L'Estat Modern: Formació, Evolució i Consolidació del Poder Regi

1. Context Geopolitic

El període de l'edat moderna va des del final de la baixa edat mitjana (final s. XV) fins a l'inici de l'edat contemporània (final s. XVIII). Els fets històrics són l'inici amb el descobriment d'Amèrica el 1492 i el final amb l'esclat de la Revolució Francesa el 1789.

La situació dels territoris europeus occidentals a l'edat moderna va ser una continuació del món medieval. Al costat d'una herència política i jurídica baixmedieval basada en el context feudal de les monarquies cristianes aleshores existents, s'hi trobaven altres factors que vindrien a modificar les visions, les relacions i les correlacions de forces existents en els diferents territoris.

1.1. L'expansió europea: descobriment d'Amèrica i redimensionament del món conegut

Alguns canvis que es van produir en aquest període: descobriment del continent americà, complexitat de la situació amb les guerres de religió a França, el trencament de l'església catòlica d'Enric VIII d'Anglaterra, la reforma protestant amb Martí Luter, el Concili de Trento i la Contrareforma; l'evolució cap a un sistema basat en el capital, afavorida per l'ampliació dels mercats i els fluxos de comerç que s'establiren i la conquesta, colonització i evangelització dels nous territoris transoceànics, tota la discussió en relació amb si els indígenes tenien ànima o no; progressos tècnics i científics o el paper de la impremta, entre moltes altres qüestions.

També es va produir un canvi en la concepció del món, amb noves dimensions, arran del descobriment del continent americà.

Van anar entrant progressivament en una nova perspectiva, força més ampla, molt més geogràficament i conceptualment parlant, europea, internacional i en part intercontinental, en la qual les diverses monarquies, que es van anar consolidant estructuralment i políticament al llarg del període precedent, van anar ocupant i consolidant el seu lloc en l'escena internacional.

1.2. Imperis europeus, correlació de forces, polítiques internacionals d'interessos

La societat del moment començava a manifestar elements rellevants de cara a la modificació de les correlacions de forces heretades del món medieval.

Aquesta societat moderna continuava sent estructuralment estamental de base, si bé la burgesia havia guanyat i aniria guanyant cada vegada més pes econòmic i polític. Ho faria a mesura que el comerç, la producció industrial i la circulació de béns anessin creixent i guanyant presència en els mercats, que faria que guanyessin influència davant dels monarques i dels seus cercles.

La propietat de la terra continuava sent un signe inequívoc de riquesa i de poder i, l'aristocràcia, els nobles i també els ordres religiosos continuaven sent els amos de les grans propietats; envoltaven la monarquia i vetllaven pels seus propis interessos. Força membres de famílies aristocràtiques van entrar al servei de les institucions de l'Estat per ocupar-ne els càrrecs i oficis, i es van especialitzar professionalment en el camp de l'administració institucional.

2. L'Estat Modern

2.1. L'Estat modern: aparició a la baixa edat mitjana - edat moderna. Concepte

En totes les realitats que designen un Estat amb termes diferents (civitas, regnum, etc.), s'hi troben elements comuns com poden ser: la població, el territori, l'organització social o l'organització política. Són elements que acabaran sent definidors de les realitats nacionals, del concepte de nació, d'Estat nacional al segle XIX.

El concepte d'Estat és un concepte complex per se. Podríem dir que l'Estat és una forma d'organització política històrica nova que es va anar formant entre els segles XIII i XX.

L'Estat modern és la forma d'organització política per excel·lència de l'edat moderna, una formació social històrica, organitzada com una unitat política, que té uns trets estructurals característics i que es va constituint, a partir de la societat europea occidental baixmedieval, al voltant de les monarquies dels diferents territoris, dels segles XIII a XV en endavant fins al segle XX.

Alguns autors consideren l'expressió Estat «modern» redundant per l'època en què esdevé protagonista. Hi ha autors que eviten fer referència al seu moment d'«aparició» o «naixement», ja que consideren que l'Estat és una formació social històrica d'organització política fruit d'un procés de construcció, en transformació continua i progressiva, que enllaça de manera gradual i directa amb les formes d'organització política que l'han precedit; mentre que n'hi ha que creuen que té una data exacta de naixement.

Segons Genet, l'Estat modern: «un Estat la base material del qual reposa sobre una fiscalitat pública acceptada per la societat política i en la qual tots els súbdits en són afectats». Algunes precisions sobre la definició:

• «És un Estat, és a dir, una forma d'organització social que, en nom de la seva pròpia legitimitat, garanteix la seva pròpia seguretat i la dels seus membres/súbdits, i que disposa, almenys, per a aquesta finalitat, d'un control, si no d'un monopoli de la justícia i d'una força militar específica», si bé el fet de disposar d'un aparell judicial i d'una força militar no comporta que automàticament sigui un Estat modern.
• La «fiscalitat pública» pressuposa l'existència d'un sistema d'impostos, amb distinció dels àmbits públic i privat, i que no és completament arbitrari.
• Que sigui «acceptada per la societat» comporta que hi hagi diàleg, ni que sigui derivat de la guerra, element de cohesió altament important en la configuració dels estats moderns.
• «Societat política» entesa com a societat civil.
• «Superior a la ciutat» perquè històricament en algunes ciutats hi havia aquests elements, i ara cal vincular-los, diferencialment, a les noves realitats territorials (regnes).
• «Tots els súbdits en són afectats» fa referència als individus súbdits de la monarquia, als quals, davant l'obligació de satisfer els impostos amb càrrec als seus béns, se'ls està reconeixent, indirectament, la propietat del béns en qüestió. Aquesta orientació cap a la fiscalitat comporta centrar l'origen de l'Estat modern en els segles XIII-XIV en força territoris europeus occidentals (Anglaterra, Escòcia, França, Borgonya, Bretanya, Savoia, Castella, Catalunya, Aragó, Navarra, Portugal), on va prenent cos aquesta manera de formar l'Estat. El model s'estendria a Alemanya, Itàlia, a territoris de l'Europa central i a Escandinàvia.

Un altre autor, Grossi, afirma que no hi pot haver estat a l'edat mitjana, perquè en aquesta etapa el poder és essencialment incomplet, inacabat, el dret pertany a la societat amb una pluralitat de fonts que no respon necessàriament al poder establert i està estructurada en un teixit d'autonomies. Afirma que l'Estat correspon a l'edat moderna.

És un realitat pròpia de l'edat moderna, amb una peculiar dimensió que és la sobirania que n'esdevé el leitmotiv i la legitimació, i amb la creació del dret al servei del poder.

En aquesta època proliferaran els estats com a subjectes polítics, en procés de consolidació fins al segle XVIII, en què es pot considerar que l'Estat ja és creador i productor de tot el que és jurídic, un Estat legislador conscient de la rellevància política de tot el que és jurídic i, per tant, controlador i monopolitzador.

L'Estat va agafar de la forma d'organització precedent, pròpia de l'Europa medieval (la monarquia cristiana), i de l'herència clàssica grega i romana, els seus elements i nocions principals.

Cap al final de la baixa edat mitjana, hi havia hagut una evolució en diversos àmbits que havia anat conformant unes noves bases per a una nova organització política.

2.2. Teorització, autors

Múltiples contribucions teòriques: Tomàs d'Aquino, Maquiavel, Jean Bodin, Thomas Hobbes, John Locke, Jean-Jacques Rousseau o John Stuart Mill, entre d'altres.

Per a Tomàs d'Aquino (s. XIII), la ciència política captava l'estructura natural i el sistema de la societat i edificava un «Estat» o una societat política completa, segons les normes naturals que aquella realitat dictava pel sol fet de ser. El dret positiu emanava del dret natural com la naturalesa normativa de la societat. El dret i la societat política haurien de complir els fins naturals del benestar humà i, l'univers polític esdevindria autònom, tota font de poder provindria de Déu. Cada societat, reconeixent el que era natural o nacional (natio) enfront del que era universal i imperial (gens), s'organitzaria de la manera més idònia per tal de poder assolir les seves finalitats. Bevent d'Aristòtil, creu que l'estructura política terrenal, sotmesa al poder espiritual, està adreçada a obtenir el bé comú.

Maquiavel (s. XV-XVI) va ser el primer autor que va tractar amb aspiracions científiques la política, va introduir el sentit actual del terme Estat i va establir les bases ideològiques del que seria la moderna teoria de l'Estat. Per a Maquiavel, l'Estat seria una estructura ordenada, perfecta, a partir de la qual assolir l'ordre i poder organitzar la vida social adequadament, de tal manera que s'estabilitzés i alhora se'n garantís la seguretat, on tot estigués previst pel seu poder suprem; poder que tindria el monopoli de la força i del dret. Per tal de poder dur-ho a la pràctica s'hauria de recórrer a altres conceptes i principis com ara:

• La raó d'Estat: concepte que s'acabaria d'elaborar als ss. XVI-XVII, i que comportaria una racionalitat específica en el govern dels estats i en els seus objectius.
• La força: necessària per a garantir l'ordre cap a l'interior i cap a l'exterior, per tal de defensar-se davant altres estats i alhora assegurar la supervivència del propi.
• La idea d'unitat: principi comú que es manifestava en dos vessants: d'una banda, la unitat referida a l'Estat i al col·lectiu de població que aquest representava i, de l'altra, la unitat concebuda al voltant de la figura del príncep, que tindria el comandament de l'Estat, i, per tant, també el de la força i del dret, el qual dependria de la seva voluntat.

Alguns autors presenten l'Estat com un element aglutinador, unificador, d'un conjunt determinat de població que té seguretat per la certesa del dret de manera que amb aquests trets se superaria la societat medieval.

Pel que fa a Jean Bodin (s. XVI), la seva teorització del nou concepte de sobirania va destacar. Per a ell, la sobirania esdevé l'element central, un poder absolut en mans del príncep, un poder perpetu, indivisible en el context del que ell anomenava una república (és a dir, un Estat), que es manifestava com a poder suprem i s'exercia sobre els súbdits de la monarquia per part del príncep o monarca.

2.3. Canvis estructurals

Hi ha un veritable canvi estructural, un canvi notable respecte al període precedent.

