és una obra d’autor desconegut construïda entre els anys 72 i 80 dC i situada a la Vall del Colosseu, a Roma. Pertany al període imperial romà. A la segona meitat del segle I aC, l’expansió territorial va provocar la crisi de la República, amb conflictes i guerres civils. Després de l’assassinat de Juli Cèsar, el seu hereu Octavi va vèncer en la guerra civil i, l’any 27 aC, el Senat li va concedir el títol d’August. Amb ell es va iniciar l’Imperi Romà, un nou sistema de govern en què l’emperador concentrava tots els poders. Durant els segles I i II dC l’Imperi va assolir la seva màxima expansió i prosperitat en el període conegut com la pax romana, fet que va permetre destinar recursos a la construcció de grans obres públiques. En l’àmbit artístic, entre els segles I i III dC es va desenvolupar el classicisme romà, amb una clara influència de l’art grec. El Colosseu va ser encarregat per l’emperador Vespasià, inaugurat per Titus i finalitzat per Domicià.

Descripció arquitectònica del Colosseu

L’edifici està construït amb materials com el marbre, la pedra i la tova, i presenta un sistema constructiu arquitravat i voltat als tres primers pisos. Els elements de suport són el podi o estilobat, els pilars, les columnes adossades de funció decorativa, els arcs de mig punt i els contraforts, mentre que els elements suportats són els entaulaments que separen els pisos i les voltes de canó i d’aresta. L’espai exterior s’organitza en quatre nivells: el primer pis és d’ordre dòric toscà, amb columnes llises amb base i vuitanta arcades; el segon pis és d’ordre jònic, amb un fust més esvelt i capitells de volutes, també amb vuitanta arcades; el tercer pis és d’ordre corinti, el més elaborat, amb capitells decorats amb fulles d’acant i vuitanta arcades; finalment, l’àtic massís està decorat amb lesenes d’estil corinti que emmarquen finestres quadrades. Aquesta part es va afegir posteriorment i comptava amb 240 pals de fusta que sostenien el velarium, un tendal que protegia el recinte del sol i de la pluja.

Estil, antecedents i influència

Des del punt de vista estilístic, el Colosseu pertany a l’estil romà imperial. L’amfiteatre va ser una innovació romana que consistia en la unió de dos teatres, ja que els grecs només construïen teatres semicirculars. Els romans van introduir l’ús de l’arc, la volta de canó i la volta d’aresta, elements absents en l’arquitectura grega. Els principals antecedents són els teatres grecs, mentre que la seva influència posterior va ser molt important durant el Renaixement, període en què es va recuperar la superposició d’ordres, i també ha servit de model per a molts estadis esportius actuals.

Funció social i política

La funció del Colosseu era principalment lúdica, ja que s’hi celebraven espectacles com lluites de gladiadors, combats amb animals i batalles navals, però també tenia una clara funció propagandística, ja que glorificava l’emperador Vespasià. Tipològicament és un amfiteatre. La seva construcció es va dur a terme sobre el llac dessecat de l’antiga Domus Aurea de Neró, i el nom de Colosseu prové de la colossal estàtua d’aquest emperador situada a les proximitats. Va ser concebut com un regal de Vespasià al poble romà, un edifici civil de caràcter públic on s’oferien espectacles gratuïts, amb els seients distribuïts segons l’estatus social dels espectadors.

El sarcòfag dels esposos: fitxa i anàlisi

• Títol: El sarcòfag dels esposos
• Autor: Desconegut
• Cronologia: 520 aC
• Cultura: etrusca
• Material: terracota policromada
• Localització original: necròpolis de Cerveteri
• Localització actual: Museo Nazionale di Villa Giulia (Roma)

Context històric

L’obra pertany a l’etapa final de la monarquia romana (753–509 aC), fortament influenciada pels etruscs. Fins al segle III aC, l’art de Roma es considera etrusc. Aquesta cultura, d’origen oriental i amb influències gregues arcaïques, donava gran importància a la vida després de la mort, fet que es reflecteix en l’art funerari.

Anàlisi formal i estilística

És una escultura exempta de terracota, formada per un grup d’un home i una dona reclinats sobre un kliné, en actitud relaxada, com si participessin en un banquet. La part superior del cos està molt més treballada que les cames. Les cares són geomètriques, amb ulls ametllats, un somriure estereotipat i cabell tractat de manera esquemàtica, però amb voluntat de semblança real. No hi ha moviment, però les mans transmeten afecte. Conserva restes de policromia i la llum és uniforme.

L’estil és clarament etrusc, amb influències del grec arcaic (kouroi i korai), però amb més realisme i menys idealització. Aquesta obra influenciarà l’art romà posterior.

Funció i significat

La funció del sarcòfag era doble: contenir les cendres del difunt i homenatjar-lo mitjançant la representació del matrimoni. Iconogràficament, mostra els esposos celebrant un banquet, reflectint la creença etrusca en una vida després de la mort. Destaca el paper rellevant de la dona, representada en primer pla, fet que mostra la igualtat entre home i dona en la societat etrusca, a diferència de la grega i la romana.

