Models lingüístics i normalització del català

Models lingüístics

Igualitaris i desigualitaris

Dins d'un mateix estat, és normal que convisquin diverses llengües. El monolingüisme estatal és rar (Islàndia o Albània). No hem de confondre'l amb l'acceptació d'una sola llengua oficial; es tracta de models lingüístics desigualitaris.

El monolingüisme militant es refereix a la negativa d'alguns parlants a aprendre una segona llengua.

En el plurilingüisme desigualatori, estats com l'espanyol i el francès accepten l'anglès com a llengua internacional, però al costat de l'espanyol o el francès, pretenen desintegrar altres comunitats lingüístiques encara no normalitzades (català, basc...).

El bilingüisme

Les societats no són bilingües, sinó els individus. Podem parlar de bilingüisme individual, social i territorial.

Bilingüisme individual

Una persona parla dues o més llengües. Hi ha diferents tipus:

• Passiu: Coneix dues llengües i n'empra una.
• Actiu: Empra les dues llengües.
• Simètric: Domina per igual les dues llengües.
• Asimètric: No domina per igual les dues llengües.
• Instrumental: Aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.
• Integratiu: Immigrants que l'aprenen per integrar-se.

Bilingüisme social

Situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius. És normal que en un estat hi hagi més d'una llengua, però no que dins d'una mateixa comunitat hi hagi bilingüisme. Pot ser ocasionat per guerres, ocupacions colonials, o situacions polítiques, econòmiques o socials on un poble en domina un altre. Els parlants d'una llengua pròpia es veuen obligats a conèixer una segona llengua: bilingüisme unilateral.

Una societat bilingüe manifesta un conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una ocupa l'espai de l'altra. Una d'elles desapareixerà.

Bilingüisme territorial

Es dóna quan en un país les diferents comunitats lingüístiques estan geogràficament ben delimitades. Cadascuna disposa d'una sola llengua pròpia. A Suïssa, cada cantó té una llengua pròpia (alemany, francès, italià i romanx, aquest en situació d'inferioritat oficial).

Conclusió

El concepte de bilingüisme només s'aplica correctament a persones. Referint-nos a una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic, que pot dur a la substitució lingüística o a la normalització de la llengua dominada.

Normalització del català

Amb el canvi de segle, la Renaixença dóna pas al Modernisme i al Noucentisme. El catalanisme polític pren força. Enric Prat de la Riba lidera Solidaritat Catalana, que recupera certa autonomia política per a Catalunya.

L'aliança entre catalanisme polític i Noucentisme impulsa la normativització de la llengua a principis del segle XX. Cal una norma acceptada per tothom i una autoritat filològica. Sense norma, el català no pot ser modern, ni usar-se a l'escola, la premsa i l'administració.

Mossèn Antoni Maria Alcover fou el primer president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Pompeu Fabra, el secretari, fou el responsable científic de la normativització. Fabra es va interessar pel català de jove, publicant a la revista L'Avenç. Al capdavant de l'IEC, va afrontar la depuració i normativització en tres etapes:

• Ortogràfica: Normes ortogràfiques i Diccionari ortogràfic.
• Morfosintàctica: Gramàtica catalana.
• Lèxica: Diccionari General de la Llengua Catalana.

Fabra va establir els fonaments del català modern i un model supradialectal. El triomf definitiu de la normativa fabriana va arribar el 1932, quan els escriptors i intel·lectuals valencians van signar les Normes de Castelló, integrant formes valencianes a la norma.