Monarquia Hispànica i Al-Andalus: Evolució i Característiques

Concepte de monarquia hispànica i la seva organització territorial

La unió dinàstica aplicada a la Corona de Castella i a la Corona d’Aragó va donar lloc a una nova entitat política: la monarquia hispànica. El procés iniciat amb la unió dinàstica dels Reis Catòlics continuarà amb els Àustries o Habsburg. Entre 1474 i 1700 podem distingir tres etapes fonamentals en la seva evolució: 1-el regnat dels Reis Catòlics (1474-1516), en el qual queda establert l'Estat Modern i la monarquia confederal amb la unió dinàstica de Castella i Aragó. 2-Els Àustries Majors (regnats de Carles I i Felip II, Segle XVI: 1517-1598), caracteritzats per l'hegemonia mundial i els problemes per al seu manteniment. 3-Els Àustries Menors (regnats de Felip III, Felip IV i Carles II, Segle XVII: 1598-1700), caracteritzats per la pèrdua de l'hegemonia i una profunda crisi política i socioeconòmica. Suposarà el canvi de dinastia resultat de la Guerra de Successió (Borbons). En la monarquia hispànica, cada regne va seguir regint-se per les seves lleis i institucions i això va conformar un Estat plural i no unitari, integrat per uns territoris (Castella, Aragó, Catalunya i València) que només tenien en comú una mateixa monarquia. Així, es denominava Espanya l’associació de tots els pobles de la península Ibèrica, però aquesta denominació no tenia un significat polític; de tal manera que els Reis Catòlics no van anomenar-se Reis d’Espanya sinó dels diferents regnes que formaven la monarquia. Les lleis, la moneda i les institucions, així com les Corts de cada regne, van romandre diferenciades, i les fronteres entre els diferents territoris obligaven al pagament de drets sobre les mercaderies. Ara bé, en la nova monarquia, les lleis i disposicions reals eren firmades per representants de tots dos regnes, les institucions dels quals es van jurar mútua lleialtat. Amb el regnat de Carles I (1517-1556): s'estableix definitivament la monarquia confederal hispànica a l'unir en la seva persona l'herència centreeuropea del seu pare Felip el Bell (Flandes, Franc Comtat, Àustria i Corona Imperial) i la de la seva mare Juana La Boja (Castella, Corona d'Aragó), predominant un sentit patrimonial de la monarquia, és a dir, el rei tenia com a patrimoni diferents regnes que mantenien la seva pròpia organització politicoadministrativa i lleis o furs. El model monàrquic dels Habsburg mai va ser el d’un Estat unitari. La Corona era el punt d’unió dels diversos regnes, que seguien conservant les seves lleis, institucions, usos i costums civils. En qualsevol cas, la preeminència la va tenir sempre Castella, a la qual es van incorporar Navarra i els dominis d’Amèrica.

Característiques polítiques de la monarquia hispànica al S.XVI

El segle XVI es el període dels Àustries Majors (regnats de Carles I i Felip II, 1517-1598), caracteritzats per l'hegemonia mundial i els problemes per al seu manteniment. Regnat de Carles I (1517-1556): s'estableix definitivament la monarquia confederal hispànica a l'unir en la seva persona l'herència centreeuropea del seu pare Felip el Bell (Flandes, Franc Comtat, Àustria i Corona Imperial) i la de la seva mare Juana La Boja (Castella, Corona d'Aragó), predominant un sentit patrimonial de la monarquia, és a dir, el rei tenia com a patrimoni diferents regnes que mantenien la seva pròpia organització politicoadministrativa i lleis o furs. Al principi del regnat de Carles I es van produir els aixecaments de les Comunitats a Castella i de les Germanies a València i Mallorca. Seran revoltes polítiques amb un fort component social i antisenyorial. Els dos moviments seran derrotats i suposaran un reforçament de l’autoritat reial. Pel que fa a la política exterior, va estar basada en la defensa de la "Universitas Christiana", la defensa de la unitat de la cristiandat sota l'autoritat política de l'emperador i la religiosa de papa. D'aquesta defensa van sorgir els enfrontaments amb França per l'hegemonia política al continent, amb l'Imperi Otomà per la seva expansió a Europa Oriental i amb els prínceps alemanys luterans. El fracàs o estancament en aquests enfrontaments, el va portar a abdicar en 1556, dividint el seu Imperi: la Corona Imperial i Àustria pel seu germà Fernando i la resta de territoris pel seu fill Felip. A més, es produeix una important expansió a Amèrica amb la conquesta dels imperis asteca i inca. Regnat de Felip II (1556-1598): durant el seu regnat culmina la unificació peninsular al proclamar se rei de Portugal (1580). La seva política exterior continua basada en la defensa del catolicisme enfront dels protestants a França i Anglaterra. Es donaran greus conflictes als Països Baixos (causes nacionalista i religiosa) i amb els otomans al Mediterrani (Lepanto). La monarquia es veu impotent per mantenir tots aquests enfrontaments, veient-se obligat el rei a decretar diverses fallides durant el seu regnat i explotant els recursos econòmics de Castella amb una fortíssima pressió fiscal. En política interna, es porta a terme una forta repressió interna contra les dissidències religioses.