La nova estructura estatal va comportar l'abandonament d'una sèrie de maneres de fer en el pla polític i d'administració per establir-ne d'altres de noves, de més modernes. Es van deixar de banda les pràctiques heretades d'un món feudal. Es van adoptar pràctiques noves, centralitzades en les noves estructures administratives renovades sota la responsabilitat d'oficials i càrrecs professionals (el que avui anomenaríem funcionaris de carrera).

Els nous oficials del rei es van fer càrrec dels afers polítics, financers, judicials i legislatius de la monarquia. Es tractava d'oficials degudament formats des del punt de vista professional (en els estudis generals de dret), i amb una clara tendència a establir procediments cada vegada més tècnics i gradualment més uniformes. La tasca d'aquests oficials van esdevenir clau en l'evolució de les estructures estatals i essencial per a la monarquia absoluta i la consolidació de l'absolutisme regi.

Pel que fa al nou caràcter de la monarquia, des de l'inici del període en què es va anar començant a formar l'Estat podem citar diversos monarques europeus baixmedievals que van exemplificar el nou caràcter de la monarquia: Frederic II a Alemanya i a Itàlia (1194-1250), Jaume I a la Corona d'Aragó (1208-1276), Alfons X al regne de Castella (1221-1284), o Felip IV a França (1268-1314).

El tret comú que van compartir és que tots ells van esdevenir una figura monàrquica forta i decidida, que es volia imposar als estaments dels seus regnes i que s'hi va acabar imposant. Va sorgir la necessitat d'un canvi, que, políticament, podem considerar exemplificat per la teoria política de Bodin.

Pel que fa al nou caràcter de la monarquia de l'edat moderna, la variació que hi va haver va ser tendir a afrontar les problemàtiques globals del nou món modern tot mirant d'alliberar-se dels vincles medievals.

La visió del rei i dels seus oficials era una visió global, dels qui posseeixen diversos territoris i tenen conflictes i problemes de gran abast geogràfic o repercussió. Per contra, la visió dels segons (els naturals de cada regne) es corresponia amb un marc geogràfic, per comparació, més reduït i es basava a defensar els seus drets a partir del privilegi feudal i de la societat estamental des d'una òptica de «regne».

Aquesta diferència de perspectives feia que la visió dels estaments tingués una òptica geogràficament més pròxima, directa, reduïda, sectorial, regional, mentre que la del monarca, eixamplada i geogràficament ampla, extensa, portava a no parar la mateixa atenció als problemes de dimensions comparativament més reduïdes o àmbits geogràfics menys extensos i donar preferència als que es consideraven els grans problemes de la monarquia.

2.4. Transformació dels òrgans centrals de l'Estat: govern per consells i administració

Hi va haver una preparació més gran i més ben vinculada a la professionalització i a l'especialització dels càrrecs de l'administració de l'Estat. També una centralització cada cop més considerable i una burocratizació evidenciada per la tecnificació dels procediments i de la documentació, congruents amb la formació rebuda en els estudis de dret pels membres que formaven aquest nou col·lectiu d'oficials amb responsabilitats administratives i de govern, juristes de formació, que n'ocupaven els càrrecs.

Les noves circumstàncies van comportar l'aparició d'institucions i càrrecs al servei de la monarquia que, d'una banda, havien de conjuntar, donar solució o resposta als nous problemes de l'època des de l'òptica de l'Estat i dels interessos de la monarquia i, de l'altra, encaixar, sobreposant-s'hi, en la realitat heretada de la baixa edat mitjana, sense deixar desatesos els naturals de cada un dels regnes de la monarquia.

En una formació cada vegada millor dels oficials i en una burocratizació progressiva de l'administració, de l'aparell administratiu estatal si bé cal distingir entre els oficis de justícia i els altres, ja que els primers, a l'àmbit de la justícia, es van veure menys afectats per la venda d'oficis.

2.4.1. Govern per consells

Pel que fa al govern per consells, la complexitat de gestió dels interessos de l'Estat modern comportava la necessitat de crear òrgans que hi ajudessin. El cas de la monarquia hispànica va derivar en una estructura de govern per consells particulars, en contrast amb altres territoris europeus on no es produïa aquesta singularitat.

En els regnes hispànics, per tal d'agilitzar la tramitació de la documentació i també per pal·liar l'allunyament del monarca dels seus territoris, des de finals de la baixa edat mitjana es va generalitzar per part de la monarquia el govern dels territoris dels quals el monarca era titular mitjançant la creació de consells ad hoc (específics) per tal que l'assessoressin a l'hora de prendre les decisions de govern pertinents.

A més del Consell de Castella, podem citar el Consell d'Estat, el Consell d'Aragó, el Consell d'Itàlia, el de Portugal o el de Flandes. Els dedicats als territoris de què el monarca era titular ajudaven a gestionar la gran extensió dels dominis de la monarquia, però també hi havia consells específics en funció de la matèria, com el Consell de Guerra, el Consell de la Inquisició o el Consell d'Hisenda.

A França, al segle XVII, Colbert va reformar i burocratitzar l'administració i va centralitzar els òrgans de govern, va reformar el Consell del Rei i diverses secretaries d'Estat. Va neutralitzar la noblesa i va deixar la gestió de l'administració territorial en mans dels intendents.

