El Modernisme: Art, Literatura i Societat a Catalunya

El Modernisme a Catalunya

Època i Orígens

El Modernisme neix a finals del segle XIX, al voltant de la revista L'Avenç. L'any 1891, la revista va engegar una campanya de reforma ortogràfica i va connectar amb artistes que també tenien una actitud crítica i renovadora. Aquesta revista aplegava els fills de la burgesia, que es van rebel·lar contra tot allò que els seus pares representaven.

La Lluita Modernista

El moviment modernista va lluitar contra:

• Un sistema polític i social estancat.
• Una cultura oficial castellana imposada a Catalunya.
• El conformisme de la cultura catalana, consolada per un passat gloriós i satisfeta amb l'embranzida de la Renaixença i els Jocs Florals.

La Renaixença era vista com un impediment per a la creació d'una cultura de prestigi.

Objectiu del Modernisme

L'objectiu principal era crear una cultura nacional que trenqués amb el localisme estret i obrís Catalunya a les noves idees europees. És a dir, una cultura cosmopolita i veritablement catalana.

Conseqüències: L'Enfrontament Artista-Societat

Es va produir un enfrontament entre l'artista i la societat (artista-burgès) (fill-pare). L'artista (el modernista) se sentia portador d'uns valors superiors que no entraven en l'òrbita del materialisme burgès. L'art no es paga amb diners; per tant, el burgès el rebutjava, i a l'artista també.

Aquest enfrontament recull dues línies de tensió:

• Art contra una societat mercantilista que menysprea els productes artístics.
• Artista contra la burgesia: té estabilitat econòmica, però no té poder polític i, per tant, no pot complir amb el paper que li pertocaria com a classe dirigent del país.

L'artista surt malparat d'aquest enfrontament i es converteix en un ésser marginat que adopta formes de vida contràries a les de la classe benpensant.

Característiques de la Literatura Modernista

La literatura modernista gira sempre al voltant de l'enfrontament entre dues forces:

• L'individu enfront de la massa.
• L'artista enfront de la societat.
• La mobilitat enfront de l'immobilisme.
• El progrés enfront de la tradició.
• La sensibilitat enfront de la indiferència.

La literatura ha d'actuar com a revulsiu del país adormit, l'ha d'impulsar cap a Europa.

Creació Literària

El Modernisme va apropar la cultura catalana a les noves inquietuds europees:

• Parnassianisme: Cerca de la bellesa.
• Simbolisme: Posar l'artificiositat per davant de la naturalitat.
• Naturalisme rural: En novel·la, apareix el naturalisme rural, que gira al voltant de la lluita de l'individu per assolir la seva plena autorealització enfront de la societat i de l'ambient que l'envolta.

Exemple: Solitud de Víctor Català

Solitud s'ocupa de l'itinerari vital d'un personatge femení, la Mila, que lluita per la seva pròpia realització. L'assoleix després de veure's violada i destruïda per les forces del mal. No importa: és la revolta, sigui quin sigui el resultat, allò que la salva: la decisió d'abandonar el marit i tornar a la plana, la seva primera decisió lliure. Enfrontament a la natura i al misteri sense poder dominar-lo. L'individu se salva amb la revolta.

Solitud: Història i Temàtica

És una novel·la que comença amb un viatge iniciàtic de la protagonista en dos plans: un d'extern (itinerari vers l'ermita) i un d'intern (camí vers l'autorrealització de la dona i la seva presa de consciència com a individu). Llegir-la al llibre de comentari, pàgines 17-18.

Temàtica: Recerca de la pròpia individualitat i la problemàtica interior d'una dona en conflicte amb el seu entorn social.

Estructura de Solitud

L'estructura està molt lligada a la temàtica de la novel·la. És una estructura tancada en si mateixa en què el contingut temàtic es dóna en dos punts equidistants, on la posició inicial i la final són divergents perquè mostren l'evolució personal d'un personatge (característica modernista). El punt d'arribada, malgrat que es considera el final de l'obra, representa l'inici d'un nou cicle.

