El Modernisme Català: Art, Literatura i Transformació Social

El Modernisme
El modernisme sorgeix com a moviment a l'entorn del 1892. Va tenir importància en l'arquitectura i va influir moltíssim en la decoració. El modernisme va néixer com una explosió de
llibertat, de reacció contra el passat, de rebuig a la lletjor de la ciutat industrial i la producció en sèrie.
Els modernistes catalans van trencar amb les convencions creatives i morals existents en el segle XIX i van voler allunyar-se del naturalisme positivista i conservador que dominava l'escena artística i literària del moment. Els nous gustos modernistes van ser el reflex d'un canvi de mentalitat i d'una reacció contra la tradició acadèmica. Defensaven la fantasia i el somni caracteritzats en un canvi estètic que arribés a tots els elements de la vida quotidiana.
El modernisme hauria de representar: El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb la més moderna avantguarda intel·lectual europea. La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea. La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit
cosmopolita.
Santiago Rusiñol fou un artista polifacètic i un dels líders del modernisme a Catalunya. Va ser pintor i va fer articles escrits en castellà. La seva obra literària important en català va ser ‘Anant pel món, llibre de records’.
Joan Maragall és el primer poeta clàssic del segle XX. Maragall recull i esmena la tradició jocfloralesca de la Renaixença, el romanticisme de Verdaguer, descriu a L'auca del senyor Esteve i el don José de què Sagarra parla en les seves Memòries, fa notes autobiogràfiques escrites i parla de la
trajectòria personal i literària.

Visions & Cants (1900) és el segon llibre de poemes de Joan Maragall defensant en articles al Diario de Barcelona. Compromès amb el programa federalista però sense acceptar mai un càrrec públic, Maragall estructura el seu poemari de manera molt coherent i didàctica en tres parts. A la primera, Visions, el poeta sotmet a revisió uns valors ancestrals de la consciència col·lectiva actualitzant les figures de cinc personatges llegendaris, amb la il·lusió. I si el que el poeta cercava en les Visions també serà molt fàcil de trobar en els Cants, els poemes de la segona part no en podien quedar del tot al marge. Entre el passat de les Visions i el present i l'esperança de futur dels Cants, Maragall interromp, però no trenca, la unitat temàtica que sempre va voler per als seus llibres. Dels vuit Cants que formen la tercera part, només n'hi ha un que pròpiament no ho és: “La sardana”, poema que Maragall ja tenia escrit en publicar el primer llibre. Situaria la dansa com a activitat col·lectiva, en un nivell més ritual, i per tant, més bàsic, que no els cants, que impliquen l'ús de la paraula.
Prudenci Bertrana, escriptor modernista és fidel a una vocació artística. Intenta trobar el seu camí d'expressió a través de la pintura. Fou un escriptor modernista català, conegut sobretot per la seva novel·la Josafat (1906). Va començar els estudis d'enginyeria industrial, va abandonar la pintura i el 1902 va entrar a la redacció de la revista Vida. Bertrana hi va publicar comentaris sobre art, proses poètiques i contes, com La guineu, un relat rural.

Josafat (1906) L'argument podria resumir-se en forma de breu nota informativa de diari. Estem davant d'una novel·la breu i estructurada en tres parts ordenades. A Josafat hi ha tres capítols d'introducció, tres de nus i tres de desenllaç. No hi ha gaire intriga ni grans incidents. Els elements premonitoris juguen un paper important dins del pensament del lector, que, des de la primera pàgina, més que sotmès a la sorpresa, se sent esperonat a la comprovació. Trobem que el capítol primer ve a ser un resum esquemàtic dels elements bàsics de la novel·la. Se'ns descriu l'ambient que és un món, la torre de l'església de Santa Maria, on passarà tota l'acció. Se'ns presenta el protagonista i el final del capítol connecta amb el final de la novel·la. El capítol dos inclou un modest incident; sembla estar construït tan sols per fer avançar l'argument. Quan arribem al tercer, dos personatges irrompen en l'acció, dins la torre tancada i tot de presagis fatals brollen. La segona part comença, doncs, en el capítol quatre, on se'ns descriu amb més detall encara el domini de Josafat dins els espais de l'església. Es veu amb cor de defensar-se d'un atac. El capítol cinquè constitueix l'esclat de la unió entre la parella protagonista. El capítol sisè, Josafat desitja confessar-se; al final del capítol ho fa. El capítol set avança amb el cop mortal. El vuit comença enllaçant amb el final del sis, la presència del jesuïta. El capítol nou, el darrer, és un dia normal, són pràcticament les úniques imatges lluminoses que Bertrana concedeix a l'espai de la novel·la. Personatges, n'hi ha quatre: Josafat, Pepona, Fineta i l'església. Josafat té una connotació bíblica, religiosa; Pepona fa pensar en una nina barata de galtes vermelles i Fineta ens suggereix una certa pretensió d'elegància i de vanitat.

Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert, novel·lista i narradora. També va escriure poesia i monòlegs teatrals. Va mostrar una certa resistència a les intervencions públiques i va establir relacions amb els grans escriptors de l'època com Joan Maragall i Narcís Oller. Va col·laborar en diverses publicacions periòdiques com Joventut. Fou nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Solitud (1905) publicada a la revista Joventut, l'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment, la pròpia realització li suposa assumir la solitud. Estil ric en imatges i recursos. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. Caterina Albert s'escrivia amb Maragall, “Les muntanyes”, la muntanya és un dels grans protagonistes de l'obra. Està parlant de la muntanya que coneix, la pirinenca. La Mila és el paisatge, però això va en totes dues direccions, perquè també el paisatge és ella.