Aqüeducte de les Ferreres (Tarragona)

L’aqüeducte de les Ferreres, situat a Tarragona, es data al segle I aC, probablement entre els anys 24 i 22 aC, durant l’estada d’Octavi a Tarraco. L’obra s’emmarca en el context històric i cultural de la Roma antiga, la història de la qual es divideix en Monarquia, República i Imperi. Pertany al període imperial, caracteritzat pel lideratge polític de l’emperador i la divisió del territori en províncies. Durant el govern d’August es va viure la pax romana, una etapa d’estabilitat i prosperitat. Tarraco va assolir una plena romanització, va obtenir la categoria de colònia en època de Juli Cèsar i es va consolidar com a capital de la província Tarraconense després de la pacificació d’Hispània per Octavi August. Roma va estructurar i comunicar el territori mitjançant grans obres públiques com vies de comunicació i construccions d’enginyeria. Tarraco disposava de tres aqüeductes que garantien l’abastiment d’aigua, un recurs essencial a causa de l’elevat consum destinat a les necessitats bàsiques, la higiene i el lleure. En aquest període, la literatura, l’art i l’arquitectura van estar al servei del poder, amb autors destacats com Virgili, Horaci, Properci i l’historiador Titus Livi.

Estil, tècnica i estructura

L’obra pertany a l’estil romà tardorepublicà o altimperial. En l’escultura d’aquest estil destaca l’auge del retrat, amb tipologies com el bust, el mig cos, el cos sencer i l’estàtua eqüestre. Es van realitzar nombroses còpies en marbre d’originals grecs, material preferit per la seva qualitat i prestigi. El relleu es va aplicar àmpliament a l’arquitectura, especialment en monuments commemoratius com arcs de triomf i columnes amb narracions històriques. També es va recuperar el repertori mitològic i al·legòric.

Des del punt de vista tècnic i estructural, l’aqüeducte està construït amb pedra local tallada en aparell rústic isòdom. Té gairebé 250 metres de longitud i supera els 25 metres d’alçària màxima. Està format per dos nivells d’arcades de mig punt superposades, sostingudes per pilars de forma troncopiramidal al cos inferior. Tots els arcs presenten la mateixa llum, mentre que l’alçada varia segons el relleu del terreny, fet que permet salvar un important desnivell entre les dues ribes del barranc. La canal de conducció de l’aigua, anomenada specus, discorre per la part superior, fa aproximadament 80 centímetres d’amplada i ha estat restaurada.

Funció i simbolisme

La funció de l’aqüeducte és essencialment pràctica, ja que es tracta d’una infraestructura destinada a abastir d’aigua la ciutat de Tarraco des del riu Francolí, tot salvant un accident geogràfic. Alhora, l’obra simbolitza el poder econòmic i urbanístic de Roma com a capital de l’Imperi i manifesta davant la població autòctona els beneficis de la romanització. El monument va ser restaurat l’any 2011, amb la restitució de la conducció d’aigua.

En la comparació entre l’escultura grega arcaica i la clàssica s’observen diferències formals clares: la figura vestida enfront de la figura nua, la rigidesa enfront d’un naturalisme encara codificat.

Santa Sofia: història i arquitectura

L’església de Santa Sofia, també anomenada Hagia Sophia o Església de la Divina Saviesa, és una obra d’arquitectura bizantina construïda entre els anys 532 i 537 a Constantinoble (l’actual Istambul), durant el regnat de l’emperador Justinià I, i projectada pels arquitectes Isidor de Milet i Antemi de Tralles. La seva planta combina dues tipologies arquitectòniques: la basílica, de la qual pren les tres naus amb la central més ampla i l’absis, i la creu grega, inscrita dins d’un rectangle gairebé quadrat. L’espai està dominat per una gran cúpula de 31 metres de diàmetre, sostinguda per quatre grans pilars mitjançant petxines, que permeten el pas del quadrat al cercle. Les empentes de la cúpula es transmeten lateralment a través de voltes de quart d’esfera, altres estructures menors del mateix tipus i dues voltes de canó, totes contrarestades per gruixuts estreps. L’ús de materials lleugers com la pedra porosa i la teula, juntament amb el tambor perforat per finestres, va permetre reduir el pes de la cúpula i afavorir l’entrada de llum.

Exterior i interior

L’edifici presenta un fort contrast entre l’exterior i l’interior. Exteriorment, Santa Sofia es caracteritza per volums equilibrats, materials nus i absència de decoració, deixant visible l’estructura interna; els minarets actuals són un afegit posterior a la conquesta turca de Constantinoble, quan l’edifici es va convertir en mesquita. En canvi, l’interior genera una sensació d’espai irreal i màgic, dominat per la gran cúpula que sembla suspendre’s a l’aire gràcies a les finestres del tambor i a la llum intensa de la Mediterrània oriental, que es reflecteix sobre els murs totalment decorats, creant un ambient dedicat a la divinitat i allunyat del món terrenal. A la nau central destaca la tribuna imperial, on se situava el tron del monarca, que substitueix l’antic matronium o galeria reservada a les dones i esdevé un model per a les esglésies palatines occidentals. Als laterals sobresurt també la galeria d’arcs que perforen els murs, possible gràcies al sistema estructural que allibera aquests murs de les empentes de la cúpula.