• Introducció: Capítols 1-6. Inici de la pujada a la muntanya.
• Desenvolupament: Capítols 7-14. Clímax (ascensió al Cimalt).
• Desenllaç: Capítols 15-18.

Dels capítols: Unitat tancada amb una presentació i un desenllaç que finalitza amb un comentari que clou la narració i manté l'interès per allò que vindrà (això es deu al fet que es publicava per entregues). Alguns capítols s'enllacen per parelles o grups de tres, mostrant diferents aspectes o contrastos:

• Fosca/Claror: Dues percepcions d'un mateix espai en diferents hores del dia.
• La festa de les roses/Gatzara/Relíquies: Els preparatius de la festa, la festa en si i les conseqüències.
• Neteja/Cimalt: Corresponen a dos estadis de neteja, la física de la casa i l'espiritual de la Mila (exterior/interior).
• Cimalt/En la Creu: Dues parts d'una ascensió geogràfica que coincideix amb l'ascensió climàtica.
• Ascensió/Davallada: Inici de l'obra amb la pujada a l'ermita i final de la novel·la amb la tornada de la Mila a les planes. Comença pujant la muntanya i acaba baixant-la.

Punt de Vista Narratiu a Solitud

El narrador es refereix als personatges en tercera persona, combinant l'estil directe amb l'indirecte. El subjectivisme és bàsic a tota la novel·la; la realitat parteix d'emocions i sensacions. Ho sabem tot a partir de les sensacions i pensaments de la Mila. Els altres personatges giren al seu voltant, influenciant-la cadascun de manera diferent.

Temporalitat a Solitud

El discurs temporal és tancat i lineal, però es circumscriu a un fragment de la vida de la protagonista, a l'estil de la novel·la més de tall psicològic del segle XX, allunyant-se de la novel·la del segle XIX, que abastava la globalitat d'una realitat.

• Cronologia: La història va des de la primavera a la tardor (entrada de l'hivern).
• Referències temporals: Quasi tots els capítols comencen amb una referència temporal que enceta o continua el discurs narratiu (...La Mila passà 10 o 12 dies...), (de bon matí...).
• Temps històric: No està especificat per l'autora perquè és irrellevant per als seus propòsits.
• Gradacions temporals: Es donen en alguns capítols en grau ascendent: matí, tarda, etc.
• Flashbacks mentals: Desviacions cronològiques que es produeixen quan la Mila recorda fets anteriors (per exemple, la seva vida).

Tècniques Narratives a Solitud

Narració i diàlegs: El pretès objectivisme narratiu aviat es converteix en omnisciència quan la Mila es converteix en l'ull del narrador i ens anirà desxifrant la realitat. Hi ha un joc de relacions entre la subjectivitat de la protagonista i el seu entorn, que ens és descrit en funció de l'estat d'ànim de la Mila. Per això s'ha de distingir entre allò que la Mila "observa" i allò que "veu".

D'aquesta òptica es desprenen diversos models subjectivistes:

• La situació és coneguda pel personatge però no pels lectors. Exemple: "com s'ha engreixat aquest home del casament ençà" (opinió del personatge).
• La situació és coneguda pel personatge i els lectors. Exemple: "Què he fet, alienat de mi, que ja no veuré les cabiroles?".
• La situació no és coneguda ni pels lectors ni pel personatge. Exemple: "M'estima!, m'estima!".

Podríem dir que s'estableixen dos plans narratius: la narradora i la Mila, que s'alternen i s'enllacen en els dos extrems de la novel·la:

• Inici: Pensament inicial de la Mila: Quina solitud!
• Final: El pensament de la Mila l'utilitza l'autora per escriure la part final. "les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en el seu destí".

Llengua i Estil a Solitud

Característiques o influències:

• Influència del teatre: Dramatisme teatral en la trama. El tremendisme d'alguns escenaris, descripcions amb caràcter d'acotació.
• Cromatisme literari: La seva producció com a pintora, escultora i dibuixant es deixa notar en la seva literatura: clarobscurs, acoloriment i pinzellades es noten en la composició i els escenaris: "una boniquesa d'estora tota esfilagarsada que semblava una xarxa espessa de seda groga, ben espurnada d'estels d'or, per la claror que hi rebotia de l'altra banda de marge. Invadida pel dolç recolliment, se li posà davant dels ulls un tel vermell, després blau, després negre...".

