Modernisme i Noucentisme a Catalunya: Autors i Obres

Context històric i cultural del Modernisme

El Modernisme és un moviment artístic i cultural que va sorgir a finals del segle XIX i principis del XX, impulsat per la necessitat de modernitzar la cultura catalana i posar-la en línia amb les novetats europees. A Catalunya, el desenvolupament de la burgesia com a classe dominant va ser clau per a l’aparició del Modernisme, ja que molts dels seus membres provenien de famílies burgeses que buscaven una modernitat cultural i artística. Tot i això, la burgesia catalana era sovint conservadora, cosa que va crear tensions entre els artistes modernistes i la seva pròpia classe social.

A diferència de la Renaixença, que va promoure el costumisme i el romanticisme, el Modernisme vol trencar amb aquestes formes per cercar noves vies d’expressió més crítiques i profundes.

Els modernistes rebutgen l’art convencional i estan influenciats per moviments com el simbolisme francès, el decadentisme i l’impressionisme. També adopten idees de filòsofs com Nietzsche, que defensa la figura del “superhome” i la llibertat individual, i de Henrik Ibsen, que en les seves obres presenta personatges forts i crítics amb les normes socials establertes.

L’actitud modernista

• Artista polièdric: Els modernistes es conceben com a creadors totals, capaços de dominar diverses disciplines artístiques per cercar una forma d’art completa. És en aquest context que artistes com Santiago Rusiñol es manifesten tant en pintura com en literatura, i Joan Maragall combina poesia i assaig.
• Inadaptació social i rebel·lia: Els modernistes veuen la societat burgesa com a massa materialista i conservadora, incapaç d’entendre el valor de l’art. Aquesta incomprensió fa que molts d’ells es considerin marginats, fet que els condueix a una vida bohèmia. La bohèmia daurada inclou aquells artistes que provenen de famílies benestants i poden viure l’art sense problemes econòmics, mentre que la bohèmia negra té artistes sense recursos que viuen en condicions precàries, com l'escriptor i dramaturg Ignasi Iglésias o Juli Vallmitjana.

Etapes del Modernisme

• Etapa combativa (1893-1900): En aquesta etapa, el Modernisme és un moviment radical i combatiu, que busca la renovació artística i cultural de Catalunya. Publicacions com L’Avenç i les Festes Modernistes de Sitges, organitzades per Santiago Rusiñol, són espais clau per difondre les idees modernistes.
• Etapa establerta (1901-1912): Durant aquest període, el Modernisme es consolida i guanya acceptació entre la burgesia. Els autors modernistes, que inicialment tenien una actitud de ruptura, comencen a ser més acceptats i reconeguts. A mesura que el moviment es consolida, molts dels seus postulats inicials es moderaran, i les formes estètiques modernistes seran assimilades, tot i que sovint desproveïdes del seu contingut ideològic crític.

Tendències modernistes

• Regeneracionistes o vitalistes: Aquesta tendència veu l’art com una eina de transformació social i defensa una actitud activa i compromesa. Inspirats per Nietzsche i Ibsen, els autors regeneracionistes creuen en l’alliberament de l’individu de les limitacions de la societat. Per a ells, l’artista és un guia espiritual que ha de promoure valors superiors per millorar la societat.
• Esteticistes o decadentistes: En aquesta altra tendència, l’art es concep com una forma d’evasió de la realitat. Els autors decadentistes defensen “l’art per l’art” i creen una literatura refinada i elitista. Influenciats pel simbolisme i decadentisme francès (Baudelaire i Verlaine), aquests autors adopten una actitud de desconnexió de la vida quotidiana per submergir-se en un món estètic i ideal.

Joan Maragall (1860-1911)

Context i influències: Joan Maragall és considerat el màxim representant del Modernisme català. Nascut a Barcelona en una família burgesa, va estudiar dret però es va decantar per la literatura, que considerava la seva veritable vocació. Influït per pensadors com Goethe i Nietzsche, Maragall era partidari de la inspiració espontània i la puresa de l’expressió, cosa que el va portar a desenvolupar la seva famosa teoria de la “paraula viva”. Aquesta teoria defensa que la poesia ha de ser una expressió directa i viva dels sentiments, sense artificis ni barroquismes.

Obres principals

• Poesies (1895): Primer recull poètic de Maragall, en el qual es poden veure ja els seus temes preferits: la natura, la vida quotidiana i la recerca de la veritat mitjançant un llenguatge simple i directe.
• Visions i cants (1900): Una de les seves obres més representatives, on Maragall expressa el seu amor per Catalunya, la defensa de la vida i l’optimisme. Inclou el poema “Oda a Espanya”, on el poeta critica el militarisme i l’orgull espanyol i fa una crida a Espanya perquè adopti una actitud més constructiva. Aquest poema reflecteix l’idealisme i regeneracionisme d'ell, que creia en la possibilitat d’una Espanya millor.
• Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1907): En aquests assaigs, Maragall exposa les seves idees sobre la poesia i la importància de la sinceritat en l’expressió poètica. Aquí es defineixen els fonaments de la seva teoria de la “paraula viva”, que influirà profundament en les generacions posteriors.

