El Modernisme a Catalunya

TRETS GENERALS DEL MODERNISME

És el moviment que es produeix a Catalunya aproximadament entre els anys 1892 i 1911 i que, tal com el mateix nom indica, es proposa de modernitzar la societat catalana per mitjà de l’acció cultural dels intel·lectuals i artistes. Específicament, té com a objectiu transformar la cultura catalana de regional i endarrerida a nacional i moderna. Aquest objectiu exigia dues coses:

Trencament amb la cultura oficial espanyola i amb la catalana de la Renaixença

Els modernistes consideren que les bases d’una cultura moderna i nacional no es poden construir sobre els criteris regionalistes i centrats en el passat, que impedeixen el progrés social i cultural.

Obertura a Europa

Incorporen a la cultura catalana tot allò que a Europa s’identifica amb la modernitat: els corrents del pensament, artistes i literaris, que reaccionen contra els materialisme de la societat industrial i contra el positivisme, i que recuperen la tradició individualista.

El Modernisme es pot dividir en dues etapes

Etapa combativa (1892-1900)

Els modernistes s’enfronten a la cultura oficial i a la societat burgesa per dur a terme el seu projecte de modernització. El nucli d’aquestes actituds fou la revista L’Avenç, en què van aparèixer dues tendències: els regeneracionistes, que volen transformar la societat, i els esteticistes, que hi renuncien i propugnen l’art per l’art enfront d’una societat materialista.

Etapa establerta (1901-1911)

La literatura i l’art modernistes comencen a ser acceptats per la burgesia. El moviment revisa alguns dels fonaments que l’havien caracteritzat, però no pas la voluntat de modernitzar el país. La influència europea: corrents estètics i filosòfics.

Simbolisme

Apareix a França entre els anys 1870 i 1880. Presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per tal de demostrar que exigeix una realitat amagada que és possible d’intuir per mitjà dels signes i símbols. La poesia ha de suggerir-la. El simbolista més destacat és Mallarmé.

Decadentisme

Aquest corrent francès, sorgit entre 1880 i 1890, creu que la civilització ha arribat a la seva fi i que s’inicia un període decadent. Comporta sentiments de cansament i afecció a la mort; se centra en les cultures exòtiques i antigues. Vol transformar la realitat en un món de bellesa ideal. Els decadentistes com Baudelaire i Rimbaud es refugien en la vida bohèmia.

Prerafaelitisme

Moviment pictòric format a Anglaterra el 1848 al voltant d’artistes com D.G. Rossetti i William Morris. Es caracteritza per un fort medievalisme literari i cristià. Tendeix al detallisme minuciós i a l’aproximació a la natura, posats al servei de l’idealisme.

Parnassianisme

Escola literària francesa de la segona meitat del segle XIX que manlleva el nom al Mont Parnàs, habitat per les muses i símbols de la poesia clàssica. Els parnassians busquen el control de la creació artística per tal que l’obra d’art assoleixi la bellesa absoluta. Refusen el sentimentalisme romàntic i mostren predilecció pels temes clàssics, pel formalisme i per l’ús del sonet. Leconte de Lisle és el parnassià més important.

Vitalisme

Conjunt de tendències filosòfiques de la fi del segle XIX sorgides com a reacció contra el positivisme. Es caracteritza per l’afirmació del paper central que té en el món la vida individual humana. N’és el representant més destacat Friedrich Nietzsche, creador del concepte de “superhome”, un individu marcat per la voluntat de lluita i de superació.

La narrativa modernista a Catalunya

Les tensions entre l'intel·lectual (o l'artista) i la societat moderna és un dels problemes essencials de la novel la europea de finals del segle XIX. Les obres plantegen. la lluita de l'individu contra la societat. En aquest conflicte, el triomf de l'artista sobre la societat havia de desembocar en l'aparició gradual d'una Catalunya moderna i progressista comparable a la resta de pobles europeus. El fet que els autors volguessin reflectir les tensions que vivien no vol dir que no tenguessin en compte la realitat quotidiana en les seves novelles. El novel·lista havia de ser capaç de copsar intuitivament allò que la realitat amagava i d'expressar-ho per mitjà de la suggestió més que no pas de la descripció.

