Monolingüització i Normalització Lingüística al País Valencià

La Monolingüització al País Valencià

La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana es troba en el procés de monolingüització, després d'haver passat per l'etapa inicial i pel procés de bilingüització.

L'etapa de monolingüització és molt ràpida. La llengua dominada cada vegada és més abandonada i té poca rendibilitat, mentre que la llengua dominant cada vegada abasta més àmbits d'ús. Així, una vegada assolida la bilingüització de tota la societat parlem de dos fenòmens:

• Identificació conflictiva: es tracta d'una actitud lingüística inconscient de deslleialtat cap a la llengua pròpia i dominada. Veiem tres possibles actituds:
  • Autoodi o identificació conflictiva
  • Mitificació del bilingüisme. Les dues llengües són compatibles i poden ocupar funcions diferents.
  • Prejudicis lingüístics. La llengua dominant és considerada superior, més urbana i més moderna.
• Bilingüisme unilateral: els parlants de la llengua dominada van avançant en el seu bilingüisme obligatori fins que aquest ocupa totes les capes i tots els sectors de la societat. Mentre que els parlants de la llengua dominant no tenen cap necessitat ni obligatorietat de ser bilingües, poden viure perfectament utilitzant només la seua llengua.

Aquestes situacions només poden tenir dues eixides: la substitució lingüística o la normalització lingüística.

La substitució lingüística fa referència a una situació de control lingüístic en la qual es produeix un dèficit en les funcions que realitza la llengua dominada en la societat. D'altra banda, entenem per normalització lingüística el procés dinàmic i orientat cap al futur de la construcció social d'una comunitat, on la llengua dominada torne a acomplir totes les funcions lingüístiques de la societat.

Gràcies a les polítiques lingüístiques orientades a recuperar i normalitzar llengües que històricament s’havien vist marginades, s’ha passat en pocs anys de propostes aïllades d’educació bilingüe dirigides, fonamentalment, a garantir l’educació de minories lingüístiques en la llengua pròpia, a la disposició de sistemes educatius dirigits al conjunt de la població. Segons Fishman, és interessant veure la classificació sobre els models educatius que han rebut les llengües en contacte, models que no sempre s’ajusten a la definició d’educació bilingüe:

Models Educatius i Llengües en Contacte

Model compensatori: Dirigit exclusivament als parlants d’una llengua minoritzada amb l'objectiu de compensar el «dèficit» de les minories lingüístiques en la llengua dominant (per exemple, el dèficit en llengua anglesa dels indis navahos als Estats Units). No obstant això, l'objectiu sociolingüístic és aconseguir una substitució de la llengua minoritzada per la llengua dominant. Dins d’aquest model podem trobar distintes variants:

• a) La variant transicional: els alumnes inicien l’escolarització en la llengua minoritzada, però s’introdueix la llengua dominant progressivament fins que esdevé la llengua única.
• b) La variant unilletrada: l’ús de la llengua minoritzada es manté, però només en activitats orals.

Model de manteniment: Dirigit als parlants de llengua minoritzada, per conservar i mantenir la llengua i cultura dels escolars, mentre s’aprén la llengua dominant. Ambdues llengües són vehiculars i s’ensenyen com a matèria. En els models de manteniment de bilingüisme parcial la llengua minoritzada només s’usa per a determinats temes, mentre que en els models de bilingüisme total no hi ha restricció quant a matèries.

Model d’enriquiment: Vertaders programes d’educació bilingüe, ja que ambdues llengües són matèria d’estudi, assignatures, i llengües vehiculars per a la totalitat de l’alumnat, sense tindre en compte la llengua materna de l’alumne. L’objectiu és que tot l’alumnat domine les llengües presents a l’entorn, mentre es crea una actitud psicosocial positiva i de tolerància cap a les llengües que hi ha al territori.