Llengua: Rica barreja entre un registre viu, imaginatiu, que combina el lirisme de la prosa poètica a què aspiraven alguns modernistes, i un registre amb alguns tocs d'aspror. Ús de tres nivells dialectals:

• El de la narradora: culte.
• Resta de personatges: ús més popular i vulgar.
• Pastor: llenguatge on s'hi barregen trets rossellonesos i empordanesos.

Creació d'un llenguatge autòcton i nou, deslligat del llast masculí. Útil per transmetre la fantasia/realitat dels sentiments i vivències d'una dona en un joc que combina el conscient i l'inconscient i que explora i defineix la sensualitat/sexualitat des d'un cos i pensaments femenins mitjançant imatges, metàfores, comparacions i altres recursos.

Descripcions on és útil aquest llenguatge inventat per una dona per descriure els sentiments i pensaments d'una altra dona:

• Sensacions de plaer viscudes pels sentits.
• Maternitat com a projecció afectiva.
• Erotisme.
• Sentiment de culpa pels sentiments eròtics.
• Assetjament sexual.
• Violació com a afirmació de la força i bestialitat sobre la dona.
• Fogositat i desig de passió.
• Frustració sexual.
• Autoestima i reafirmació del jo.
• Posició contrària davant l'amor convencional de lliurament i sacrifici de les dones.

Personatges a Solitud

Tret modernista: L'obra es concentra en l'itinerari d'un personatge.

• Personatge rodó: Mila és l'únic personatge rodó: profunditat psicològica, complexitat i dinamisme evolutiu. També és l'eix articulador temàtic i argumental.
• Personatges construïts al voltant d'unes qualitats inamovibles: Gaietà (el pastor), l'Ànima i el Matias.
• Personatges secundaris: Baldiret, Arnau.
• Figurants: Dones feineres, les multituds de la festa de Sant Ponç i la família del mas.

La caracterització és força essencial i els trets físics, condensats però molt definidors. Exemple: ulls, dents (ajuden a perfilar els trets morals o simbòlics).

Es divideixen en dos grups partint d'una dualitat còsmica:

• Bé: Pastor i Mila.
• Mal: Matias, Ànima.

Evolutivament, la Mila seguirà el mestratge del pastor i el Matias el de l'Ànima.

Subdivisions de valors morals i conceptuals relacionats amb la dualitat abans esmentada:

Espiritualisme/materialisme, saviesa/niciesa, activitat/passivitat, individu/massa, feminitat/masculinitat, joventut/vellesa, bellesa/lletjor, llum/foscor, diví/demoníac, vida/mort...

Relació de la Mila amb la resta de personatges:

• Pastor: Sexuada/asexual, filial/paternal, xaia/pastor, joventut/vellesa, aprenenta/mestre.
• Matias: Treballadora/gandul, erotisme/manca d'erotisme, desperta/adormit, inquieta/indiferent.
• Ànima: Desig afectiu i sexual/desig animal, sensualitat/violència, persona/animal, conill/caçador, xaia/llop.
• Baldiret: Maternal/filial.
• Arnau: Dona/home, desig/por.
• Multituds: Serveixen per afirmar la singularitat del pastor i la de la Mila i accentuar el concepte individu/massa.

El Pastor

Simbolisme:

• El seu ofici el converteix en guia de ramats, però alhora en guia d'ànimes.
• Símbol del món dels desperts. La seva consciència superior contrasta amb la multitud adormida i insensible. Exemple: "la gent d'aquí és nècia(...) Hi ha cops que em fan una pena, si sapiguéssiu! Pobrics!".
• Representa el món humà. La intel·ligència.

Físic: El contrari d'un home mascle (baixet, prim, mirada ampla, infinita).

Vida: Vidu, sense fills per adversitats, sol (connexions amb la Mila: malcasada, anhels maternals, òrfena).

Pastor/Ànima: Sintetitza els valors positius en contraposició als valors negatius de l'Ànima.

