El Modernisme Català: Art, Literatura i Renovació Social

El Modernisme: Característiques

A finals del segle XIX (c. 1880) i principis del XX, va predominar a tot Europa el Modernisme, amb diferents denominacions segons els països, però sempre amb alguna referència a la novetat o a la modernitat. Es tracta d'un conjunt de corrents artístics i estilístics que tenen com a objectiu modernitzar la societat europea, trencant amb el passat. També comparteixen altres característiques: reacció contra la cultura burgesa, constaten el divorci entre l'artista i la societat, reivindiquen la forma de vida bohèmia. Hi ha dos tipus de bohèmia: bohèmia negra i bohèmia daurada.

Modernisme Català

La imatge que es té del modernisme català prové de les arts plàstiques, sobretot de l'arquitectura, amb les figures d'Antoni Gaudí (la Pedrera) i de Lluís Domènech i Muntaner (el Palau de la Música). Al 1890, el moviment té orígens antiburgesos, en alguns casos de manera radical, relacionant-se amb els moviments d'esquerra i amb un accentuat nacionalisme. És una reacció a la ideologia conservadora i regionalista que predomina durant la Renaixença. Durant força temps, però, dins del modernisme català hi conviuen dues tendències diferents:

Regeneracionisme

Demana canvi social i polític per "regenerar" la societat, i pretenen provocar-lo a través de l'art. Jaume Brossa n'és un gran defensor.

Esteticisme

Fonamenta la transformació de la societat a través de l'art des d'un punt de vista estètic, entès en un sentit ampli: arts plàstiques, literatura, música, representant Santiago Rusiñol.

L'evolució del modernisme català viu dues etapes diferenciades:

1890-1900

Etapa combativa. Els modernistes divulguen les seves idees en quatre revistes: L'Avenç, Catalònia, Pèl & Ploma, Els Quatre Gats.

1900-1911

Etapa més literària, menys ideològica, més esteticista. La burgesia assimila l'estètica modernista. Joventut n'és la revista més representativa.

Santiago Rusiñol

Dramaturg, poeta, novel·lista, activista cultural. Neix a Barcelona el 1861, en l'alta burgesia catalana, a la qual s'oposa per anar-se'n a París. Al seu retorn, ja membre de la "bohèmia daurada", Rusiñol forma part del grup d'Els Quatre Gats i organitza les Festes Modernistes de Sitges. Mor el 1931 a Aranjuez mentre en pintava els jardins. El teatre de Rusiñol comprèn obres que representen tres tendències diferents:

Teatre Simbolista

Sorgit a França, reacciona contra el realisme i pretén suggestionar a través de la paraula. Baudelaire, Verlaine i Mallarmé n'eren els seus representants. Rusiñol escriu L'alegria que passa (1891) i El jardí abandonat (1900) sota aquesta influència.

Teatre de Denúncia

Planteja en el seu teatre com l'individu s'enfronta a la societat, gregària i inculta. Va influir en part del teatre català, i parla de les guerres colonials.

Teatre Humorístic i Costumista

L'auca del senyor Esteve (1971), primer novel·la i després obra de teatre, planteja la relació de l'artista amb la societat burgesa: el protagonista.

Víctor Català

Caterina Albert i Paradís va néixer a l'Escala el 1869, i és considerada la gran novel·lista del modernisme català. Era propietària rural, i des de ben jove es va dedicar a l'escriptura i la pintura. Víctor Català, el seu pseudònim masculí, té l'origen en un escàndol: el que va provocar amb l'escriptura del monòleg La infanticida (1898). Des de llavors, va firmar la resta de la seva obra amb aquest pseudònim. La seva obra fonamental és Solitud (1905). Més endavant, l'autora també escriu Drames rurals (1902) i Un film (3000 metres) (1918). Mor a l'Escala el 1966.

