La Modernització Social i l'Oposició al Franquisme (1960-1975)

La Modernització de la Societat Espanyola

Els avenços en l’economia espanyola van comportar un procés de canvi social que en pocs anys va transformar de manera important la vida a Espanya.

Canvis Demogràfics i Moviments Migratoris

En primer lloc, hem de parlar dels canvis demogràfics. El millorament de les condicions de vida va provocar un augment de la natalitat i una disminució de la mortalitat que van produir un *augment demogràfic*. Aquest creixement va ser superior al ritme de creació de llocs de treball i molts espanyols es van veure obligats a emigrar a altres països europeus.

• **Emigració exterior:** 2.000.000 d’emigrants es van dirigir cap a Alemanya (AL), Suïssa (SUI) i França (FR), països que en aquell moment necessitaven mà d’obra. Els diners que els emigrants enviaven a les seves famílies van ser un element important per al desenvolupament econòmic.
• **Migracions interiors (Èxode rural):** Van implicar un nombre més gran d’espanyols, que es van desplaçar de les regions agrícoles cap als nuclis industrials. Aquest èxode va mobilitzar prop de 4.000.000 de persones i va significar l’expansió de les grans ciutats industrials i el despoblament de molts nuclis urbans.

La rapidesa d’aquests desplaçaments va provocar un creixement caòtic de les ciutats receptores, on es van construir barris nous mancats de planificació i de certes infraestructures bàsiques.

Transformació Social i Obertura a l'Exterior

A més dels canvis demogràfics, també és important la transformació social que es va produir als anys 60:

• Descens dràstic de la població agrària.
• Creixement notable de la població urbana dedicada a la indústria i als serveis.
• Creixement de la classe mitjana degut a la modernització de l’economia, enfront del nombre de jornalers o peons (encara que amb menys intensitat que altres països occidentals).

Un altre aspecte important fou l’arribada del *turisme*, l’obertura de fronteres i els viatges a altres països, fets que van permetre als espanyols prendre contacte amb l’exterior. Aquesta obertura de la societat va comportar canvis en la mentalitat dels espanyols. Les dones van poder incorporar-se al món laboral fora de casa seva i l’Església va anar disminuint la seva influència social. La mentalitat de les noves generacions que no havien viscut la guerra va canviar i poc a poc es va anar estenent un ampli moviment social a favor de la democratització de la vida espanyola.

Reformes Legals i Millora del Benestar

El règim franquista va canviar la seva orientació política i econòmica i això es va reflectir en diverses lleis que van ajudar a millorar el nivell de benestar de la societat espanyola:

• La **Llei de Bases de la Seguretat Social** (1963) va proclamar el dret dels treballadors espanyols a la seguretat social.
• Una **Llei de Llibertat de Premsa** (1966) va suprimir la censura prèvia.
• La **Llei de Llibertat Religiosa** (1967) va establir un marge relatiu de tolerància envers altres confessions.

També es van iniciar reformes per introduir una educació més tècnica i moderna i es va estendre l’escolaritat obligatòria des dels 6 fins als 14 anys. La culminació d’aquests canvis educatius va arribar amb la **Llei General d’Educació** del 1970, que va convertir en gratuït i general l’ensenyament elemental.

L'Oposició al Franquisme i la Clandestinitat

Repressió i la Resistència Armada (Maquis)

Els primers temps del franquisme van estar marcats per la repressió. Tots els partits polítics i els sindicats van haver de passar a la clandestinitat i desenes de milers de persones van ser empresonades, torturades i assassinades per la seva activitat política. Malgrat això, des del primer moment es va iniciar una oposició al franquisme.

Durant la dècada de 1940 es va mantenir una resistència armada en forma de guerrilles, els *maquis*. El seu període d’apogeu fou entre el 1945 i el 1947, quan el triomf de les potències democràtiques en la Segona Guerra Mundial va fer augmentar l’esperança que aquestes enderrocarien la dictadura. Quan la perspectiva d’una caiguda ràpida del franquisme es va esvair, les estratègies dels grups d’oposició van haver de canviar. Poc a poc es va abandonar la lluita armada, amb l’excepció d’uns grups aïllats que van mantenir la seva activitat fins al 1952.

Reorganització Política i Sindical Clandestina

En la clandestinitat, el **PCE** (Partit Comunista d'Espanya), el **PSOE** i la **CNT** van desenvolupar una oposició al règim. Els comunistes foren els que hi van aconseguir una implantació més gran i els que van desenvolupar una acció política antifranquista més organitzada. Els antics sindicats (UGT-CNT) van quedar de costat i el 1964 es va fundar **Comissions Obreres (CCOO)**. Aquesta organització sindical va impulsar la lluita reivindicativa i també política.

També es van formar nuclis d’oposició integrats per monàrquics i democristians, que van impulsar la **Reunió de Munic** de 1962. És quan es va plantejar la necessitat de democratitzar el país com a condició per a la seva entrada al Mercat Comú Europeu.

Nacionalismes Perifèrics i Augment de la Mobilització

Els partits nacionalistes també van reorganitzar-se. Al País Basc, el **PNB** fou la força hegemònica, però el fet que hi va tenir més repercussió va ser la creació de l’organització terrorista, **ETA** (Euskadi Ta Askatasuna) el 1959. A Catalunya van sorgir noves organitzacions: el Front Nacional de Catalunya i el Moviment Socialista de Catalunya. El 1971 es va crear l’**Assemblea de Catalunya** que coordinava tots els moviments d’oposició.

A partir de la dècada del 1950 la precarietat de les condicions de vida de la postguerra va impulsar les primeres mobilitzacions contra el règim, entre les quals va destacar la vaga dels tramvies de Barcelona (1951) i la vaga dels miners asturians del 1958. Els canvis de la dècada del 1960 i sobretot la del 1970 van fer possible un augment significatiu de l’oposició al règim. La societat espanyola començava a perdre la por a la dictadura i les manifestacions als carrers van augmentar. El creixement del nombre d’assalariats i l’organització dels sindicats clandestins va donar lloc a un augment dels conflictes laborals. L’any 1962 es van produir les primeres vagues importants a Astúries, Catalunya, Andalusia i el País Basc i van augmentar en la dècada de 1970.

La universitat també va ser un dels focus d’oposició principals. El 1965 van tenir lloc les primeres mobilitzacions estudiantils a Madrid i el 1966 es va crear a Barcelona el Sindicat Democràtic d’Estudiants que s’oposava frontalment al sindicat franquista.