La figura del secretari d'Estat es correspondria amb el que serien els ministres actuals. En el cas de Castella, caldria esperar fins al segle XVIII per trobar-los, com a secretaris d'Estat i del Despatx, amb les reformes introduïdes per Felip V.

A Anglaterra la importància del Parlament i la preeminència del rei amb el Parlament com a institució suprema, va haver de coexistir amb els intents i les actuacions sovintejades del rei amb el seu consell. Es va reduir considerablement el nombre de membres del consell a una vintena, especialitzats i amb el consegüent repartiment institucional de tasques, per tal d'afavorir-ne el funcionament i evitar prevalences internes, ja que havia esdevingut el nucli del sistema estatal de govern de la monarquia Tudor.

2.4.2. Institucions de la monarquia, els regnes

A l'edat moderna aquests canvis van coincidir també amb el fet que la cort del monarca es va traslladar per establir-se a Madrid. El monarca i el seu seguici es desplaçaven per terres de Castella i sobretot als territoris altres que el castellà, per qüestions estrictament polítiques, o bé per celebrar-hi una assemblea parlamentària. Als territoris francesos, la monarquia del Renaixement era encara itinerant, cada monarca tenia els seus castells o indrets preferits.

L'evolució dels mecanismes administratius de la cort de Madrid no va tendir cap a la simplificació; el paper creixent el van anar tenint, no tant els secretaris, sinó els «validos», que despatxaven directament amb el monarca i donaven ordres en nom seu.

En els diversos territoris, el monarca hi tenia la seva administració. Aquesta administració reial en els territoris on el rei no residia habitualment era formada per persones de la seva confiança.

A França, el reforçament del poder monàrquic en temps de Lluís XIV va ser possible gràcies a la unificació religiosa, a l'afebliment dels poderosos i a l'afirmació de la monarquia davant dels parlaments.

Un pas previ important dut a terme entre mitjan segle XV i al llarg del segle XVI per tal de reforçar la monarquia francesa, havia estat la redacció oficial dels costums dels territoris de droit coutumier. La burocratizació havia comportat una millora sensible de l'organització estatal amb un augment dels càrrecs i oficials i amb un increment en l'efectivitat dels serveis.

La complexitat administrativa i procedimental de les diverses instàncies de govern va fer de l'aparell estatal un ens amb unes dimensions i unes necessitats pròpies, com va passar també, a un altre nivell, amb les institucions del regne. La centralització dels òrgans de govern de l'Estat va comportar que l'elit dels oficials i càrrecs al servei de la monarquia i el mateix monarca anessin tenint una visió més general dels seus territoris i anessin perdent de vista les peculiaritats i característiques pròpies, incloses les jurídiques i polítiques, de cada un d'aquests altres territoris dels quals el monarca també era titular del poder polític i se n'anessin allunyant, juntament amb altres factors específics, amb els orígens de diversos conflictes propis de l'edat moderna.

La gestió dels interessos de la monarquia, del seu cercle d'influència i de l'Estat, va comportar friccions i crisis relacionades amb altres regnes del mateix monarca. Els regnes tenien i conservaven la seva pròpia personalitat política i el seu propi ordenament jurídic, les vies de solució als conflictes plantejats no sempre van permetre una resolució pacífica ni satisfactòria per als interessos d'aquests territoris.

2.5. La teorització de la sobirania al segle XVI: Jean Bodin

La teorització de l'absolutisme va comptar amb diverses aportacions. Jacques-Bénigne Bossuet (1627-1704), destacat partidari de la monarquia com a forma de govern, i de l'absolutisme monàrquic i del poder d'origen diví del rei, afirmava que l'autoritat del rei es caracteritzava perquè era sagrada, paternal, absoluta i sotmesa a la raó.

Abans, Thomas Hobbes (1588-1679) havia defensat la monarquia autoritària, la qual hauria de recaure en una sola persona (o figura): el Leviathan, si bé amb aquesta teoria no va arribar a complaure els partidaris de l'absolutisme de dret diví. La vida comuna es basaria en un contracte social, garantit per la sobirania, de manera que, per a ell, la sobirania no descansaria en el dret diví, sinó en el manteniment del contracte social que la generava.

L'autor que ha tingut més transcendència des del punt de vista de la història política i la història del dret ha estat un autor anterior als tres precedents: Jean Bodin (1530-1596). Va elaborar el nou concepte de sobirania i el va teoritzar.

Es va arribar a un nou model –la monarquia absoluta– que va poder posar en pràctica els postulats teòrics d'aquesta nova sobirania pel que feia a la llibertat d'actuació del monarca; és a dir, sense limitacions, pràcticament de cap mena, especialment, les provinents dels vincles medievals de la monarquia amb els estaments.

2.6. Camí en l'absolutisme

Una reflexió més ampla sobre l'evolució i el caràcter de la monarquia a partir de diferents aproximacions i interpretacions radicalment oposades. Així, d'una banda, hi ha el plantejament dels autors que s'hi aproximen i s'ho miren donant la primacia a un caràcter triomfant i de progrés. Es plantegen que el que era «actual» i «modern» en aquell moment era precisament això, Bodin i el que comportava, i que progressar significava evolucionar cap a l'autoritarisme i l'absolutisme. Es col·loca tot allò que no evolucionés en aquesta direcció, en una posició retrògrada, contrària a la monarquia i al progrés entès d'aquesta manera.