La Novel·la Modernista Catalana

Víctor Català no és l'únic del gran moment que travessa la novel·la en català durant el Modernisme. Raimon Casellas és l'autor de Els sots feréstecs (1901), en què planteja el drama de mossèn Llàtzer. L'obra es converteix en una al·legoria del fracàs regeneracionista en la seva voluntat de dirigir i modernitzar el país.

Joan Maragall

Barcelona el 1860, és fill d'industrial tèxtil. No va voler continuar el negoci familiar i va aconseguir convèncer el seu pare que el deixés estudiar la carrera de dret. Durant un temps va exercir com a advocat, fins que ho va deixar per dedicar-se al periodisme. Va escriure un bon nombre d'articles per al Diario de Barcelona i per a L'Avenç. Poemes ja clàssics, com "La vaca cega" o "Oda a Espanya". La seva obra poètica només compta amb cinc llibres: Poesies (1895), Visions i cants (1900), Disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911).

La importància de Maragall se centra en la seva obra poètica, però sense oblidar l'assaig, on exposa les idees que té sobre poesia. Una d'aquestes idees és la paraula viva.

Poesia Modernista

Maragall és el representant de la poesia modernista catalana, però no l'únic. La poesia catalana d'aquest període es caracteritza per una diversitat estètica i per la voluntat de distanciar-se de la poesia dels Jocs Florals, que troben poc sincera i molt impostada. Les estètiques europees que influeixen en la poesia catalana modernista són les següents:

Simbolisme

Moviment sorgit a França que va reaccionar contra el realisme i es basa en la suggestió i en una tendència cap a tot allò que era vaporós, imaginari i, fins i tot, espiritual, sovint a partir de la revolta individual. En van ser representants els poetes Charles Baudelaire, Paul Verlaine i Stéphane Mallarmé.

Decadentisme

Tendència francesa que exagera aspectes del simbolisme i es recrea en el que interpretava com la decadència del final de segle, buscava la transformació de la realitat a través de l'art i la bellesa. Representants: Paul Verlaine, Gabriele D'Annunzio i Oscar Wilde.

Prerafaelitisme

. Moviment pictòric i poètic anglès q influeix en el simbolisme. Es caracteritza pel retorn al món de la natura, el misticisme, la predilecció pel món medieval cavalleresc, la influència de Dante i dels mestres del primer Renaixement italià. Alexandre de Riquer gran representant català.

Parnassianisme. Moviment literari francès que s'oposa a l'excés de subjectivitat i d'emoció del Romanticisme. Prefereix un retorn als clàssics, rebutja la inspiració i defensa la perfecció tècnica. Els temes que tracta són històrics. Jeroni Zanné n'és el representant català

Vitalisme. Tendència filosòfica antiracionalista que dona un paper central a la vida humana individual i defensa la regeneració de la societat. Nietzsche és un dels seus ideòlegs, i el màxim representant del vitalisme poètic a Catalunya és Joan Maragall.

L'ESCOLA MALLORQUINA

Els noucentistes, posteriors als modernistes, van aplicar l'apel·latiu d'Escola Mallorquina no només als poetes nascuts a les Illes Balears, sinó també a aquells que hi compartien un model de llengua subtil, delicat i refinat. Miquel Costa i Llobera, Gabriel Alomar, Miquel dels Sants Oliver i Maria Antònia Salvà en van ser els seus màxims representants. El gust pel classicisme, l'assimilació de la tradició popular, la idealització del paisatge mallorquí (ideal de la mediterraneïtat i, per tant, en relació directa amb els clàssics), l'arrel cristiana i una ideologia conservadora en són les seves característiques.

Aquestes característiques els acosten molt més als noucentistes, que a partir del 1906 els prenen com a referents. Alguns dels autors de l'Escola mallorquina, fins i tot, s'integraran dins el grup noucentista.