Valors positius: Els valors morals que donaran confiança a la Mila (bo, savi, agradós) ens remetran a d'altres més simbòlics (pare, amic, confident, guia, poeta...).

Superhome nietzscheà: És un model moral i estètic fàcil de relacionar amb l'artista messiànic del modernisme que, amb la ment sàvia i intel·ligent, domina l'entorn i, mitjançant la paraula i l'art, és capaç de transformar-lo en un altre de superior, d'ordre moral i ètic.

Funció: El guia. Es converteix en guia de la Mila precisament perquè a través de la paraula domina la realitat, i el seu coneixement forma part del camí iniciàtic de la Mila amb l'objectiu que trobi la seva pròpia paraula. Contrasta amb la manca de paraula del Matias i l'Ànima.

Llenguatge: Inspiració, espontaneisme. Llenguatge ruralitzant (tret modernista) que intenta copsar i recuperar l'ànima catalana originària. Les rondalles denoten coneixement del medi rural.

Natura: Relació ecològica que contrasta amb la indiferència d'en Matias i l'actitud destructora de l'Ànima.

L'Ànima

Simbolisme:

• Representa el món inhumà (instint). I això el defineix físicament i moralment: "Té més pòstis de bèstia que de persona", "és la cosa més roïna de la muntanya".
• Símbol de la capacitat com a agent destructor (contrari al pastor).
• Símbol de la potència reproductora (contrari al Matias).

Físic: Animalització: ulls de boc, dents feridores, genives rogencs (símbol de voracitat), nou punxeguda, extremitats com grapes peludes.

Valors negatius: Lladre, violador, assassí. Representats tots ells per un ganivet.

Subhome: Estat més primitiu de la humanitat segons Nietzsche. És víctima i botxí alhora. No és altra cosa que matèria i pels principis d'aquesta es regeix (inèrcia i causalitat).

Funció: Catalitzador de la tragèdia. Es converteix en l'assassí del pastor i en el violador de la Mila.

Llenguatge: Manca de paraula que el situa a l'extrem oposat del pastor. Profereix exclamacions guturals (Hu, hu, hu, hu...), brams, respiració propera a una fera. Continua l'animalització començada en la descripció física. Dicció vacil·lant, frases molt curtes, molts punts suspensius que denoten una conversa poc fluïda.

Natura: No té sensibilitat ecològica. És un caçador furtiu. En aquesta obra, la complicitat entre bella i bèstia (Mila/Ànima) no és possible. L'autora prefereix mostrar una visió ancestral i crua, més propera al conte de la Caputxeta Vermella/llop, que mostra l'exercici de la bestialitat sexual sobre la dona.

La Mila

Tret modernista: Novel·la de formació. Això justifica els pocs detalls del passat de la Mila, els quals no se'ns donen fins al capítol IV.

Vida: Noia òrfena, criada pels parents i abocada a un matrimoni per conveniència o per evitar la soledat. L'evolució i el final alliberador de la Mila no tindran res a veure amb l'inici de la història del seu passat.

Amor: És una dona que sent la força de l'amor en diverses possibilitats: conjugal, extraconjugal, maternal, social, etc. Tot contrastant-ho amb les pors, la insatisfacció i la frustració. Tot això expressat des d'un jo femení. Acompleix el seu desig de comunicació amb el pastor, però no resol l'acompliment sexual. Sent i desitja, però cap dels dos homes a qui està disposada a entregar-se la desitgen (Pastor i Matias). Aquí està el seu drama.

Físic: Pocs detalls perquè això no és important. Sabem que és jove, de bon veure i poques coses més. El que importa d'aquest personatge és la seva evolució interior.

Món interior: Amb poques coses emprèn un viatge cap a la individualitat, l'autonomia. El trajecte s'esglaona en tres trams en els quals, a poc a poc, es trencaran els aspectes morals que impedeixen l'evolució de la protagonista: la por, la ceguesa i el desconeixement propi i de l'entorn.

