Monarquia visigoda i crisi baixomedieval: història d'Hispània i Europa

Monarquia visigoda

Els pobles bàrbars van pressionar a finals del segle IV d.C. sobre les fronteres de l'Imperi romà, aconseguint travessar el limes i instal·lar-se en el seu territori. Així, l'any 409, els suevos, vàndals i alans van penetrar a Hispània repartint-se les seves províncies.

Al nord-oest de la península Ibèrica es van assentar els suevos, que van formar el primer regne independent d'Europa després de la desaparició de l'Imperi romà d'Occident (476), i que van romandre independents fins a la seva conquesta pels visigots (585).

Els visigots van penetrar a Hispània a partir del 415 en diverses ocasions per mantenir l'ordre i sotmetre els bàrbars rebels, actuant com a representants de l'autoritat romana. Desaparegut l'Imperi d'Occident, es van quedar com a amos del sud de les Gàl·lies i part d'Hispània.

Al segle VI, després de ser derrotats pels francs (507), els visigots van entrar massivament a Hispània assentant-se a la zona central i instal·lant la seva capital a Toledo. Tot i això, part d'Hispània es va mantenir independent o autònoma (regne dels suevos, càntabres, vascons, dominis de l'Imperi bizantí al sud) fins a finals del segle VI, moment en què les campanyes militars dirigides pels seus reis van aconseguir dominar gairebé la totalitat de la península Ibèrica.

Entre els visigots i els hispanorromans es va produir una progressiva fusió, en la qual va contribuir poderosament l'autorització de contreure matrimonis mixtos i la conversió dels visigots (arrians) al catolicisme amb el rei Recaredo (589).

Organització política

Al llarg de tota la seva existència, el regne dels visigots es va caracteritzar per la inestabilitat política (guerres civils, conspiracions i revoltes nobiliàries, assassinats de reis) afavorida per:

• L'elecció dels reis (monarquia electiva). Segons la tradició goda, l'assemblea d'homes lliures formada pels guerrers (noblesa) era la que lliurava el poder per aclamació a un cap. Al regne visigot de Toledo va ser l'Aula Regia, formada pels nobles, la que intervenia en la designació dels monarques. Després de la conversió al catolicisme també hi van participar els bisbes, que defensaven la idea que el poder emanava de Déu, qui el depositava en la persona del rei, estant la seva actuació sotmesa a les lleis de l'Església i de la religió. En la defensa d'aquest argument va destacar Isidor de Sevilla.
• La debilitat del poder dels reis, perquè no comptaven amb mitjans suficients per governar i per fer front al excessiu poder dels nobles i dels bisbes (que posseïen tropes armades i es feien respectar al seu territori). El rei exigia fidelitat i ajuda militar a canvi de beneficis i recompenses (prefeudalisme visigòtic). Així mateix, molts homes lliures s'encomanaven o es vinculaven amb els nobles a canvi de protecció.

Al segle VII, la noblesa visigoda es va dividir en dos clans que es van disputar el tron: una part dels nobles va voler fer rei un dels fills del rei Witiza, però una altra va escollir com a rei Roderic. La divisió interna va afavorir la seva derrota l'any 711 i la posterior conquesta pels musulmans procedents del nord d'Àfrica.

Crisi baixomedieval

Els segles XIV i XV van estar marcats a Europa per una profunda crisi que va afectar tots els sectors de la societat.

Crisis demogràfiques

A mitjans del segle XIV, la població havia crescut per sobre dels recursos disponibles i les males condicions climàtiques van provocar la subalimentació; molts van morir de fam i d'altres van quedar molt debilitats, afavorint la propagació de malalties i epidèmies. En aquesta situació es va estendre per tota Europa l'any 1348 la Pesta Negra, provocant una gran catàstrofe demogràfica. Molts pobles van quedar sense habitants i moltes ciutats van veure reduïda dràsticament la seva població.

Problemes socials

La disminució de les seves rendes va portar els senyors feudals i les elits de les ciutats a exigir amb duresa els seus privilegis sobre pagesos i artesans. El malestar social va donar origen a revoltes i conflictes:

• La revolta foránea de Mallorca (1450-1452). Protesta dels camperols i artesans contra l'oligarquia de la ciutat de Palma, que va comptar amb l'ajuda de l'exèrcit d'Aragó per derrotar els rebels.
• L'enfrontament de la Busca i la Biga a Barcelona (1450-1462). Conflicte entre el sindicat de la Busca (artesans i petits comerciants) contra la Biga (govern de la ciutat), que va aconseguir triomfar, recuperant el control de les institucions i reprimint amb duresa els dirigents de la Busca.
• El conflicte remença a Catalunya (1462-1486). Conflicte antisenyorial protagonitzat pels camperols catalans que volien alliberar-se de la subjecció en què es trobaven respecte dels nobles mitjançant una redempció o remença, objectiu que van aconseguir el 1486 gràcies a una sentència del rei Ferran el Catòlic.
• Ruptura de la tolerància religiosa amb els jueus. Fins al segle XIV existia certa tolerància amb els jueus, però la crisi general va incrementar la violència i la intolerància i es van produir diversos pogroms.

El cas gallec: les revoltes irmandiñas del segle XV

Per compensar la pèrdua d'ingressos, els nobles gallecs van actuar amb violència usurpant béns i exigint noves taxes i tributs a la població, a més de realitzar nombroses expedicions de saqueig, refugiant-se després en les seves fortaleses. Els camperols i els habitants de les ciutats es van aixecar contra aquests abusos i la violència dels senyors formant germandats i protagonitzant les revoltes o guerres irmandiñas:

• La Irmandade fusquenlla es va originar el 1431 a les terres de Pontedeume i Betanzos davant la duresa que mostrava Nuño Freire de Andrade o Mao. Els camperols, encapçalats pel fidalgo coruñès Roi Xordo, van formar germandat i van assaltar i destruir diverses fortaleses i castells. Les forces d'Andrade, ajudades per les de l'arquebisbe de Santiago, van derrotar els irmandiños de la fusquenlla i van restablir la situació anterior.
• La Gran Guerra Irmandiña (1467-1469) va enfrontar una germandat de 80.000 gallecs (camperols, habitants de les ciutats, capellans, fidalgos) farts dels abusos senyorials contra la noblesa i l'arquebisbe de Santiago. Van derrocar més de 130 fortaleses (símbols del poder dels senyors) i van expulsar els nobles, però aquests van contraatacar dirigits per Pedro Álvarez de Soutomaior. Els irmandiños van ser derrotats, van patir una dura repressió, diversos dels seus líders van ser executats i van ser obligats a reconstruir algunes de les fortaleses.