Monolingüisme, Bilingüisme i Diglòssia: Conceptes Clau

Monolingüisme, Bilingüisme i Plurilingüisme

Les comunitats lingüístiques viuen en contacte directe. El coneixement d’altres llengües possibilita la intercomunicació entre els pobles.

El monolingüisme estatal és una situació rara. S'explica que a Europa només Islàndia, Albània o Portugal disposen d'una sola comunitat lingüística. A Espanya, el 40% de la població viu en comunitats autònomes amb dues llengües oficials.

El concepte de monolingüisme militant, que empra algun sociolingüista, es refereix al fet que alguns parlants es neguen a aprendre una segona llengua perquè consideren que amb la seva no només en tenen prou, sinó que se'ls ha de garantir el dret a tenir-ne prou.

El bilingüisme és un concepte ambigu que s'ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües, ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe, etc., segons el nombre de llengües que domini. Hi ha diferents tipus de bilingüisme:

Bilingüisme Individual

• Bilingüisme passiu i actiu: El parlant coneix dues llengües, però una no l'empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).
• Bilingüisme simètric i asimètric: És simètric si el parlant domina per igual dues llengües en tots els àmbits d'ús; altrament, és asimètric.
• Bilingüisme instrumental: L'individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.

Bilingüisme Social

Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d'una societat. Els defensors del bilingüisme s'anomenen bilingüistes, i en realitat el que pretenen és manipular la societat per mantenir un conflicte lingüístic.

Bilingüisme Territorial

Es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d'elles disposa d'una sola llengua pròpia.

La Diglòssia: Conceptes i Tipus

La diglòssia és una situació lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d'una llengua, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i l'escola, però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària. Aquesta definició només afecta l'ús d'una única llengua i les seves variants. En aquest cas, parlaríem de diglòssia interna.

Anys més tard, Joshua Fishman l'aplica al diferent ús de les llengües en una mateixa comunitat lingüística. Una llengua és emprada per a funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi, anomenada llengua A (alta). L'altra llengua, la pròpia, s'empra en situacions informals i s'anomena llengua B (baixa). En aquest cas, parlem de diglòssia externa, per diferenciar-la de la interna.