La monarquia francesa en seria la capdavantera, i la monarquia castellana estaria en el camí del progrés, mentre que els estaments del Regne d'Aragó o del Principat de Catalunya, no.

L'altre plantejament és el dels autors que parteixen d'uns altres termes, i se centren en la correlació de forces, el marc legal i de legitimacions del moment. Que els estaments de la baixa edat mitjana o de l'edat moderna argumentessin i reivindiquessin que la monarquia estava lligada no solament per una tradició ancestral, sinó també per una sèrie de compromisos jurídics i polítics adquirits pel monarca regnant i per tots els seus antecessors, no comportaria que fossin retrògrads. En la defensa dels seus drets i de les seves reivindicacions polítiques s'aferraven, des del punt de vista jurídic, al que els donava força i legitimació.

L'entronització d'un nou monarca era l'acte solemne pel qual passava a ser tingut per monarca i senyor natural del territori. Calia que el nou monarca jurés la legislació fins aleshores aprovada pels seus predecessors, que la compliria i l'observaria, i que la faria complir i respectar als seus oficials. Els seus naturals li juraven fidelitat i el reconeixien com a senyor natural. Se segellava així de manera formal i solemne el pacte de fidelitat i naturalesa que els vincularia en endavant. Li recordaven doblement que es tractava de legislació vigent i aplicable que, com a rei, calia que la respectés.

Tant el monarca com els seus oficials, en governar, tendien a no tenir-ho present i a tirar pel dret; és a dir, a actuar en funció dels seus interessos o necessitats immediates, negligint els règims jurídics propis dels membres dels diversos estaments dels diversos territoris dels quals els reis eren titulars. Una actuació equivalent es produïa cada cop que es cloïa una reunió de cort general, en l'aprovació i sanció de la legislació de les assemblees estamentals. Era en virtut d'aquest acte de sanció i promulgació de la legislació feta a la reunió, quan s'actualitzava el compromís del monarca, de la mateixa manera i en el mateix moment que s'actualitzava l'ordenament jurídic amb la nova legislació. Tots dos aspectes se sumaven així al compromís inicial de l'entronització i reforçaven la legalitat de les actuacions i el vincle entre el rei i els seus naturals.

3. La Consolidació del Poder Regi, el Dret General i la Prelació de Fonts

3.1. Poder regi, dret del rei i dret del regne

L'afermament del poder dels monarques va començar a produir-se als diversos territoris europeus a l'edat mitjana. Aquest procés va acabar tenint desenvolupaments i estructuracions diferents, en funció de les relacions i correlacions que s'establien entre els monarques i els seus naturals. Davant de l'anomenat dret del rei, que es començava a manifestar, va començar a prendre cos, al ritme que s'anaven consolidant les institucions parlamentàries representatives, la diversificació formal de la legislació.

Després de la recepció dels principis del ius commune, els monarques baixmedievals i moderns van exercir la seva capacitat normativa pròpia o privativa fent i promulgant la seva legislació als seus territoris.

A mesura que es van anar implantant i generalitzant, convocades pel rei, les assemblees parlamentàries amb capacitat per participar en l'elaboració de la legislació, va anar apareixent una nova realitat normativa, fruit de la col·laboració dels estaments en l'elaboració de la legislació, del que seria anomenat el dret del regne.

El dret del regne es manifestava en un context on els territoris tenien definida la seva personalitat jurídica de manera clara, i permetia al monarca, quan se celebrava reunió de l'assemblea, fer lleis que permetessin al seu poble viure amb pau i amb justícia i, per tant, complir amb la seva funció reial, alhora que permetia anar creant un seguit de normes que s'estenien per sobre tot el seu territori i el van anar regulant i homogeneïtzant des del punt de vista jurídic, al mateix temps que les institucions encarregades de dur endavant l'administració del territori van anar evolucionant tècnicament.

L'existència del dret del regne, fruit de la col·laboració legislativa entre rei i assemblea parlamentària, va contraposar aquest concepte al ja existent del dret del rei, i que en determinats territoris es plantegessin dubtes sobre la relació que hi havia entre ells.

El punt final d'arribada va ser la implantació de l'absolutisme regi i, per tant, la generalització forçosa de la consciència que el dret i les lleis, en mans exclusivament de la sobirania de la qual era únic titular el monarca absolut, provenien només d'ell.

3.2. Dret general territorial i ordres de prelació de fonts

3.2.1. Dret general territorial

El món modern, amb el seu origen en la societat estamental medieval, era un món que continuava sent profundament desigual, tant des del punt de vista social com des del punt de vista econòmic i també jurídic. El dret així ho reflectia.

El règim jurídic de les persones anava lligat a la seva condició i en depenia. Una persona física, tenia el règim jurídic comú de l’estament al qual pertanyia, més el seu règim jurídic propi, personal, individual, que la distingia en relació amb el conjunt de la societat on vivia. Així doncs, els membres d’un mateix estament tindrien tots uns mateixos privilegis, però cada un dels membres tindria els seus propis privilegis personals.