Miquel Costa i Llobera

Pollença el 1854, estudis de Dret a Barcelona, on entra en contacte amb els representants de la Renaixença. El 1885 marxa a Roma per iniciar estudis eclesiàstics, i el 1880 és ordenat sacerdot. El 1890 torna a Mallorca per exercir de predicador. Mor a Palma el 1922.

La seva obra poètica s'inicia amb un període romàntic, representat pel llibre Poesises (1885). Més endavant s'acosta al classicisme amb Horacianes (1906), títol que remet al poeta llatí Horaci. Finalment, d'obres d'inspiració religiosa, amb Visions de Palestina (1908).

Joan Alcover

Neix a Palma el 1854 i estudia Dret a Barcelona, com Costa i Llobera. Durant uns anys entra en política, i fins i diputat a Corts, però torna desenganyat a Palma. La mort de la seva esposa i de dos dels seus fills el marquen dramàticament. Així, la seva poesia té un to greu, en què el paisatge s'identifica amb el seu estat d'ànim. Tot i que va començar a escriure en castellà, Alcover era proper als autors de la Renaixença. A partir del 1903, però, es passa al català i a la seva defensa aferrissada.El seu llibre més emblemàtic és Cap al tard (1909),representa aquesta síntesi de què parlàvem.

Maria Antònia Salvà

(Palma, 1869-Llucmajor, 1958) Filla d família de terratinents. Seu pare era advocat i tenia interessos literaris q va compartir amb la seva filla. seva mare morir quan ella era molt petita. va fer un viatge a Grècia i Terra Santa q descriu en el llibre Viatge a orient amb Miquel Costa i Llobera . primera poeta moderna en català.

Talaiots: El poema, compost per set estrofes de versos octosíl·labs, està estructurat, en primer lloc, pel pretext d'un passeig reflexiu de la veu poètica pel "racó de la marina" que més li agrada fins a acostar-se i mirar dins un talaiot; i, en segon lloc, per una subdivisió de les imatges en tres grans blocs, que podrien permetre dividir el poema en tres parts. En la primera (estrofes 1-3), desfilen uns quants vegetals autòctons (ullastres, cards, magraners bords i donardes). En la segona (estrofes 4-5), apareixen els talaiots, dintre la foscor dels quals "es perd" la ment de la veu poètica. Finalment, a la tercera (estrofes 6-7) apareix un corb que s'atura sobre el talaiot i diu "un mot d'enigma" en un "estrany llenguatge". Després de fugir el corb, el camp visual de l'escena torna a obrir-se al "paisatge".

Desolació: poema que està estructurat en cinc estrofes (sextetes) de sis versos octosíl·labs d'art menor amb una tornada de dos versos, també de vuit síl·labes. L'esquema mètric que segueix el poema és: 8a, 8a, 8b, 8b, 8c, 8c /8c, 8c. A més, s'estructura en cinc parts que corresponen amb cadascuna de les estrofes. Tot i així, després de cada estrofa l'autor utilitza dos versos d'una cançó popular mallorquina, que els podem anomenar tornada.

Oda: L'estructura és composta per vuit estrofes de cinc versos, menys la primera i la quarta, que són de sis. Els versos són octosíl·labs amb cesura o bé tetrasíl·labs, amb excepcions: els versos 29, 34, 37, 39 i 41 són decasíl·labs, i el 32 és hexasíl·lab. Per tant, l'esquema mètric és força irregular.El llenguatge, com sempre en Maragall, és viu i directe, cosa que s'adiu en aquest poema, en què el "jo" poètic es dirigeix a Espanya (figura retòrica anomenada apòstrofe), personificant-la, i la critica. La primera i l'última estrofa se centren en la intransigència lingüística, mentre que les altres parlen del desastre de la guerra, el patriotisme espanyol i les seves nostàlgies. En canvi, si Espanyá és capaç de superar tota aquesta ideologia, Maragall es refereix als oposats a la mort en la penúltima estrofa: la fecunditat, l'alegria, la vida o els colors de l'arc de sant Martí.