Modernisme, Escola Mallorquina i Literatura Catalana Actual: Anàlisi i Context

Modernisme (ca. 1892-1911)

A final del segle XIX, l'impacte dels avenços tecnològics i científics afecta radicalment la manera de viure. La Revolució Industrial ha suposat el creixement i l'expansió de les ciutats i l'enriquiment de la burgesia, que tindrà diners per invertir en art i en activitats de lleure. El Modernisme és un moviment cultural, literari i artístic que s'inicia cap al 1892 i acaba el 1911 amb un objectiu clar: modernitzar i europeïtzar la cultura i la literatura catalanes per crear una cultura nacional pròpia. Els modernistes critiquen la societat i la cultura catalanes, que consideren anacròniques, és a dir, antiquades i localistes.

Ates aquest afany modernitzador, no és gens estrany que el moviment faci seus, en un complex conglomerat, els corrents en voga a Europa en aquella època, com ara el simbolisme (corrent que considera que hi ha una realitat profunda amagada que es pot intuir a través del símbol i de la metàfora), el decadentisme (que recrea actituds o situacions com la malaltia, la por, la foscor, el cansament...) i el vitalisme (que, influït per la filosofia de Nietzsche, pensa que l'individu pot aconseguir qualsevol cosa amb la lluita i la voluntat de superació).

Els modernistes consideren que l'art ha de ser total, és a dir, que no hi ha d'haver barreres ni límits entre els gèneres i les arts. Per això, en alguns moments barregen diverses disciplines artístiques i valoren molt el teatre i l'òpera per la seva capacitat d'integrar arts diferents. Tots els modernistes coincideixen en el rebuig cap a la societat burgesa sorgida de la industrialització, una societat que ho supedita tot al benefici econòmic. Aquest rebuig, però, s'expressa des de dues actituds ben diferents, que defineixen les dues ànimes del Modernisme: l'esteticista i la regeneracionista.

Per als esteticistes, aquesta societat «malalta» no es pot transformar, i per això cultiven «l'art per l'art» (l'art que té com a finalitat única i exclusiva provocar plaer estètic i que, per tant, ni aspira a transformar res ni a obtenir cap benefici material). Els regeneracionistes, contràriament, veuen l'art com una eina per canviar —per «regenerar»— la societat, tant en actituds de comportament moral i social com en aspectes polítics més concrets.

Escola Mallorquina

Al final del segle XIX sorgeix una opció poètica a l'illa de Mallorca que ve definida per unes constants temàtiques i formals. Es tracta de l'Escola Mallorquina, que coincideix amb el Noucentisme en el classicisme, el to contingut i el rigor acadèmic de la forma —la musicalitat del poema—, però no en el tractament del paisatge, ja que si en els noucentistes és urbà, en els autors illencs predomina l'escena rural.

Els trets més significatius de la poesia de l'Escola Mallorquina són:

• Rigor formal i planificació del poema (característiques contràries a l'espontaneisme maragallià).
• Paisatge mallorquí com a referent constant.
• Ús d'una llengua elaborada i culta.
• Gust pel classicisme.
• Transmissió d'uns valors basats en un humanisme d'arrel grecollatina i, per altra banda, en el cristianisme.

Els autors de l'Escola Mallorquina més importants són Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Maria Antònia Salvà (1869-1958), Llorenç Riber (1882-1958) i Miquel Ferrà (1885-1947), entre d'altres.

Miquel Costa i Llobera

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Palma, 1922) va ser poeta, traductor, prosista i orador. Era fill de la família propietària de la possessió de Formentor, que li va inspirar molts dels seus poemes. Orfe de mare des que tenia onze anys, va rebre la influència d'un oncle matern que li va descobrir el paisatge local i els clàssics llatins. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, ciutat on es va interessar pel moviment de la Renaixença. En aquest ambient optà pel català com a llengua literària, encara que no de manera exclusiva. El 1885 va anar a Roma a fer estudis eclesiàstics i és on es configurà la seva personalitat com a home i com a poeta. El 1890 va tornar a Mallorca, on va fer vida de capellà modèlic i continuà escrivint. El 1902 va ser nomenat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals i el 1903 va obtenir un gran èxit amb la publicació de Tradicions i fantasies. El 1906 publicà la seva obra més valorada, Horacianes, inspirada en el poeta Horaci i que esdevingué model del classicisme dels noucentistes.

Literatura Actual

L'any 1975, amb la mort del dictador, s'inicià una transició democrática a Espanya: es passà d'un govern dictatorial a un règim democràtic que prengué la forma d'una monarquia parlamentária. L'any 1978 s'aprovà la Constitució Espanyola i la democràcia significà la recuperació del català com a llengua d'ús habitual en molts

àmbits públics com l'educació o l'administració local i autonomica.Els anys seixanta i setanta començaren a aparèixer nous escriptors que, en general, bastiren una literatura tenint en compte com a punt de partida les noves tendències que anaren sorgint a Europa a partir dels anys quaranta. Les tendències principals són, en primer loc, l'existencialisme, que és un moviment filosofic i literari que considera que l'home és segons el que fa i no segons la seva essència o el que hagi predeterminat algun déu. En segon lloc, la literatura de l'absurd, les obres de la qual reflecteixen, sovint amb humor, situacions contraries al sentit comú per mostrar les limitacions del raciocini humà i provocar una reflexió. I, en tercer lloc, el realisme compromès, que considera que la literatura ha de comprometre's amb les classes socials més desfavorides i denunciar-ne la situació.Dels anys seixanta en endavant sorgí una nova fornada d'escriptors que, basant-se en nous corrents estetics, feren una renovació literària que trencà els paràmetres vigents. Bàsicament, es tracta de tres moviments. El primer són els corrents experimentalistes, que volen crear models literaris nous i tenen un cert vincle amb les avanguardes. En segon lloc trobam el realisme magic, que és una narrativa en la qual allò magic o insolit forma part de la quotidianitat. I, en tercer lloc, el postmodernisme, que es caracteritza pel relativisme i l'escepticisme (tota doctrina pot ser discutida), l'eclecticisme formal (barreja de diferents estils i gèneres en una mateixa obra) i l'humor, la ironia i el joc sobre les convencions artístiques i literaries.