Models de planificació lingüística als estats europeus

Miquel Siguan, al treball L'Europa de les llengües (1995), distingeix els següents models de planificació lingüística, segons el tractament legal que reben les llengües en contacte dins l'estat:

Reconeixement institucional d'una sola llengua

Són estats on trobam una sola llengua oficial, que, a més, és l'única parlada per la població. Només trobam tres estats europeus que s'ajusten a aquest model (la situació més comuna és el contacte de llengües): Portugal (portuguès), Albània (albanès), Islàndia (islandès).

Estats monolingües

Són aquells en què trobam una sola llengua oficial; però n'hi ha d'altres en contacte amb aquesta, que pateixen una autèntica minorització lingüística i es veuen abocades a la substitució lingüística. L'exemple més il·lustratiu és França: la llengua oficial és el francès. S'hi parlen també: el provençal (a Provença, Occitània...), bretó (a la Bretanya), català (Catalunya Nord), èuscar (al País Basc francès), alsacià (a Alsàcia i Lorena), neerlandès (al departament de Dunkerque) i cors (a l'illa de Còrsega).

Protecció de les minories lingüístiques

Hi ha estats a Europa que només contemplen una llengua oficial; però que apliquen diverses mesures de protecció a les minories lingüístiques. És el cas del Regne Unit: l'única llengua oficial és l'anglès. S'hi parlen, a més, el gal·lès (al País de Gal·les) i el gaèlic (a Escòcia). La situació d'aquest darrer és molt precària.

Reconeixement institucional de diverses llengües

Model autonòmic

L'Estat espanyol és l'exemple més típic d'aquesta situació lingüística. Es basa en el principi de cooficialitat. L'estat té una sola llengua oficial, el castellà, que també ho és a tot el territori administratiu, segons regula la Constitució. Les altres llengües (català, basc i gallec) comparteixen aquesta oficialitat a les comunitats autònomes respectives, segons ho establesquin els corresponents estatuts d'autonomia.

El principi de cooficialitat es basa en un règim de desigualtat jurídica que es manifesta en tres aspectes fonamentals: 1. Quant a deures lingüístics dels ciutadans: tots els ciutadans de l’Estat tenen el deure constitucional de conèixer el castellà. En canvi, els ciutadans de les comunitats autònomes no tenen regulat per la Constitució ni pels Estatuts el deure de conèixer la llengua pròpia de la comunitat. El coneixement del català només és un dret. 2. Quant a l’ús de les llengües en els òrgans centrals de l’Estat i en les relacions entre els ciutadans i l’Administració central: les llengües que no són el castellà són absents en els òrgans centrals de l’Estat, fins i tot en el Senat, que és la cambra de representació territorial. Els ciutadans amb llengua pròpia no castellana no tenen dret d’opció lingüística en les relacions amb els òrgans de l’Administració central. 3. Quant al reconeixement de les llengües (catalana, basca i gallega) en els àmbits europeus: el fet que l’única llengua oficial de l’Estat sigui el castellà impedeix el reconeixement oficial de les altres llengües en l’àmbit europeu. En canvi, llengües amb molts menys parlants com, per exemple , el romanx (50.000 parlants) són reconegudes a la Unió Europea perquè el seu estat, en aquest cas el suís, la inclou en la Constitució com a llengua nacional al costat del francès, l’alemany i l’italià.

Llengua oficial: idioma que s'adopta com a propi i preferent en les negociacions entre el govern i el poble o entre aquell país i d'altres. Llengua nacional: llengua que té una connexió amb un poble i sovint amb el territori que ocupa. Representa la identitat nacional. Pot ser o no llengua oficial.

Model federal

La diversitat lingüística està regida pel principi de territorialitat: en cada regió administrativa només és oficial la llengua pròpia de la població de la regió en qüestió. Les llengües parlades en les diverses zones configuren les llengües oficials de l'estat. Dos països exemplifiquen aquest model de política lingüística: Suïssa --> Les tres llengües oficials de l'estat són: l'alemany, el francès i l'italià. El territori s'organitza en cantons: a disset l'única llengua oficial és l'alemany; el francès és l'única llengua oficial a quatre cantons i l'italià és oficial en un cantó. Hi ha, cantons plurilingües q s'organitzen en comarques, segons la llengua predominant. Pel que fa a la representació de l'estat, els parlamentaris es poden expressar en qualsevol de les tres llengües oficials. Les lleis es publiquen també en les tres llengües. b) Bèlgica --> El flamenc o neerlandès és l'única llengua oficial a la regió de Flandes i el francès ho és a la regió de Valònia, mentre que a la capital, Brussel·les, ambdues llengües comparteixen oficialitat.

Bilingüisme institucional

La diversitat lingüística es regeix pel principi de personalitat: els ciutadans s'expressen en una llengua o una altra en totes les zones de l'estat. No hi ha límit territorial per a l'ús d'una llengua o una altra. És la persona qui tria la llengua, no pas el territori. Hi podem trobar tres països que apliquen aquest model: a) Finlàndia: finès i suec són les dues llengües oficials. b) República d'Irlanda: anglès i irlandès són les dues llengües oficials. c) Luxemburg: luxemburguès, alemany i francès són les llengües oficials.