La singularització del règim jurídic de les persones es materialitzava a partir dels privilegis.

El monarca no podia demanar diners a canvi de la legislació general que donava al seu territori perquè hi estava obligat en virtut del seu càrrec. En canvi, els juristes argumentaven que els privilegis que atorgava el monarca eren «llei entre particulars» i, per tant, podien ser objecte de transacció. En el cas dels privilegis era lícit que el monarca, a canvi del privilegi que concedia, rebés una compensació econòmica del beneficiari.

Els privilegis eren concessions dels monarques als seus naturals, en general, eren concedits a canvi d’un preu. El beneficiari el comprava. Depenent del tipus de privilegi de què es tractés, el subjecte beneficiari gaudia d’una exempció davant d’una determinada llei, norma o regulació general.

Tant des de l’òptica de la tradició romanoteodosiana, com des de l’òptica de la tradició romanojustinianea, la legislació era fruit de l’activitat del monarca, i una mostra evident de la centralització de la nova estructura estatal. A França, per exemple, a partir del segle XVI es va anar expandint i reforçant la legislació reial, que va esdevenir la font principal de dret alhora que un símbol de l’afermament de l’Estat. A Anglaterra la relació entre monarquia i parlament va ser fluctuant; descomptats els casos extrems, es va anar conformant el principi que el rei era una figura important, però que la figura suprema era el rei amb el parlament. A la península, la línia d’afermament del poder reial que es va manifestar i implantar a Castella des de la baixa edat mitjana, en la resta de territoris no es va poder imposar amb la mateixa rapidesa. Els intents per a aconseguir-ho van marcar l’evolució de les relacions i els conflictes d’aquests territoris amb el monarca durant l’edat moderna.

Es va anar entrant en una dinàmica d’enfrontaments polítics entre el rei i els estaments que sovint s’escenificava en ocasió de les trobades per a celebrar les reunions de les assemblees parlamentaries.

Els estaments van optar per invocar constantment els seus privilegis, que eren les normes que fonamentaven jurídicament la seva situació privilegiada. El principi de dret imperial romà Quod principi placuit legis habet vogirem servia d’argument per a fonamentar la regalia de la legislació i l’exclusivitat del seu exercici per part del monarca. Els estaments argüien el principi canònic Quo domnes tangit, ab òmnibus approbare debat i justificaven la necessitat que determinades decisions rellevants no fossin resultat només de la voluntat del monarca i dels seus oficials, i que s’hauria de tenir en compte el parer i la participació estamental abans de decidir.

Les solucions concretes segons els territoris eren diferents, com també la terminologia amb què es designaven les institucions o les mateixes disposicions aprovades.

A Castella, la legislació pròpia del monarca (pragmàtiques), coexistia, al mateix nivell, amb la del monarca en l’assemblea estamental (llei, ordenament de corts). A Catalunya, el monarca havia acceptat des de la cort general de Barcelona de 1283-1284

FONAMENTS HISTÒRICS DEL DRET MÒDUL 3 no fer disposicions generals (constitucions de cort o capítols de cort) sense la participació i el consentiment dels estaments convocats a la reunió.

Varia la terminologia amb què es designaven les institucions i la legislació general. Els noms de la institució parlamentària eren cortes a Aragó, Castella, Navarra o Portugal, cort general o corts a Catalunya, corts a València, parliament a les terres angleses, dieta als territoris alemanys i hongaresos, i états als francesos. En relació amb la denominació de la legislació general, per exemple, hi havia fueros a Aragó, leyes i ordenamientos de cortes a Castella, leyes a Navarra, constitucions i capítols de cort a Catalunya, furs a València; a les terres angleses, ordinances, acts i statutes i, a les franceses, ordonnances, édits.

Una manera estesa de referir-se a les assembles parlamentaries dels diferents territoris és designar-les genèricament com a institucions representatives. Representatiu vol dir tan sols que representaven la totalitat dels naturals del monarca, tot el territori, en aquell moment. L’assemblea parlamentaria representativa representava en aquell moment els presents i els absents, la totalitat dels naturals del monarca a tot el regne.

Les primeres datacions als diversos territoris amb assemblees parlamentaries representatives entre final del segle XII i el segle XV.

El funcionament era basat en la pràctica, en el costum, en el precedent. Era el monarca qui convocava els membres de l’assemblea per tal de tenir una reunió i tractar els temes d’interès general. També demanava col·laboració econòmica als seus naturals, legislava i reparava les queixes que se li presentaven per abusos i extralimitacions seves i dels seus oficials.

La celebració de l’assemblea parlamentaria era una ocasió que permetia tenir i renovar, de manera reciproca, el contacte entre el monarca i els seus naturals i, de restablir l’equilibri en les seves relacions.

La manifestació més clara de l’auxilium que els naturals devien al monarca es manifestava en la contribució econòmica amb caràcter extraordinari que es concedia al rei en ocasió de la celebració de la cort.

Per restablir l’equilibri es comptava amb diversos mecanismes; una bona legislació i també la possibilitat de reparar els abusos comesos. Quan la maquinaria institucional funcionava sense friccions, s’anava avançant a bon ritme i la concessió del donatiu s’esperava que fos ràpida i substanciosa.

