Models d'Intervenció Psicomotriu: Guia Completa

Models d'Intervenció Psicomotriu

1. Psicomotricitat Dirigida

És el model d'intervenció més tradicional. La reeducació psicomotriu es pot entendre com una acció pedagògica i psicològica que utilitza l'acció corporal amb la finalitat de normalitzar o millorar el comportament del nen, facilitant el desenvolupament dels aspectes de la seva personalitat.

La seva metodologia es basa en:

• a) L'examen psicomotor per detectar els possibles dèficits.
• b) Els objectius de tractament establerts a partir dels dèficits detectats. Es treballen principalment 3 àrees psicomotrius: l'esquema corporal, l'esquema espacial i l'esquema temporal.
• c) El terapeuta programa i prepara cada sessió.

2. Psicomotricitat Vivenciada

Els principis fonamentals es basen en:

• a) Afavorir el desenvolupament global (motor, cognitiu i afectiu-social).
• b) A través del moviment lliure i espontani; cada persona decideix què farà en cada moment.
• c) La intervenció del psicomotricista es basa en l'escolta i el respecte.
• d) Basant-se en la vivenciació; només es pot aprendre si allò que s'experimenta es pot fer propi, explorar-lo i integrar-lo a la pròpia persona.

Objectius de la Psicomotricitat

L'aprofundiment en la pròpia persona projecta l'infant cap a la comunicació amb els altres i la intervenció sobre l'entorn. Comunicar implica saber donar, saber rebre i saber demanar. És d'aquesta manera que progressivament el nen expressa la seva identitat, deixant la seva empremta a través de la creació de moviments corporals, de les propostes i de les relacions amb els iguals.

L'establiment de la comunicació i relació amb un mateix, els altres i l'entorn afavoreix un procés d'expressió personal i de capacitat creativa, les quals són la font de l'evolució i de l'aprenentatge.

Es pot arribar a la conclusió que la psicomotricitat té 3 objectius fonamentals, a la base dels quals hi ha l'afirmació de la identitat pròpia de cada nen:

• a) La comunicació amb el mateix, els altres, els objectes i l'entorn.
• b) La capacitat de creació personal: motriu, intel·lectual, de relació amb els altres...
• c) La capacitat de pensament operacional: anàlisi i síntesi del que ha passat, descrivint, seqüenciant, enumerant allò concret.

L'Esquema Corporal

El cos és el primer mitjà de relació que tenim amb el món que ens envolta; cal que el coneguem i l'utilitzem en tota la seva dimensió. Totes aquelles sensacions rebudes, tant des de fora com des del nostre interior, ens serveixen per a contrastar i afinar progressivament la idea de com és el nostre cos. Totes aquestes impressions s'unifiquen en una sola imatge mental: l'esquema corporal, la imatge del nostre propi cos. Els objectes que incideixen en el nostre camp sensorial es refereixen al nostre propi cos i s'orienten en l'espai respecte a ell.

L'adquisició de l'esquema corporal no s'obté per la mera i progressiva juxtaposició d'elements distints, sinó per la incorporació de totalitats corporals contrastades. Com més precisa i completa sigui la imatge que del propi cos es tingui, millor s'establiran les relacions del subjecte amb el món exterior.

Camins per a la integració de l'esquema corporal:

• a) La sensibilitat:
  • Exteroceptiva (impressions cutànies, visuals, auditives...).
  • Propioceptiva (sensacions rebudes dels òrgans terminals sensitius situats en els músculs, tendons, articulacions...).
  • Interoceptiva i visceroceptiva (impressions des de la superfície interna del cos i de les vísceres).
• b) Per desplaçament:
  • Segmentaris (d'una part del cos).
  • Globals (de tot el cos en conjunt).

Etapes d'estructuració de l'esquema corporal:

El nen travessa una sèrie d'etapes fins a tenir un coneixement del seu cos:

• a) Durant els dos primers anys de vida, el nen delimita el seu propi cos del món dels objectes.
• b) Fins als 4 anys, els elements motors prevalen sobre els visuals i topogràfics. S'inicia la lateralització, o sigui, el predomini motor d'un costat del cos sobre l'altre.
• c) Dels 5 als 7 anys, té lloc la progressiva integració del cos dirigida cap a la representació i la consciència del propi cos, amb la possibilitat de transposició d'ell mateix als altres i dels altres a ells mateix.
• d) S'afina la presa de consciència de les diverses parts del cos.
• e) Aquesta possibilitat de localització puntual permet el control de les diverses parts del cos.

La Lateralitat

És la preferència d'utilització d'una de les parts dimètriques del cos humà (mà, oïda i cama). El procés pel qual es desenvolupa es diu lateralització. El sentit primordial a partir del qual es desenvolupa la diferenciació entre els dos costats del cos és l'equilibri. Per això, cal que s'intueixi el propi centre de gravetat, origen del desenvolupament progressiu.

La relativització gradual de les nocions dreta i esquerra passa per tres estadis, segons Piaget:

• a) De 5 a 8 anys: la dreta i l'esquerra són solament considerades des del punt de vista propi.
• b) De 8 a 11 anys: són considerades des del punt de vista dels altres i de l'interlocutor.
• c) D'11 a 12 anys: la dreta i l'esquerra acaben considerant-se des del punt de vista de les coses en elles mateixes.

Un aspecte important a tenir en compte és la pressió de la societat dretera, amb el consegüent rebuig dels esquerrans. La dominància esquerrana no es pot circumscriure solament a la mà, sinó que cal tenir en compte la dominància ocular i del peu.

Com tractar la lateralitat creuada?

Quan es tracta d'un cas de mà i peu contralaterals, les repercussions negatives són mínimes. Si s'esdevé un cas de dominància creuada de mà i ull, les dificultats de coordinació de la major habilitat manual d'un costat amb la millor percepció visual de l'altre seran evidents, ja que en lloc de complementar-se harmònicament, es contraposen i interfereixen, creant al nen problemes com la manca d'atenció.