Víctor Català (Caterina Albert) (1869-1966)

Context i influències: Caterina Albert, coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, va ser una de les principals novel·listes del Modernisme català. El seu pseudònim masculí es deu a la necessitat de superar els prejudicis de l’època, ja que molts creien que la literatura i la reflexió sobre els conflictes humans eren temes inadequats per a una dona. La seva obra es caracteritza per una visió pessimista de la realitat, amb personatges que lluiten en un entorn hostil i sovint incomprès.

Obres principals

• Drames rurals (1902): Aquest és un conjunt de relats breus on l’autora explora la vida dura i tràgica de la Catalunya rural. Amb una mirada crua i realista, Albert presenta personatges atrapats en una lluita constant amb la natura i amb els seus propis instints.
• Solitud (1905): La seva obra més coneguda i considerada una de les novel·les més importants del Modernisme català. Solitud narra la història de Mila, una dona que busca la seva pròpia identitat en un entorn hostil i opressor. Els personatges que envolten Mila (com el pastor Gaietà i l’Ànima, símbols de la lluita entre el bé i el mal) i l’escenari de la muntanya, que actua com un personatge més, contribueixen a crear un món tancat i ple de simbolisme. Solitud és una obra on es manifesta la influència del superhome nietzscheà i la lluita de l’individu per autorealitzar-se.

Santiago Rusiñol (1861-1931)

Context i influències: Santiago Rusiñol va ser un dels artistes més polifacètics del Modernisme. Com a pintor, escriptor i dramaturg, va ser una figura clau en la difusió del moviment a Catalunya. Va viatjar a París, on es va interessar per l’impressionisme i els corrents literaris europeus. També va fundar el Cau Ferrat a Sitges, un espai de trobada per als modernistes.

Obres principals

• L’alegria que passa (1898): Una obra de teatre simbolista que contraposa la “poesia” (representada pel circ ambulant) i la “prosa” de la vida burgesa. L’obra explora el conflicte entre l’artista i la societat, i defensa la llibertat de l’artista davant la mediocritat de la vida materialista.
• Cigales i formigues (1901): En aquesta obra, Rusiñol fa una crítica a la burgesia catalana, representant-la com a conformista i materialista. Aquí es veu clarament la influència de la filosofia modernista de “l’art per l’art”.

El Noucentisme

El Noucentisme és un moviment cultural i polític que sorgeix a Catalunya a principis del segle XX com a reacció al Modernisme. Els noucentistes, liderats per Eugeni d’Ors, busquen una cultura més racional, disciplinada i organitzada. A diferència del Modernisme, que sovint rebutjava la burgesia, el Noucentisme aposta per col·laborar amb ella i amb les institucions polítiques per crear una “Catalunya ideal”.

El moviment té una orientació clàssica i mediterrània, amb una forta influència de la tradició grecollatina, que es manifesta en un desig d’harmonia, equilibri i ordre. També defensa la normativització de la llengua catalana, impulsada per Pompeu Fabra, i el projecte de crear una cultura catalana moderna i institucionalitzada.

Eugeni d’Ors (1881-1954)

Context i influències: Eugeni d’Ors és el principal ideòleg del Noucentisme. A través de les seves “gloses” publicades a La Veu de Catalunya sota el pseudònim de Xènius, va establir les bases d’aquest moviment. Va promoure una cultura burgesa, ordenada i civilitzada, i va defensar el classicisme mediterrani com a model de bellesa i equilibri.

Obres principals

• La Ben Plantada (1911): Aquesta obra simbolitza l’ideal noucentista. Teresa, la protagonista, representa una Catalunya ideal: equilibrada, serena i arrelada a la tradició clàssica.
• Glosari: Conjunt d’articles breus publicats per Ors, en els quals va definir les bases del Noucentisme i va defensar la necessitat de construir una cultura catalana moderna, basada en la disciplina i el racionalisme.

Josep Carner (1884-1970)

Context i influències: Conegut com el “príncep dels poetes catalans”, Josep Carner és el poeta més representatiu del Noucentisme. Va conrear una poesia clàssica, harmònica i plena d’ironia, amb un llenguatge molt treballat.

Obres principals

• Els fruits saborosos (1906): És el seu primer gran recull poètic, on presenta personatges i escenes de la vida quotidiana amb una visió idealitzada i harmoniosa. Aquesta obra representa l’estètica noucentista, amb un to irònic que reflecteix la distància intel·lectual de l’autor envers la realitat.