Amb la legislació es podia satisfer l’objectiu d’administrar justícia tot legislant, perquè amb lleis bones i justes, els naturals del monarca podrien veure en pau i amb justícia, que era un de les obligacions que el monarca tenia envers el seu poble.

L’altre mecanisme, la reparació dels abusos comesos, se solia fer en el marc de la celebració d’una assemblea parlamentaria escollint una comissió paritària per part del rei i dels estaments nomenada ad hoc amb una delegació específica de poder. Els afectats hi presentaven les reclamacions i corresponia a la comissió instruir-ne el procediment. Acaba la instrucció, els jutges dictaven una resolució.

L’Estat es va anar consolidant i la seva relació amb les altres institucions també. La celebració de cort general catalana comportava que el monarca prestava el jurament de la legislació aprovada en aquella assemblea i els estaments hi donaven el seu consentiment. Es promulgaven les noves normes i se’ls donava publicitat, i també es renovava el compromís de fidelitat entre monarca i estaments.

Un cop llicenciada l’assemblea, el monarca i el seu protonotari s’enduien els textos i després el protonotari els tornava degudament escrits i formalment elaborats perquè tinguessin validesa: era el quadern de cort.

3.2.2. Ordres de prelació de fonts

El fet que el dret propi fos un dret «viu», creat i susceptible de ser modificat, i que el ius commune no ho pogués ser, va permetre que es pogués anar legislant, sobre la base dels plantejaments del ius commune, però concretant en el dret propi les solucions peculiars que en el territori en qüestió es va decidir adoptar sobre una determinada qüestió jurídica.

La legislació pròpia de cada regne, amb les seves solucions particulars i l’arribada del dret de la Recepció, van fer que calgués fixar i establir jurídicament la relació que hi havia a cada territori entre l’ordenament jurídic propi i l’ordenament jurídic del ius commune. La manera de fixar jurídicament la relació entre tots dos ordenaments va ser mitjançant l’elaboració d’una disposició de caràcter

FONAMENTS HISTÒRICS DEL DRET MÒDUL 3 general (ley de cortes a Castella, constitució o capítol de cort a Catalunya, etc.). Aquesta disposició conformava un tipus concret de norma en funció del contingut. Són les disposicions a les quals ens referim com a ordres de prelació de fonts.

Els ordres de prelació de fonts són normes que determinen, que estableixen, quines són les fonts normatives vàlides aplicables en un determinat territori i en fixen l’ordre, la prelació que cal seguir per tal de resoldre un litigi en cas de llacuna legal.

Acostumaven a recórrer primer als ordenaments més propers en el temps, i al que tenien una regulació no tan ampla com el següent supletori. S’aconseguia així acudir a un ordenament supletori més conegut pel jutge i amb més possibilitats de trobar la solució cada cop que es passés al supletori següent, que contindria una regulació més ampla que el precedent.

Van servir també per evitar que quedés a criteri del jutge la decisió de triar a quin ordenament dels possibles supletoris es podia acudir per tal de resoldre el cas, o que decidís fer-ho segons un criteri estrictament personal.

La preocupació dels monarques va ser la de fixar mecanismes per homogeneïtzar la tasca dels jutges reials i alhora que marcaven el camí per a seguir davant les llacunes legals, els limitaven la possibilitat de raonament lliure, evitant una resolució del cas arbitrària.

3.3.Les compilacions o recopilacions de les normes jurídiques

S’havia anat generant un volum de disposicions i de legislació important, no sempre fàcil de conèixer, consultar i de manejar.

En diversos territoris i èpoques hi havia obres legislatives d’abast general denominades còdex o codi que coexistien amb altres obres també legislatives i que tenien altres denominacions, i d’aquestes n’hi havia també d’àmbit municipal.

Tant unes obres com les altres, conceptualment i independentment de les normes concretes que recollissin, no eren sinó d’una mateixa mena: eren reculls de disposicions de dret; és a dir, compilacions o recopilacions.

L’element tècnic de les compilacions, el que les caracteritzava, era que es tractava d’un recull, un recull que agrupava els materials legislatius seleccions en una única obra i, pràcticament sempre, en un sol volum.

El progrés que van suposar els estudis jurídics va permetre millorar l’execució dels criteris amb què s’elaboraven les compilacions i com se n’estructurava el contingut.

Es va tendir cap a una ordenació sistemàtica dels materials legals seleccionats, d’acord amb un determinat ordre de matèries i, dins de cada matèria, per ordre cronològic. Si l’ordenació per matèries permetia agrupar les normes pel tema tractat, l’ordre cronològic permetia recórrer la legislació vigent compilada de la més antiga a la més nova. Es facilitava la cerca, localització i consulta de disposicions.

Els problemes que plantejaven les compilacions estaven directament relacions amb els seus orígens i amb caràcter tècnic. Si la iniciativa de portar a terme una compilació era del rei o dels estaments o quina mena de normes es volien incloure a la compilació. Un cas dels segons seria si la compilació tenia caràcter exclusiu o no.