Història i transformacions

Santa Sofia és una de les obres més representatives de l’art bizantí i un símbol clau de la història religiosa i cultural del món mediterrani. Originàriament va ser una catedral cristiana ortodoxa. L’any 360 es va consagrar una primera església de fusta impulsada per l’emperador Constantí, destinada a custodiar un fragment del lignum crucis, que va ser destruïda per un incendi l’any 404. Teodosi II va promoure una segona església dedicada a la Saviesa Divina, acabada el 416, però destruïda de nou durant la revolta del 532. Davant d’aquests fets, Justinià i l’emperadriu Teodora van decidir construir un nou temple de dimensions colossals com a reparació a la Saviesa Divina i com a mostra del poder suprem de l’emperador. Després de la presa de Constantinoble el 1453, l’edifici es va convertir en mesquita, moment en què s’hi van afegir els minarets i quatre grans plafons circulars amb inscripcions de l’Alcorà, fet que converteix Santa Sofia en un símbol de la coexistència de diferents religions.

Innovació i llegat

Aquesta basílica no té precedents directes en la tradició grecollatina, ja que combina la planta basilical, els pilars de càrrega i la grandiositat romana amb la tradició oriental de l’espai centralitzat coronat per una cúpula. La seva esplendor arquitectònica va influir en altres edificis de Constantinoble en època de Justinià, com Santa Irene, i va establir un model que es va reproduir a escala menor en altres ciutats de l’Imperi. La seva aportació més important a la història de l’arquitectura és la utilització del sistema de petxines per passar de la base quadrada a la forma circular de la cúpula.

August de Prima Porta: descripció i funció

L’August de Prima Porta és una escultura d’autor desconegut datada al 19 aC, amb una còpia en marbre realitzada el 14 dC, trobada a les excavacions de la vil·la de Livia, a Prima Porta (Roma). L’original, que es creu que era de bronze, es va realitzar durant el període imperial romà, en el moment de la “pax romana”, una època de pau en què es van aturar les campanyes militars i es van destinar recursos a obres públiques i a la romanització dels territoris conquerits. Durant aquest període l’Imperi va assolir la seva màxima expansió i prosperitat. L’escultura es va trobar a Prima Porta, tot i que se sap que existia una peça original en bronze.

Descripció formal

L’obra és exempta i el material original era bronze, mentre que la còpia és de marbre. La tècnica de l’original era la fosa, mentre que la còpia és una talla. La tipologia és dempeus. Es tracta d’un home descalç vestit amb una túnica que li passa per davant de la cintura i que recull amb el braç esquerre, i que porta una cuirassa, amb el braç dret alçat. Sota la cama hi ha un dofí i un cupido, elements que no apareixien en l’original. La composició és oberta, predomina la verticalitat i es pot apreciar una diagonal que va del peu esquerre al braç dret. L’escultura està pensada per ser vista frontalment i presenta contraposto. Es pot observar la tècnica dels draps molls i també el cànon de bellesa de Policlet. La cara no està idealitzada com en l’escultura grega; l’escultura mostra un rostre jove però reconeixible com el model, l’emperador August. L’estil busca el realisme i és molt detallista, i l’escultura estava policromada. L’expressivitat reflecteix l’actitud de l’emperador, sobretot la confiança en si mateix, amb un rostre segur i amb un realisme evident en els cabells. Pel que fa a la llum, es troben clarobscurs a la capa, mentre que la resta de l’escultura té la llum repartida de manera uniforme.

Estil, antecedents i lectura política

L’estil de l’obra és romà imperial i es caracteritza per l’eclecticisme, una barreja d’influències que mostra una gran influència etrusca en l’intent d’assemblar-se al model, la frontalitat, l’ús de materials nobles, la monumentalitat i l’ús del cànon de bellesa. Els antecedents són l’estatuària funerària etrusca i l’escultura grega, especialment el Dorífor de Policlet. L’August de Prima Porta es va convertir en un model a seguir per a la representació dels altres emperadors.

La funció de l’obra és política, propagandística i estètica, i se suposa que va ser encarregada per la dona d’August. El tema és August vestit de militar. Està descalç perquè la còpia es va fer quan ja havia mort i, per tant, ja estava divinitzat, fet que també es simbolitza amb el dofí i el cupido, que recorden Venus. La cuirassa presenta relleus interpretables, en els quals es veu Tiberi rebent trofeus que representen la rendició de les zones pacificades, com la Gàl·lia i Hispània, representades per dones. Tiberi està acompanyat per la Lloba Capitolina. A la part superior de la cuirassa es pot observar Apol·lo portant un carro i a la part inferior hi ha Diana, déus protectors d’August. Els romans volien deixar constància dels seus actes i glorificar-lo.