Models d'Integració: Diversitat, Cohesió i Interculturalitat

Models d'Incorporació i Integració segons Dan Rodríguez

Podríem parlar dels models d’incorporació-integració als quals fa referència Dan Rodríguez al seu text. Una expansió econòmica, una mobilitat social i geogràfica, i un canvi tecnològic fan que sorgeixin tres tipus de models.

1. Model Assimilacionista Clàssic

Aquest model pretenia que els immigrants es desfessin dels seus trets distintius (lingüístics, religiosos, etc.) i es conformessin amb tots els aspectes del patró angloamericà WASP (White Anglo-Saxon Protestant). Aquest supòsit parteix de la base que la cultura receptora i dominant és superior a les altres i, per tant, és l’única que ha de sobreviure a la confrontació. Un exemple d’aquest seria França.

En aquest model, es té un tracte inferior de classe, amb cultura universal per a tots i una integració unidireccional. Finalment, podríem parlar del concepte d’aculturació, que fa referència a la pèrdua dels orígens.

2. Model Multiculturalisme Clàssic

Apareix a través de la identitat ètnica, on totes les cultures es respecten, però es creen guetos, i la gent no se sent d'aquell país. Es produeix un model de “mosaic cultural” on es pot generar la creació de societats paral·leles, limitant la cohesió social (balcanització).

Comparativa de Models: Rol de l'Estat i la Cultura

Comparant aquests dos models, podríem dir que el multiculturalisme diu que l’Estat ha de prendre part activa en la defensa de la diversitat cultural i els drets de les minories, promovent alhora un marc de referència comú al voltant dels valors compartits i els drets i deures de la ciutadania. Aquí destacarien el Pluralisme i la Promoció de formes d’organització política i institucions culturals pròpies.

No obstant això, es produiria un Corporativisme (reconeixement institucional de la diferència en l’àmbit públic), que tindria en contraposició un Individualisme (igualtat cívica), segons Soysal. Exemples d’aquest model són:

• Canadà
• Regne Unit (RU)
• Holanda
• Països escandinaus

En contraposició, el model assimilacionista diria que l’Estat ha de ser neutral en l’àmbit de la cultura, que pertany a l’esfera privada. Aquí, es promou la idea d’igualtat a través de l’adopció total de valors i normes de la societat dominant, deixant de banda l’atenció a la diversitat. Finalment, Soysal diu que es tracta d’un model Estatocèntric, incapaç d'explicar les propietats que l'Estat assumeix com a part del sistema en el qual està inscrit.

La Tensió entre Diversitat i Cohesió Social

Barrejant els dos, podem dir que hi ha aspectes de la diversitat que necessiten un espai públic, més enllà de l’àmbit privat (p. ex., diversitat lingüística). Degut a això, es produeix una tensió sobre com mantenir la cohesió social en contextos d’increment de la diferència sociocultural. La igualtat estructural no implica eliminar la diferència.

3. Model Pluralisme Transnacional: Conciliant Diversitat i Cohesió

Degut a aquests problemes, apareix un tercer model que pretén ser una millora dels dos anteriors. El pluralisme transnacional articula models de gestió que s'adapten a les particularitats de cada país o regió, conciliant la diversitat cultural i identitària amb la cohesió social, econòmica i política.

Això implica proporcionar als immigrants i les minories els mateixos drets i les mateixes oportunitats socioeconòmiques que a la majoria, superant les relacions de poder desiguals i la fragmentació de la societat en comunitats tancades. En aquest model, es podrien considerar tècniques vehiculars com la llengua, les escoles, etc.

La Tendència Actual: L'Interculturalitat

Segons Dan Rodríguez, la tendència actual és articular models de gestió que, adaptats a les particularitats de cada país o regió, conciliïn la diversitat cultural i identitària amb la cohesió social, econòmica i política. És a dir, que proporcionin als immigrants i minories els mateixos drets civils i les mateixes oportunitats socioeconòmiques que a la majoria, i alhora revaloritzin la diferència, però superant les relacions de poder desiguals i de fragmentació de la societat en comunitats tancades; promovent una valoració crítica i no defensiva del propi grup i dels altres.

Per tant, el model que permet articular democràcia, cohesió i diversitat és el que fa referència a la interculturalitat.

L'Estratègia Intercultural: El Cas de Sabadell

Segons Zapata, la posada en marxa d’una estratègia d’acció intercultural té com a referent empíric l’absència de conflictes que afectin directament la cohesió. Aquest seria el cas de Sabadell, que ha apostat per potenciar la diversitat com a recurs per al desenvolupament. Aquest municipi, segons Zapata, ha de continuar buscant interacció i espais de trobada i acceptació mútua en tots els àmbits polítics, socials, econòmics i culturals de la ciutat.

Els quatre eixos bàsics per definir les actuacions del seu Pla transversal de Nova Ciutadania mostren fermament que l’orientació política se centra a gestionar un procés dinàmic d’acomodació de la persona nouvinguda a totes les esferes de la societat:

• Eix de recepció i acollida
• Eix de serveis i qualitat
• Eix d’inclusió i participació
• Eix de sensibilització intercultural

Democràcia, Diversitat i Cohesió: El Repte Final

El vincle entre democràcia i diversitat és un repte. A part de dimensionar les condicions necessàries de la interculturalitat (igualtat de drets entre tots els ciutadans i la importància de la inclusió i la participació), la democràcia com a valor i cultura pública implica fer partícip tota la ciutadania en el projecte comú de vincular diversitat i cohesió a través del coneixement mutu i la socialització.

Aquesta socialització, generada a través de l’actuació política local, genera respecte i un efecte cognitiu, ja que provoca reflexió sobre els valors culturals que cimenten els nostres comportaments i obliga a deconstruir idees assentades sense cap esperit crític.

Finalment, l'objectiu és que la interculturalitat permeti vincular democràcia, cohesió i diversitat.