Quan una compilació era promulgada amb caràcter exclusiu, únicament tenien valor legal les normes recollides a la compilació tal com havien estat compilades. Només continuarien vigents les disposicions que havien estat incloses a la compilació, i havia de ser amb la mateixa forma que havien estat compilades. Si durant el procés d’elaboració de la compilació amb caràcter exclusiu, en el moment de compilar havia calgut fer alguna modificació en alguns dels textos escollits, valdria la modificació feta, valdria el text modificat, encara que el text original anterior ja no coincidiria amb la redacció reelaborada de la norma i ja no tindria validesa.

4. Els juristes i la construcció de l’Estat
4.1.La generalització de les professions jurídiques

Des de la difusió dels estudis del ius commune es va començar a prendre consciència de la importància que tenien les persones formades i preparades tècnicament i professionalment en els estudis generals de dret.

FONAMENTS HISTÒRICS DEL DRET MÒDUL 3 Els estudiants que havien completat els seus estudis eren doctors en dret. Si havien estudiat només dret civil, eren doctors en dret civil. Si havien estudiat dret canònic, eren doctors en dret canònic. Si els havien estudiat tots dos, eren doctors en tots dos drets (o utrumque iuris doctores, en llatí).

Aquell procés gradual d’incorporació progressiva de juristes formats en càrrecs tècnics de l’administració del territori o de la institució d’on procedien es va desenvolupar al mateix temps que anaven prenent cos les monarquies medievals primer, i, després, els estats moderns. Amb els canvis que s’anaven produint i l’aparició de noves necessitats, les institucions s’havien d’adaptar a les noves circumstàncies.

4.2.L’especialització en els càrrecs i oficis de les institucions públiques

La millora en la preparació tècnica i en la professionalització dels estudiants formats en els estudis de dret revertien en un cos d’oficials cada vegada més ben preparats i en una tecnificació institucional que reclamava cada vegada més persones amb una preparació millor.

Hi havia juristes amb gran capacitat de treball que van desenvolupar tasques de creació intel·lectual, d’estudi i sistematització de la legislació del territori respectiu, com un pas més en l’evolució d’aquest procés d’afermament del coneixement jurídic i sistematitzador de la ciència jurídica.

4.3.La contribució dels juristes en la creació de la ciència del dret

Dins de la ciència jurídica europea hi ha elements procedents d’altres tradicions. La cultura romana va actuar de filtre assimilador del llegat cultural de l’antiguitat, de la mateixa manera que al seu moment ho va fer amb la cultura grega. Hi hauria una línia que enllaçaria amb els juristes clàssics, que podríem considerar els pares espirituals de la nostra societat, i la Grècia clàssica.

En aquest camí (juridificació d’Europa), al costat dels juristes hi va haver altres intervencions que seguien les petges del dret romà, el qual, des de l’alta edat mitjana, havia esdevingut model de referència per a tota la cultura jurídica europea d’alt nivell.

El dret és la base d’una societat regulada, la importància del procés judicial i paper social del dret i de l’ordenament jurídic com tres aportacions rellevants de grecs i romans, coincidents amb la tradició judeocristiana.

Va ser sobre aquestes bases comunes compartides per la tradició jurídica, que la ciència jurídica va anar evolucionant i es va anar conformant als diversos territoris europeus. Tot aquest conjunt d’elements van acabar sent incorporats al saber jurídic del moment gràcies a la tasca dels juristes.

Va ser en aquest procés que es va consolidar l’interès dels juristes pels drets propis del seus territoris respectius. Es va entrar en una fase en què, gràcies a la feina duta a terme pels juristes precedents, els juristes del moment es van poder dedicar a un terreny nou d’estudi: pensar com es podia unificar el dret des del punt de vista científic, cosa que els va permetre plantejar-se la construcció de sistemes jurídics teòrics.

Van ser alguns d’aquests juristes els que van contribuir al progrés teòric de la ciència del dret, a la formació de l’Estat, des de diversos punts de vista, com a teòrics o com a simples oficials i càrrecs encarregats d’alguna de les seves instàncies administratives.

4.4.Humanisme jurídic, les bases d’una nova concepció del dret (segles XV-XVIII)

El redescobriment dels textos jurídics a Bolonya i l’estudi dels textos del dret romà justinianeu, amb la construcció d’un mètode nou, la glossa, superat pel mètode del comentari, i tots dos constituirien el llegat del ius commune i del bloc d’autors mos italicus.

Amb l’arribada del Renaixement, l’Humanisme comportarà una nova manera de concebre el món, amb l’home al centre i ressituant la divinitat i també una nova manera de mirar el dret; la dels autors del mos gallicus. Aquests incorporaren al que havien heretat, crítica, context, visió històrica i sistematització, entre altres elements. Aquest corrent serà un estadi més d’evolució i acabarà sent superat per l’escola del dret natural, el jusnaturalisme.

Si l’estil i el mètode de treball iniciat pels glossadors a Itàlia i continuat pels comentaristes arreu de l’Occident medieval va rebre el nom de mos italicus, el dels juristes de la tradició de l’Humanisme renaixentista serà conegut amb el nom de mos gallicus. Aquesta escola, nascuda al s. XV, tindrà plena continuïtat als ss. XVI i XVII i perdurarà fins el s. XVIII.