• 1r tram:
  • Manca de decisions: canvi de residència de forma involuntària.
  • Dependència: Com s'ho hauria fet la primera nit, si s'hagués de cuidar de tot soleta?.
  • Inconsciència: Se sentí novament inquieta i mortificada sense saber per què.
  • Por: És mala cuca la por i cal desniar-la.
  • Inestabilitat emocional: És un manat de nervis.
  • Ceguesa: "Repari que vós sempre goiteu enlaire com els ceguets... Cal escampar els ulls pertot, dona...".
  • Ingenuïtat: Vós sou massa bona...

  El procés evolutiu serà la superació d'aquests entrebancs morals. La Mila és encara un "ésser" en potència subjecte als lligams de la matèria. Davant la por al desconegut té dues opcions: ignorar el nou espai o aventurar-s'hi. Per això, quan apareix el pastor, no dubta, entreveu la seva singularitat i opta per deixar-se guiar.

• 2n tram:
  • 1a part: Passar a l'acció. Combatre el medi. Realitza el primer acte individual, segellat amb el vistiplau del mestre: la neteja. Posar ordre al caos. La Mila copsa que el pastor és un ésser superior i sent que el seu ésser està obert al canvi i al moviment.
  • 2a part: Afirmació del seu criteri. Culmina en l'ascensió al Cimalt. La Mila vol ser com el pastor. D'aquí que confongui els impulsos físics amb els espirituals. El rebuig sexual del pastor i la seva edat la porten a qüestionar el mestre, a afermar el seu criteri i a conèixer les limitacions del seu jo de carn i ossos.
• 3r tram:
  • Camí en solitari: És necessària la desaparició del mestre perquè la Mila faci el camí en solitari, passi de noia/ovella a dona/pastor.
  • Darrera prova: A recer del protector/pastor no era possible l'actuació de l'Ànima/llop. Ara li resta l'encarament amb la crua realitat, la darrera prova del viatge que l'autora polaritza en la violació.
  • Claror i enteniment: Arriben després de la dolorosa experiència i d'aquí passa a assumir la soledat. Veiem que al final del 3r tram els trets inicials caracteritzadors de la Mila s'han regirat. Ara és conscient, hi veu i, per tant, no tem. És a la vora de Nietzsche: "arriba a ser el que ets". És a punt de tenir una veu pròpia i de partir a la recerca d'una vida pròpia.

El Matias

Palesa la incomunicació en l'àmbit verbal (contrari al pastor) i la indiferència en l'àmbit sexual, contribuint a la frustració sexual de la Mila. Aquests dos aspectes els simbolitza en l'esquena dreçada com un mur infranquejable.

Procés de la Mila envers ell: Consideració, efecte, paciència, resignació, menyspreu, abominació.

Físic: Flacciditat com a mostra d'impotència sexual.

Trets negatius: Feble, covard, mancat d'enginy, inactiu, gandul. Pertany al món dels adormits, antítesi del vitalisme nietzscheà.

L'Arnau

Manifesta l'enamorament sincer per la Mila i està disposat a renunciar a casar-se amb la seva promesa.

Símbol: Desig i potència sexual.

Físic: Jove i ben plantat.

Mila: Desferma la seva sexualitat. Per fi desitja i és desitjada. Però aquí arriba la contradicció: no satisfà les seves ànsies sexuals ni de maternitat. I la negativa no és per qüestions morals, perquè bé estava disposada a lliurar-se al pastor. L'explicació potser és que ella reconeix en el pastor un ésser superior, ella vol "ser pastor" i en l'Arnau veu un ésser igual a ella mateixa; potser, per extensió, fa referència a una opció sexual entre iguals o, si més no, diferent de la que estableix l'ordre social entre home i dona.

Somnis, Signes i Símbols a Solitud

Títol: Símbol que pretén suggerir un procés, una sensació, un estat moral o anímic del personatge. És la clau de tot.

Somnis: Normalment actuen com una premonició.

