Models de Reconeixement Lingüístic Estatal: Monolingüisme i Plurilingüisme

Models de Reconeixement Lingüístic Estatal

1. Estats amb una Sola Llengua Oficial

En els estats que reconeixen una sola llengua, la Constitució només reconeix de manera oficial la llengua dominant, i les altres llengües no estan regulades jurídicament. Aquests estats poden dur a terme polítiques de protecció de minories o no.

1.1. Estats sense Protecció de Minories

Els estats que no duen a terme aquesta política de protecció es caracteritzen per proporcionar una única llengua en tots els àmbits. Aquesta situació es dona en territoris com el francès, el turc i el grec.

• França: Es va imposar el francès arreu del territori, la qual cosa va suposar una bilingüització de totes les comunitats lingüístiques i una substitució de moltes varietats. Hi ha una clara desigualtat en comparació amb el bretó, el català o el basc, ja que no tenen un reconeixement jurídic.
• Grècia: Històricament, hi havia la llengua literària i de l'Església (katharévousa) i la que es parlava al carrer (dimotikí), per tant, hi havia un bilingüisme diglòssic. Finalment, es va acabar declarant oficial el grec popular.

1.2. Estats amb Protecció de Minories

Tot i que l'Estat només reconeix una llengua com a oficial, pot dur a terme mesures per protegir les llengües minoritàries. Aquestes mesures es basen en dos tipus de disposicions:

• Dret internacional (acords internacionals):
  • Dinamarca: Hi ha una minoria alemanya de frontera protegida per acords internacionals.
  • Itàlia: Malgrat una política històrica d'uniformisme lingüístic, hi ha dues regions autònomes amb minories alemanya i francesa que són cooficials en aquests territoris.
• Disposicions pròpies (acords interns):
  • Anglaterra: El gal·lès es reconeix com a llengua regional. Encara que no té llibertat política ni capacitat per dur a terme una política lingüística pròpia, el govern central en permet l'ús en l'administració i l'ensenyament.
  • Holanda: Es reconeix el frisó, que només es parla a Frísia.

2. Estats amb Diverses Llengües Institucionalment Reconegudes

Els estats que reconeixen institucionalment diverses llengües poden basar-se en la desigualtat jurídica o en la igualtat davant la llei.

2.1. Desigualtat Jurídica

La desigualtat jurídica es produeix quan la Constitució fa oficial una llengua en tot el territori estatal i declara cooficials altres llengües. Aquest model es coneix com a model autonòmic i es pot trobar a Espanya o, en certa mesura, a Dinamarca.

A territori espanyol, hi havia una pràctica de monolingüisme amb el castellà juntament amb la imposició de la llengua. No obstant això, la Constitució va permetre que aquelles Comunitats Autònomes amb una llengua pròpia elaboressin els seus estatuts, els quals permeten que la seva llengua sigui oficial (juntament amb el castellà) i que es duguin a terme lleis per al seu ús en l'administració, l'ensenyament o els mitjans de comunicació.

La desigualtat entre les llengües és present en tres aspectes:

• Tots els ciutadans de l'Estat tenen el deure constitucional de conèixer el castellà, mentre que a les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia no hi ha un deure equivalent per a la llengua cooficial.
• Les llengües no castellanes no es poden utilitzar en els òrgans centrals de l'Estat.
• El fet que l'única llengua oficial a nivell estatal sigui el castellà no permet que es reconeguin oficialment altres llengües en l'àmbit europeu.

A la Vall d'Aran es parla la varietat de la llengua occitana coneguda com l'aranès, i és oficial a tot el territori català. També hi ha altres estatuts que protegeixen altres llengües, com el bable a territori asturià.

2.2. Igualtat Jurídica

La igualtat jurídica es produeix quan totes les llengües presents en un territori són iguals davant la llei, a més de ser declarades oficials. Aquesta igualtat es pot regular segons el principi de territorialitat o el principi de personalitat.

2.2.1. Segons el Principi de Territorialitat

Segons el principi de territorialitat, el territori està dividit en zones segons la llengua que s'hi parla, i aquestes llengües són oficials a l'Estat. Aquest model s'anomena federalisme lingüístic i és el cas de Suïssa o Bèlgica.

• Suïssa: Es van reconèixer quatre llengües oficials: l'alemany, el francès, l'italià i el romanx (llengua minoritària). El territori es va dividir en cantons (cadascun amb la seva llengua oficial), i els que són plurilingües s'organitzen en comarques segons la llengua predominant. Els òrgans federals utilitzen les tres llengües majoritàries, i les disposicions legals també s'emeten en aquestes tres llengües.
• Bèlgica: Es van integrar dues comunitats lingüístiques: la flamenca (de parla holandesa) i la valona (de parla francesa). Es va proclamar llibertat lingüística, i ràpidament el francès va ocupar un lloc preeminent en la vida política i administrativa de l'Estat. Factors econòmics i socials van facilitar que el francès obtingués l'oficialitat. Actualment, hi ha una igualtat entre aquestes dues comunitats, a més de l'alemanya (més minoritària). S'ha passat de tres comunitats a quatre perquè Brussel·les és un lloc bilingüe on l'holandès i el francès són les llengües oficials. Aquesta divisió de l'Estat en regions lingüístiques ha generat una reglamentació jurídica que regula els usos de cada llengua en els territoris i en diferents àmbits.

2.2.2. Segons el Principi de Personalitat

Segons el principi de personalitat, és la persona qui elegeix quina de les llengües oficials vol utilitzar per dirigir-se, per exemple, a l'administració. Aquest fet l'observem a Finlàndia, Luxemburg i Irlanda.

• Finlàndia: Hi ha un model de bilingüisme institucional basat en dues llengües nacionals (finès i suec) que es poden utilitzar en tot l'Estat. Es garanteixen els drets lingüístics a tots els ciutadans, que poden triar la llengua amb la qual es volen dirigir a l'administració.
• Luxemburg: Hi ha tres llengües: el francès, l'alemany i el luxemburguès. La població coneix les tres llengües, tot i que el francès i l'alemany s'utilitzen en àmbits formals i el luxemburguès en els no formals. Malgrat això, les tres llengües serveixen per dirigir-se a l'administració i són presents a les escoles.
• Irlanda: Es va proclamar l'irlandès com a llengua oficial juntament amb l'anglès. No obstant això, hi ha una situació de substitució lingüística per l'anglès, i encara que se'n vol recuperar l'ús, aquesta situació està molt avançada. La majoria de la població utilitza l'anglès en tots els àmbits.