LA NOVEL·LA RURAL

Amb el Romanticisme començà a aparèixer un gran nombre de narracions curtes i de novel·les de tema rural que iniciaren una moda molt estesa durant la dècada 1900-1910: el ruralisme. Només una part d’aquesta literatura ruralista recollí els conflictes ideològics del final de segle europeu i, per tant, només algunes d’aquestes novel·les i narracions pertanyen al Modernisme. La novel·la rural plantejà les relacions conflictives entre un individu inquiet i revoltat i una massa social d’existència purament passiva que intentava asfixiar les pretensions renovadores d’aquell individu. Aquesta massa social era el món de la pagesia, el qual era vist pels modernistes com un entrebanc a superar en el llarg camí de creació d’una Catalunya moderna. El tema rural determina el llenguatge d’aquesta novel·la que pretengué reflectir la parla específica dels pagesos. Hi sovintegen les exclamacions, els diminutius, els augmentatius i l’ús de dialectalismes i vulgarismes. Autors destacats són Raimon Casellas, Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert i Paradís) i Josep Pous i Pagès.

LA NOVEL·LA DECADENTISTA

Sota la influència del decadentisme, la novel·la passa de la descripció a la suggestió: ja no es tractava de reflectir una realitat objectiva sinó una realitat interior, oculta. Coincidiren així els propòsits de la novel·la i de la poesia simbolista: la descripció de les coses del món físic fou substituïda per la descripció dels efectes que produeixen en l’Artista, el qual s’erigí en un ésser superdotat per a la captació de realitats situades més enllà del món sensible. Autors destacats són Miquel de Palol (1885-1965), Alfons Maseras (1884-1940) i Prudenci Bertrana (1867-1941).

LA NOVEL·LA COSTUMISTA

S’originà a partir de la desintegració de la novel·la en un seguit de narracions independents que conservaren una cera unitat. Foren una derivació dels quadres de costums vuitcentistes. Autors: Joaquim Ruyra (1858-1939) i el mallorquí Salvador Galmés

Períodes de l’avantguarda catalana

L’avantguarda catalana es divideix en dos períodes.

La primera etapa

La primera etapa ve delimitada per la publicació, el 1916, de Poemes & Cal·ligrames, de Josep M. Junoy, una mostra de la recerca que l’autor feu de les tècniques avantguardistes, i la mort, l’any 1924, de Joan Salvat-Papasseit. Aquesta etapa es caracteritza per la influència del cubisme i del futurisme i per la publicació de diverses revistes:

• Trossos, dirigida per Josep M. Junoy i J. V. Foix, és difusora de manifestos que facilitaren l’arribada del cubisme, el dadaisme i el futurisme. Els articles de difusió literària i pictòrica es combinaven amb informacions, crítiques i traduccions provinents de l’avantguarda francesa i italiana.
• Un enemic del poble. Full de subversió espiritual, dirigida per Joan Salvat-Papasseit, aparegué com una publicació de caire regeneracionista que va publicar textos i manifestos avantguardistes.
• Arc Voltaic. En l’únic número d’aquesta revista es publicaren poemes de Joan Salvat-Papasseit i Joaquim Folguera.

La segona etapa

La segona etapa comprèn des de 1925, quan J. V. Foix comença a dirigir Trossos, fins a 1934, moment en què els grups avantguardistes s’han dissolt. Aquesta etapa es caracteritza pel ressò que tenen les tesis surrealistes, difoses inicialment mitjançant la Revista de Poesia. La plataforma més destacada d’aquesta segona etapa és la revista L’amic de les Arts, que aplega un bon nombre d’intel·lectuals: Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, S. Sánchez-Juan, J. V. Foix, que hi traduïa textos francesos, i Salvador Dalí, que hi exposà les bases del mètode paranoicocrític, una via d’investigació que ell aportà al surrealisme. L’amic de les Arts va publicar el “Manifest Groc” de S. Dalí, S. Gasch i Lluís Montanyà, en què exposaven una fusió de conceptes dels corrents avantguardistes predominants i condemnaven, a causa del seu caràcter obsolet, la cultura sentimental i populista d’aire romàntic i els seus coetanis noucentistes, alhora que propugnaven una nova vida moderna en què valoren el cinema, l’esport, el jazz..., és a dir, les diferents manifestacions culturals dels nous temps.