Espai:

1. Muntanya:
   • Té un doble significat:
     • Inaccessibilitat: Consciència empresonada en la por, amb dificultats per resoldre.
     • Espiritualitat: Desig d'elevació espiritual.
   • L'estructura de l'obra té forma de muntanya: a mesura que l'obra avança, la relació de la Mila amb la muntanya es torna més accessible i es resol amb la desaparició de la por i el desenvolupament sensual.
   • Les ascensions són esglaons de l'escala de coneixement. Així doncs, aquest espai no és un simple element escènic, sinó que fa de vertader actuant.
   • Muntanya:
     • Espai geogràfic: Funció referencial i narrativa. Es concreta en desplaçaments tangibles i en topònims ficticis, alguns amb noms inquietants (Pas de llamps, Torrent de la mala sang) i en un mínim de reals (Barcelona).
     • Espai psicològic: L'autora descobreix en els fenòmens de la naturalesa un mirall sensible a l'esperit (relació externa/interna). Tant és així que la muntanya adquireix una autonomia tal que els personatges semblen supeditats al paisatge.
2. Pic lluminós:
   • Relacionat amb el pastor. Clar indici del rol de guia il·luminador iniciàtic, ja que l'evolució de la Mila es planteja com un aprenentatge simbolitzat pel pas de la foscor a la claror.
   • El contrast llum/foscor va aparellat al concepte vida/mort.
   • Trobem senyals lluminosos com l'ametller florit, d'altres de més tèrbols, l'òliba, i d'altres completament ennegrits: muntanyes amortallades per la boira negra.
3. Sant Ponç:
   • La caracterització del sant és tenyida per la repulsió i angoixa que provoca en la Mila. Dos aspectes del sant que relaciona amb els dos personatges que més fàstic li acaben fent:
   • Matias: Relaciona el ventre inflat del sant amb la bossa tova del Matias. Formaria part de la simbologia de la impotència a través dels objectes flàccids i tous.
   • Ànima: El peu llarg i punxegut s'arrengleraria amb els objectes llargs, tallants, durs, símbol de virilitat agressiva.
   • Contraposició de dos espais: Ermita/Bram.
   • El peu és també un símbol de suport a la persona i, per extensió, a l'ànima. Un peu deforme significa un defalliment de l'esperit. Així, podem també veure una crítica a la flonjor i artificialitat del món eclesial, en contrast amb la força d'un món autènticament espiritual i més viu encarnat en la natura.
4. Les boletes de Galleran i el trenc:
   • Dolor de les boletes en passar pel trenc: representen la violació.
   • Boletes de Galleran: llavors de fecundació.
   • La ferida premonitòria del somni causada per Sant Ponç es fa real amb un objecte dur com el fal·lus erecte de l'Ànima.
   • Però, a més, el somni presenta un forat per on passen les boletes feridores. Aquest forat es refereix a la vagina i té simbòlicament dos plans:
     • Fecundació: Ens transporta al prec que fa la Mila en el seu moment per quedar-se embarassada.
     • Obertura: Ferida metafòrica interna. La marca d'una experiència dolorosa (violació) però necessària per a prendre noves posicions davant la vida.

Altres:

• Cargol: Associat al plaer o al desig.
• Conill: Símbol de llibertat. Esdevé feble davant el caçador furtiu; per això, tant la Mila com el pastor són comparats a un conill. Tots dos seran víctimes de l'Ànima, el caçador furtiu.
• Mar: La Mila el descobreix al simbòlic Cimalt i és descrita sota el seu punt de vista amb tres comparacions decebedores i amb possibles connotacions virils.
• Cimalt: Inici del coneixement, abandó del món de les aparences. Ara ja és a punt de veure les coses amb els seus "ulls" i no a través de les fabulacions dels altres. En deixar l'ermita i la muntanya deixarà aquella mar tan retreta i exalçada pels homes. La seva serà, d'ara endavant, la mar de la seva imaginació, plena de faules portentoses.

