Modernisme Català: Etapes, Tendències i Joan Maragall

El Modernisme Català: Context i Característiques

En el Modernisme, predominen el nacionalisme i el progressisme. El catalanisme polític adopta una tendència federalista i republicana, diferent del nacionalisme nostàlgic i conservador de la Renaixença.

L'ideari polític i literari del Modernisme es va divulgar sobretot a través de la revista L'Avenç (1892-1911).

Etapes Fonamentals del Modernisme

El moviment modernista es desenvolupa en dues etapes principals:

• Etapa de formació: Integra les festes modernistes i la publicació d'articles a diverses revistes.
• Etapa de consolidació: Es caracteritza per una disminució de l'oposició social i l'acceptació i assimilació de les noves manifestacions artístiques per part de les classes governants.

Principals Tendències del Modernisme

Dins del Modernisme, es distingeixen dues grans tendències:

Regeneracionisme

Els escriptors regeneracionistes ataquen el conservadorisme de la burgesia catalana i advoquen per una literatura compromesa amb la societat. El seu objectiu és dotar l'individu dels mitjans ideològics necessaris per alliberar-se dels prejudicis i les cadenes socials. Aquesta tendència inclou figures radicals (com Jaume Brossa) i conservadores (com Joan Maragall).

Esteticisme

Els conreadors de l'esteticisme defensen l'ideari de "l'art per l'art". S'identifiquen amb el decadentisme, un corrent constituït a partir de les influències simbolistes i prerafaelistes. Aquests artistes sovint es marginen de la societat i viuen com a bohemis, dedicats exclusivament a la producció artística (com Santiago Rusiñol, Raimon Casellas i Adrià Gual).

La Poesia Modernista: Models i Estils

Model espontaneista i vitalista (influència de Nietzsche)

Representat per Joan Maragall, aquest model rebutja el pessimisme i l'excessiva artificiositat dels artistes simbolistes i decadentistes. Parteix del vitalisme de Nietzsche i considera que la literatura i l'art han d'anar més enllà de la simple descripció de la realitat.

Model formista (Escola Mallorquina)

Establert per l'Escola Mallorquina, liderada per Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Aquests poetes s'allunyen de les postures ideològiques i estètiques del Modernisme català i es vinculen amb els poetes noucentistes. El seu tret distintiu és la perfecció formal, el retorn al classicisme grecollatí (tant en la versificació i el rigor formal com en el tractament del paisatge), l'equilibri i l'harmonia general dels poemes.

Model classicista

Aquests poetes estan influïts pel simbolisme. Defensen formes com el sonet i utilitzen un llenguatge poètic sofisticat i culte.

Joan Maragall: Figura Clau del Modernisme

Joan Maragall era un burgès culte, de profundes conviccions religioses, que vivia com a rendista i gaudia d'un gran prestigi social i intel·lectual. La seva mort es considera sovint com el final del moviment modernista.

Concepció Poètica i Obra Assagística

Maragall va exposar la seva concepció romàntica de la poesia en dos llibres d'assaig: Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1907). Partia de l'espontaneïtat creativa que permetia la sinceritat del poeta. Creia en la inspiració, que considerava d'origen diví; per tant, el poeta havia d'expressar-se seguint aquesta inspiració, "com li surt de dins", sense la intervenció de la retòrica.

Obra Poètica Destacada de Joan Maragall

Entre les seves obres poètiques més importants es troben:

• Poesies (1895)
• Visions i Cants (1900)

Aquestes obres presenten una temàtica diversa i una gran atracció per la naturalesa en llibertat, sempre plena de misteris (com es reflecteix en poemes sobre els Pirineus i la muntanya).

La influència de Nietzsche es manifesta en el vitalisme d'alguns poemes (com Cant dels joves) i també en la visió decadent del superhome.

El seu compromís amb l'època el va portar a escriure obres on critica la societat espanyola i catalana (com Oda a Espanya i Oda nova a Barcelona), en les quals reflecteix la seva proposta catalanista (per exemple, a El cant de la Senyera).

En el seu Cant espiritual, Maragall exalta la vida terrenal i els sentits, que li permeten gaudir-ne, i demana a Déu que el món sigui la seva eternitat.