Característiques de la monarquia visigòtica i presència vàndala i bizantina a les Balears

Monarquia visigoda

L’any 409 diversos pobles bàrbars (vàndals, alans i sueus) van travessar les fronteres de l’Imperi i varen arribar fins Hispania l’Imperi romà va pactar un acord per expulsar-los amb un altre poble bàrbar ja romanitzat, els visigots

Entre el 415-76 els visigots posaren fi a la presencia d’alans i vàndals, van reprimir revoltes internes i els saquejos i van confinar els sueus a Galícia.

L’any 476 desapareix l’Imperi romà d’Occident i es crea el regne visigot de Tolosa. L’any 507 el francs derroten els visigots a la batalla de Vouillé i s’estableix un regne visigot independent a Hispania amb capital a Toledo.

Es va dur a terme un procés d’unificació territorial, polític, religiós i jurídic. Leovigild (572-86) i Recared (586-01) varen dominar càntabres i vascons, expulsar sueus, contenir els francs pel nord i conquerir territoris als bizantins pel sud.

La monarquia visigoda era inicialment de caràcter electiu però es va transformar en hereditària. Òrgans de govern: Aula Regia: òrgan assessor, format per alts funcionaris, clergues i aristòcrates, i Concilis de Toledo: assemblees de caràcter religiós i civil

Leovigild va promoure la igualtat entre els dos poble si va derogar la llei que prohibia els matrimonis mixtes; Recared va abandonar l’arrianisme i es va convertir al cristianisme(589) i guanyà així el suport de l’església i Recesvint va promoure una llei única pels dos pobles el Liber Iudiciorum (Fuero Juzgo)

Freqüents disputes pel control del tro: la rivalitat entre partidaris de Vitiza i Roderic, el darrer rei visigot facilitaren la invasió musulmana l’any 711. Els partidaris de Vitiza pactaren amb tribus berbers del nord d’Àfrica per què els ajudessin, les tropes de Roderic varen ser derrotades a Guadalete.

L’economia de la Hispania visigoda es basava en l’agricultura i la ramaderia. La societat molt desigual: el poder i riquesa en mans de la noblesa visigoda o hispanoromana, els quals controlaven els altres grups socials.

Vàndals i bizantins a les Balears

L’any 425 els vàndals saquejaren les Balears, i el 455 les incorporaren al regne que havien fundat al nord d’Àfrica, amb capital a Cartago. Sembla que la influència vàndala a les Balears fou escassa, ja que les illes es trobaven a la perifèria d’aquest regne germànic.

El regne vàndal va desaparèixer arran de la invasió bizantina del 534. L’emperador d’Orient, Justinià, pretenia restaurar l’antic Imperi romà i inicià un seguit d’expedicions de conquesta als territoris en poder dels pobles germànics. Les illes foren conquerides i des d’aleshores romangueren dins l’Imperi bizantí.

Als segles V i VI es desenvolupà el cristianisme a les Balears. D’això en són testimonis les nombroses basíliques paleocristianes de Menorca (Son Bou, Torelló...) i Mallorca (Son Fiol i Son Peretó).