Aspectes Modernistes de l'Obra

.
Relacions de l'individu amb el món que l'envolta dins d'una concepció de la natura coma realitat totalitzadora que conté l'element vivificador o destrucotr. (seguint els raonaments de Nietzsche). Tema de l'autorealització. Concepció elitista de l'Artista com a ésser superior i en oposició a les masses. Revitalització del vessant ruralista lluny de la idealització romàntica o folklòrica. Afanya d'escorcollar els sentiments de l'ànima humana. Preferència pels aspectes tràgics de les accions. Tria de personatges marginats o inadaptats Influència del media sobre els personatges. ASPECTES NO MODERNISTES No pretén objectivar la realitat sinó que ofereix una visió personal, més subjectiva que permet la filtració de l'emotivitat i dels estats d'ànimde la protagonista. Üs de recursos simbòlics capaços de transmetre una realitat suggerida. Recerca d'un llenguatge capaç de transcendir la realitat, la qual cosa fa que l'obra es titlli de poema en prosa. Pel trencament amb el determinisme ja que la protagonista trenca amb el medi que l'envolta.

MARIA ROSA
L'obra de Maria Rosa, escrita per Àngel Guimerà al segle XIX, és una de les obres més representatives d'aquest autor, amb una temàtica amorosa i dramàtica, que va ser escrita per encàrrec per l'actriu Maria Guerrero. La Maria Rosa és una noia del proletariat que viu amb una gran amargor perquè han detingut al seu marit, l'Andreu, per l'assassinat del capatàs. El porten cap a Ceuta on un temps més tard mor. Mentre això passava, en Marçal volia tenir a la Maria Rosa seva, però ella s'estimava a l'Andreu i encara sabent que ell havia mort no volia estimar a cap altre home, i es va traïr ella mateixa enamorant-se d'en Marçal. En Marçal va conseguir casar-se amb la Maria Rosa i la nit de les noses la Maria Rosa el va matar quan en Marçal li confessà que ell va ser qui va matar al capatàs i no l'Andreu, fent així que condemnessin a l'Andreu i ell n'era l'únic responsable de la seva mort. Hi ha un triangle amorós entre en Marçal, l'Andreu i la Maria Rosa; el que sent en Marçal per la Maria Rosa és un desitg sexual (Eros) i el que sent ella per ell també, quan l'Andreu mor, en Badori és qui té la rivalitat amb en Marçal per aconseguir a la Maria Rosa. En Marçal demostren aquesta passió vers la Maria Rosa quan explica que va anar a veure-la mentre rentava la roba: Marçal: [...] Jo me la mirava ficant-me per un brut d'esbarzers i de gatoses: me punxava tot jo; però hi era a propet! I ella al torrent, arremengada de braços, agafava la meva brusa, la meva samarreta...tot; i ho rebregava, i rebregat ho ficava a l'aigua que corria, i ho tornava a treure posant-hi el sabó, cobrint-ho amanyagant-ho, sense adonar-se'n, com si fes postures. I jo, què bèstia, eh? Hi gosava com si fos dintre. Al veure a la Maria Rosa rebregant la roba, s'imaginava dins de la roba que ella està rentant, mentre es punxava amb els esbarzers, li produïa una sensació de plaer. Aquests són elements sadomasoquistes pel desig de possessió. La Maria Rosa també expressa la seva passió vers l'Andreu explicant com es van coneixer: Maria Rosa: [...] Un vespre, vet aquí que sopàvem a vora del cup veremadors i veremadores. Jo era d'esquena a l'Andreu [...] La llum de les graelles li pegava de manera que la seva ombra ballava davant meu a terra. Jo que dic: -Mireu's-e el trepitjador: balla igual que un mico.- [...] l'ombra ja no ballava, i es va anar fent menuda, i va estendre un braç, i de cop me sento que em fiquen pel coll una cosa freda. Jo que faig un xiscle, i la vull atrapar, aquella cosa freda que m'anava per endintre, i que era un gotim de garnatxa [...] I jo, sense saber com, volent-ho atrapar, el vaig esclafar, el gotim, tota roja, rient i enfadada. En aquest fragment del diàleg de la Maria Rosa, hi ha molts elements que expressen erotisme, com el foc, els homes i les dones, la dansa, l'extensió d'un membre, la penetració del gotim, la reacció violenta i les sensacions que experimenta la Maria Rosa que barrejen el dolor i el plaer (està enfadada i rient). Encara que la Maria Rosa també expressa passió la per en