Modernisme Català: Maragall, Poètica de la Sinceritat i Corrents Europeus

La Poètica de la Sinceritat en el Modernisme Català

Els poetes modernistes van reaccionar contra la tradició dels jocs floralescos, que consideraven mancada de sinceritat a causa del seu llenguatge arcaïtzant i artificiós i els temes repetitius (fe, pàtria i amor). Com a alternativa, van proposar una poètica de la sinceritat, amb un llenguatge real, actual, però depurat i culte.

Corrents Poètics Adoptats pel Modernisme

Els poetes modernistes van adoptar els corrents poètics més importants de l'Europa de tombant de segle:

• El Parnassianisme: L'Art per l'Art

  El parnassianisme és un moviment literari francès de la segona meitat del segle XIX creat com a reacció contra el romanticisme de Victor Hugo, el subjectivisme i el socialisme artístic. Els fundadors d'aquest moviment van ser Théophile Gautier (1811-1872) i Leconte de Lisle (1818-1894).

  El Parnassianisme va sorgir com una antítesi del romanticisme i els seus "excessos": excés de subjectivisme, hipertròfia del jo (creixement excessiu i anormal), excés de sentiment. Els parnassians tenien molta cura de la forma. Forma i contingut havien d'anar d'acord. El lema del parnassianisme era: "L'art per l'art", art vist com a forma i no com a contingut.

• El Prerafaelitisme: Bellesa i Món Idealitzat

  Aquest corrent poètic cerca la bellesa en un món idealitzat. Pren com a model els poetes i els cavallers medievals. Així mateix, la dona a qui s'adreça és o bé una dona pura, virginal o innocent, o bé una dama sense pietat.

• El Simbolisme: La Realitat Amagada i la Intuïció

  Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del XIX, que presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuïr.

  Un tema constant fou el de la dona, venerada o temuda, ésser angelical (Ofèlia) o maligne (Salomé). També ho fou el de la mort, amb l'al·lusió al més enllà. Sovint la dona i la mort van unides: l'una porta a l'altra, segons els simbolistes. Tècnicament i ideològicament, els simbolistes no acceptaren ni l'academicisme ni el realisme, i s'allunyaren també de l'impressionisme.

Joan Maragall: Vida, Obra i Vitalisme

Biografia de Joan Maragall

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911) va ser el fill hereu d'un industrial tèxtil. En contra de la voluntat del seu pare, que volia que continués el negoci, Maragall va estudiar la carrera de Dret, però va exercir d'advocat molt poc temps. El 1890 va entrar com a secretari de redacció del «Diario de Barcelona», diari de tendència conservadora en el qual va publicar centenars d'articles en castellà sobre literatura, política i temes socials.

Va començar la seva col·laboració a la revista L'Avenç, on va fer conèixer els autors europeus més importants del moment, sobretot Nietzsche, de qui va rebre una forta influència.

Si la seva vida familiar va ser feliç i plàcida (va tenir tretze fills), no ho va ser, en canvi, l'entorn social que va viure; per això, tant la seva poesia com els seus articles periodístics expressen les seves preocupacions socials en una època en què es presagiaven ja els grans canvis que es van produir el segle XX, del qual només va viure una dècada.

La Teoria de la Paraula Viva de Maragall

A la seva obra en prosa, concretament en el llibre d'assaig Elogi de la Paraula, Joan Maragall exposa la seva teoria poètica i el seu concepte de l'art i la poesia. Exposa les seves idees basades en l'espontaneisme poètic, la "Teoria de la Paraula Viva".

Segons aquesta teoria, els poetes tenen una gran capacitat de meravellar-se i de retornar als mots la plena intensitat de sentit; per això han d'expressar l'emoció estètica sense el filtre de l'elaboració racional, com si fos dictada per la veu interior que experimenta el sentiment. És a dir, la poesia és fruit de la inspiració.

D'entre tots els poetes del tombant del segle, l'obra poètica de Maragall és la més coherent i significativa dins el corrent modernista. La seva base ideològica-filosòfica fou el vitalisme de Nietzsche.

Obra Poètica de Joan Maragall

L'obra poètica de Maragall consta de cinc llibres. Destaquen:

• "Poesies" (1895): Paisatge i Decadentisme

  Hi abunden les descripcions de paisatges naturals. Alguns poemes, reflex del món interior del poeta, poden ser qualificats de decadentistes. Hi trobem La vaca cega (equilibri entre sentiment i objectivitat amb què transmet la seva visió de la naturalesa).

• "Visions i Cants" (1900): Mites Catalans i Música

  Vénen a ser dos llibres publicats en un sol volum. A les Visions tracta diversos mites de l'imaginari català: per exemple, el comte Arnau. Els Cants són poemes escrits per ser musicats.

"