Models d’intervenció en Treball Social: psicodinàmic, cognitiu i sistèmic

Model psicodinàmic

Model psicodinàmic: El Treball Social s'aplica principalment a través de la psicoanàlisi. Tot i que actualment es troba en desús, va tenir una gran rellevància durant les dècades dels 80 i 90. La psicoanàlisi, desenvolupada per Freud, és una teoria vinculada a la psicologia que centra l'atenció en l'inconscient, una esfera complexa de la ment humana. Segons aquest enfocament, molts problemes que apareixen en l'etapa adulta tenen el seu origen en experiències i conflictes de la infantesa.

Els processos terapèutics es fan possibles quan la persona identifica aquestes problemàtiques del passat i n'entén el seu impacte en les dificultats actuals.

Objectiu: Que la persona prengui consciència d'aquests enllaços i pugui portar al pla conscient els traumes i conflictes inconscients.

Tècniques: S'utilitzen procediments de caràcter clínic i reparador, basats en la introspecció. Les teràpies són dirigides i fortament condicionades per l'expertesa professional, atès que requereixen una guia especialitzada per explorar continguts inconscients. S'empren tècniques com el reforç positiu, el càstig, l'extinció, l'exposició, l'aprenentatge per imitació, l'aprenentatge social, la reestructuració, etc.

Model cognitiu-conductual

Model cognitiu-conductual: Se centra en el present i en les conductes i comportaments observables empíricament. Considera que els problemes de comportament inadaptat poden tenir una arrel conductual o bé una arrel cognitiva, relacionada amb la percepció i el processament de la informació (el pensament). Aquest model suposa una ruptura amb les teories psicoanalítiques i amb la introspecció, ja que posa el focus en el comportament mesurable.

L'interès principal recau en els elements que controlen la conducta més que no pas en les causes profundes que l'han originat. En Treball Social, la intervenció s'orienta a abordar comportaments disfuncionals i a comprendre com el pensament guia la conducta.

Objectius:

• Reduir els comportaments indesitjats i incrementar els desitjats.
• Generar un canvi en els pensaments i conductes que produeixen conflictes, tenint en compte el context social on es troba la persona.
• Adaptar aquests comportaments i processos de raonament als estàndards de normalitat social.

Segons aquest model, les conductes de les persones estan condicionades per l'aprenentatge i pels estímuls. Per això s'utilitza sovint la tècnica del reforç positiu. Cal destacar que, en aquest model, el càstig és una tècnica més, igual que el reforç positiu.

Tècniques: Inclou procediments orientats a la modificació de la conducta o a la reestructuració del pensament. Les teràpies són dirigides i depenen de l'expertesa professional. S'empren tècniques com el reforç positiu, el càstig, l'extinció, l'exposició, l'aprenentatge per imitació, l'aprenentatge social o la reestructuració cognitiva, entre d'altres.

És una orientació que només funciona si es manté un contacte molt directe i freqüent amb la persona per poder observar progressos i evolució.

Model centrat en la tasca i intervenció en crisi

Model centrat en la tasca i intervenció en crisi: Aquest model posa el focus en l'usuari, però sense aprofundir en l'exploració psicològica o psicoanalítica. S'interessen tant pels problemes concrets com per aquells que apareixen de manera seqüencial. Parteixen de la voluntat de canvi i d'acció de la persona usuària, especialment en el model centrat en la tasca.

També aborden problemes vinculats a situacions de vulnerabilitat i desequilibris generats per tensions vitals i estrès, que són propis de la intervenció en crisi. En tots dos casos, el treball se centra en el present i en qüestions funcionals i pragmàtiques. Són models de curta durada, planificats i delimitats en un període de temps concret.

Model centrat en la tasca: Es parteix d'un supòsit bàsic: la persona identifica i presenta el problema. Aquest enfocament és útil quan l'usuari reconeix i exposa la dificultat, i el professional i la persona treballen conjuntament per assolir un objectiu.

Procés d'intervenció en crisi: En canvi, en un procés d'intervenció en crisi, és el professional qui assumeix la direcció del procés, atesa la urgència i la intensitat emocional de la situació.