Marçal a través d'un somni que va tenir: Maria Rosa: Que la nit passada vaig somiar... que en Marçal era el meu marit, i que el tenia al llit, al meu costat, al lloc de l'Andreu [...] Ell no ho sé que hi ha vist en mos ulls que ara al plegar, com que ja fosquejava, de cop m'ha agafat epl cos i m'ha volgut estrényer! [...] que aquell refrec i aquell alè que sentia eren els mateixos del somni! I ja ho saps tot: que fins avui he pogut fugir d'en Marçal, que m'encén tota, que em xucla com la serp... que no sé per què em sembla que hi ha en ell un mal home; i amb tot, me n'hi aniria com... si jo tingués molta set i ell fos aigua! En aquest somni que té la Maria Rosa, fa servir la metàfora per expressar el desig que té vers en Marçal. La història no només es centra en el tema amorós, també hi ha components sociològics que reforcen aquests conflictes amorosos, la manera d'estimar-se que tenen en Marçal i la Maria Rosa està condicionada a tot el que passa al seu voltant. Els elements realistes que apareixen a l'obra fan que apareguin elements socials d'aquella època, com la lluita que tenen els treballadors del proletariat per què se'ls hi pagui. Les condicions en què treballen són inestables; han de treballar a la carretera i en quant s'hagi acabat, hauràn d'anar a una altra per treballar-hi. L'analfabetisme és un greu problema de l'època que afecta a un gran nombre de la població obrera, així doncs, Maria Rosa destaca per saber llegir i escriure, cosa que els altres homes i dones del poble no sabien. Hi ha molts costums que han aparegut a l'obra, com el problema de l'alcohol a les classes desposseïdes, el pes de l'Església en els costums morals, les formes de lleure, la verema, els costums a l'hora de festejar... A l'obra també apareix la situació social de la dona, que està obligada a casar-se per no ser una persona inacabada, plena de carbòries, carent... i la maternitat justifica el matrimoni de la dona. La Maria Rosa quan escriu la carta dictada pel Marçal, demostra que l'home sempre tenia domini sobre la dona, i mentre va dictant, aprofita per fer-li una declaració apassionada que és una altra manifestació del seu domini. Encara que la Maria Rosa pren decisions que demostren que ella té un caràcter independent i fa en ella un important tractament de la psicologia femenina.Els símbols que aparèixen a l'obra és en gran part d'animals; la serp que simbolitza la temptació pel desig que sent en Marçal cap a la Maria Rosa i presàgia la mort de l'ànima: [...] Mira't si pot ser més remaleïda la sort meva! Que tu m'encens i em lligues com si al llarg del cos se'm cargolés una serp que mai s'acaba [...]. El llop, per altra banda, està relacionat amb la fi del món per això el seu amor el condueix a la mort mentre ell es sent un diable: [...] I a la nit, quan tot és tancat, arrossegant-me com un llop que té fam, m'acosto a aquesta casa, i m'estenc davant del portal, i, rabiós, per les escletxes me crec que t'escolto i que et respiro [...] La guineu és el símbol del diable associant en Calau a en Badori com la guineu per portar el vi el dia del casament i així poder emborratxar a en Marçal. El tigre és el símbol de la crueltat, la Maria Rosa associa a en Marçal amb el tigre quan ell li va confessar que va ser ell qui va matar a l'Andreu. En canvi, la clau, que simbolitza l'ocell, és la llibertat que tant vol la Maria Rosa, per poder fugir i així en Marçal no la pugués trobar. Pel que fa l'esterilitat de la Tomasa, és un símbol de la pobresa i la misèria que hi ha en aquella època. Un altre símbol és el vi, que simbolitza la sang, la vida eterna de l'Andreu, en Badori com a venjança li ofereix aquest vi al Marçal el dia del seu casament amb la Maria Rosa. Per altre banda, el títol de Maria Rosa, es refereix a la verge Maria, pel tema de les relacions sexuals de la Maria Rosa amb en Marçal, i a una rosa vermella, que junt amb el foc, la sang i el vi simbolitza la passió amorosa. En conclusió, Maria Rosa és una obra de teatre dramàtica on es combinen elments socials amb una passió amorosa entre dos triangles amorosos, amb tòpics eròtics, símbols i metàfores.