Modernisme, Realisme i Naturalisme en la Literatura Catalana

Poesia Modernista

La poesia modernista es caracteritza per un desig de ruptura amb la tradició poètica dels Jocs Florals. Sorgeixen dos corrents principals: un, que defensa la sinceritat, la fidelitat a l’experiència viscuda i la senzillesa expressiva com a valors fonamentals de la creació artística (el seu principal representant és Joan Maragall); l’altre, que propugna el caràcter tècnic de la poesia i reivindica la perfecció i el refinament com a valors principals de la creació poètica (el seu màxim representant serà Jeroni Zanné).

Realisme

Sorgeix a França el 1830 i s’estén al llarg del segle XIX. Els seus trets característics són:

• L’art s’entén com una representació fidel del món real, prenent com a model els mètodes d’observació i anàlisi de les ciències experimentals.
• Importància de la descripció d’ambients (principalment urbans) i de classes socials amb escassa atenció prèvia, com la burgesia i les capes inferiors de la societat.
• Anàlisi minuciosa del temperament i els motius dels personatges.
• Presentació dels problemes de la societat des d’una perspectiva crítica.
• Ideal d’exactitud i d’objectivitat; l’autor adopta una actitud de cronista imparcial.
• El llenguatge s’adapta a la manera de parlar dels personatges i l'ambient descrit.

Naturalisme

Es relaciona amb el corrent iniciat per Émile Zola, que planteja una concepció determinista de l’ésser humà i n'estudia el comportament. Els seus trets principals són:

• El determinisme, segons el qual la persona no és lliure a causa del pes de l’herència biològica i les pressions del medi social.
• Influència de la ciència experimental: s’experimenta amb els personatges, col·locant-los en diferents situacions i analitzant-ne les reaccions. S’estableix una similitud entre el narrador i el científic.
• Temàtica i ambients condicionats: personatges amb diverses tares (alcoholisme, demència, etc.) que pertanyen a qualsevol classe social, sovint les més desfavorides.
• Tècnica i estil: s’extremen els postulats del realisme, donant el màxim rigor a l’observació i la documentació.

El Costumisme

És un corrent literari característic de la transformació del segle XIX. Té una intenció fonamentalment descriptiva, amb una tendència a deixar documents testimonials de racons geogràfics, tipus humans i costums en vies d’extinció davant els canvis socials de l’època, causats principalment per l’avenç de la industrialització.

La Novel·la Realista

El costumisme va col·laborar a fer possible una novel·la realista moderna, ja que va introduir la realitat quotidiana com a tema literari. Aquesta novel·la reflectirà el dinamisme de la societat i el triomf de la burgesia. Destaquen autors com Marià Vayreda amb La punyalada i Narcís Oller.

La Crítica Literària i el Naturalisme

Gràcies a Josep Yxart i Joan Sardà (dos crítics literaris clau), l’obra d’Émile Zola s’introdueix ràpidament a Catalunya. Tot i això, rebutgen el rerefons ideològic més radical del moviment naturalista de Zola. Admeten amb cert recel les lleis de l’herència biològica, però no accepten una visió completament determinista del món, ja que consideren la voluntat humana un element capaç de contrarestar-la.