Objectius: Disminuir les situacions d'estrès derivades de circumstàncies problemàtiques; retornar la persona a un estat d'equilibri i minimitzar els impactes negatius de la situació viscuda; potenciar habilitats i capacitats adaptatives per afrontar les dificultats al llarg de les diferents etapes vitals.

Tècniques: Procediment professional actiu i directiu. Intervencions a curt termini, focalitzades, estructurades i avaluables. Ús del contracte per formalitzar els acords entre professional i usuari. Aplicació de tècniques de clarificació, facilitació, informació, consell, motivació, aprenentatge i acompanyament.

Model sistèmic

Model sistèmic: És el model més utilitzat en l'àmbit del Treball Social i s'aplica especialment en un subsistema concret: la família. Aquest enfocament se centra en els patrons interactius que es produeixen dins del sistema familiar, partint de la idea que el comportament d'una persona no es pot entendre sense conèixer els patrons de relació que manté amb el seu entorn més proper.

Des d'aquesta perspectiva, la conducta es concep com una forma de comunicació: és impossible no comunicar-se. Fins i tot el silenci o la manca d'interacció transmeten significats que poden ser interpretats com a elements comunicatius.

Objectius: Enfortir els patrons d'interacció familiar, promovent que la pròpia família sigui capaç d'identificar les seves problemàtiques i orientar-se cap a solucions. Generar canvis de millora (de creació, de desvinculació, de reajustament, etc.) en l'usuari respecte als seus subsistemes ambientals per afavorir relacions més positives i beneficioses. Fomentar un procés de reestructuració o adaptació recíproca entre l'usuari i el seu entorn, establint així una base sòlida per a la resolució de conflictes i problemes.

El professional adopta un rol de facilitador, procurant implicar tots els agents que puguin formar part del subsistema amb què es treballa. Amb aquests agents s'utilitzen tècniques de facilitació, resolució de problemes, dinamització, connexió, mediació, cooperació i negociació.

L'objectiu final de la intervenció és cohesionar el subsistema, reforçant els vincles i millorant la dinàmica relacional del sistema familiar.

Model humanista

Humanista: Filosofia d'intervenció que parteix de la idea que totes les persones disposen d'un ampli ventall de potencialitats i capacitats que sovint no estan desenvolupades. L'objectiu del model és actuar com una palanca perquè aquestes capacitats innates puguin emergir.

En aquest enfocament, els professionals adopten un rol menys directiu: és la persona atesa qui assumeix la responsabilitat d'activar i desenvolupar aquests recursos en el seu propi procés.

Es tracta d'orientacions holístiques, amb una visió integral de l'ésser humà. No es limiten a aspectes concrets, sinó que entenen que les influències que afecten les persones són diverses i profundes. La identitat i el rol són elements centrals per comprendre la vivència personal.

Des d'aquesta perspectiva, els problemes que afronten les persones es consideren desafiaments existencials propis de la condició humana, que poden alterar el procés vital. Aquests desafiaments sovint es manifesten en situacions difícils i doloroses, generant inseguretat, por i angoixa. Totes les persones poden veure's afectades i necessitar ajuda en algun moment de la seva vida.

Objectius: Canalitzar els sentiments d'impotència i desesperació cap a un major autocontrol; facilitar la recuperació de les habilitats per analitzar-se, clarificar-se i valorar quins elements cal enfortir; acompanyar la persona en el procés de construcció d'un projecte existencial amb significat propi.

Tècniques: Es basa en actituds com l'autenticitat i la transparència. Parteix de l'expertesa de la persona i del valor de les seves experiències. El professional actua com a generador d'espais d'experimentació vivencial i creixement, i la relació professional–usuari és central en el procés. L'usuari pot utilitzar aquesta relació com a recurs per al seu desenvolupament personal i existencial.

Model construccionista

Construccionista: S'utilitza principalment en la intervenció grupal. Tot i ser poc conegut, és un enfocament àmpliament aplicat en campanyes de lluita contra l'estigma. Parteix de la idea que la realitat que observem es construeix a través de símbols, paraules i imatges.

Per exemple, sovint parlem de la salut mental mitjançant metàfores com «li falta un cargol», com si la persona fos una càrrega. També expressions com «està al fons del pou» situen les emocions negatives «a baix» i les positives «a dalt», reforçant marcs mentals determinats.

En aquest model, són les persones —a partir de la seva experiència— que expliquen i donen sentit al que han viscut. Les interpretacions subjectives del món, construïdes mitjançant el llenguatge i el discurs, generen realitats particulars que poden tenir efectes positius o negatius en la seva vida. Les estructures de poder també influeixen en la configuració i legitimitat de certs relats sobre la realitat. Sovint, les persones afectades per un trastorn mental sever esdevenen actors passius i impotents en la construcció narrativa del que els passa.

Objectiu: Fomentar que individus i grups identifiquin fins a quin punt els relats predominants sobre la seva situació —i les expectatives que generen en els altres— poden ser nocius. Oferir eines perquè puguin construir alternatives discursives més favorables i ajustades a la seva experiència.

Tècniques: El professional procura reunir persones amb problemàtiques d'arrel similar. Es promou un treball cooperatiu, comunicatiu i reflexiu dins del grup, en què el professional actua com a col·laborador. S'utilitzen tècniques vinculades al llenguatge i als marcs mentals: anàlisi del discurs, desconstrucció de problemes, noves descripcions i reemmarcament.

Model crític radical

Model crític radical: Aquest model situa la comprensió i la intervenció en un nivell estructural, més macro. Proposa que molts problemes de salut mental deriven de formes d'opressió social que generen patiment psicològic. Les societats tendeixen a naturalitzar aquests fenòmens fins al punt que sovint passen desapercebuts.

Des d'aquesta perspectiva crítica, es qüestiona la intervenció centrada exclusivament en l'individu: més que «empoderar», es tracta de fer visibles els processos socials que han contribueït al seu desapoderament. Es defensa que per abordar la salut mental cal anar a l'arrel del problema.

Segons aquest enfocament, molts malestars tenen un origen social —i no necessàriament mèdic— i, tot i això, tendim a buscar solucions sanitàries en lloc d'afrontar els factors psicològics i socials. Així, es promou la presa de consciència de les causes estructurals del patiment psicològic, la identificació col·lectiva entre persones amb problemàtiques similars i l'establiment de mecanismes de transformació social.

Objectiu: Promoure un estat de consciència que trenqui amb la visió naturalitzada i inevitable dels problemes socials; afavorir que les persones amb necessitats comunes afrontin els problemes de manera col·lectiva i organitzada; impulsar la transformació de la naturalesa política de les institucions que regeixen la vida quotidiana.

Tècniques: El professional actua com un agent de canvi que incorpora explícitament elements ideològics a la seva pràctica. Es treballa mitjançant la intervenció dialògica (intercanvi i discussió) amb les persones i amb una forta centralitat del treball col·lectiu i comunitari. Es busquen aliances amb altres agents socials, moviments socials, sindicats i col·lectius amb interessos similars.

Àrees clau d'intervenció

Motivació (estímul): És la base amb la qual treballem. És normal que les persones arribin desmotivades i, per la inèrcia institucional, el primer que hem de treballar és la motivació. Cal trobar elements de la persona que l'estimulin a fer alguna cosa en relació al seu procés. Hi ha diverses tècniques, com l'entrevista motivacional.

Rol (pluralitat): Ens hem de centrar en la possibilitat que la persona pugui augmentar els rols a la seva vida. El rol que domina en moltes ocasions és el de «persona malalta». No el podem eliminar, però sí reduir afegint’n d'altres.

Identitat: Sentit que les persones donem a la nostra vida. Hem d'acompanyar les persones a donar un sentit positiu a la seva vida; va lligat amb el rol i amb les paraules que utilitzem per descriure'ns a nosaltres i a la nostra vida.

Responsabilitat: Els processos de recuperació tenen l'objectiu que les persones aprenguin a assumir més control sobre la seva vida. Per exemple, aprendre a detectar els signes que precedeixen una crisi i demanar ajuda (dormir molt poc, estar molt irritable...). També planificar quins moments poden ser de risc i com organitzar el suport posterior.

Crisi i tractament

Objectius i estratègies:

1. Treballar per prevenir les crisis.
2. Assumir les crisis amb normalitat.
3. Minimitzar la pèrdua de responsabilitat personal.
4. Reflexionar a posteriori sobre la crisi.
5. Considerar la medicació com un recurs més.
6. Parlar dels avantatges i efectes secundaris.